Les edicions elzevirianes han despertat des de sempre un respecte gairebé reverencial. Bibliòfils, llibreters, i -evidentment- bibliotecaris han sentit una admiració fora del comú per les obres que sortiren de les seves premses. Especialistes com Davies, Willems o Pieters consideren que gran part de la fascinació per l’obra dels impressors holandesos prové pel gust per la feina ben feta i, en gran manera, per una càrrega d’esnobisme bibliòfil gens menyspreable. Gustos o modes a banda, no es pot obviar que contemplar una edició elzeviriana, sigui de les primeres o de les darreres, genera una certa admiració no tant pel seu contingut sinó per estar contemplant un document únic.

Formalment, les edicions elzevirianes destaquen per una elegància tipogràfica atemporal i pel seu peculiar format en dotzè, setzè i vint-i-quatrè. La qualitat dels tipus emprats per les diferents impremtes elzevirianes és mèrit del fundador de la nissaga Louis Elzevir (ca. 1540-1617). Nascut a Lovaina, el primer dels Elzevir es traslladà de jove a Anvers per raons econòmiques (i religioses) però sobretot perquè era una ciutat on el negoci de la impremta tenia grans possibilitats i on es trobava un dels impressors i tipògrafs més reconeguts de l’època, Christophe Plantin, pel que acabaria treballant. La impremta de Plantin era famosa per les edicions de clàssics grecs, romans i hebreus, i especialment per l’ús de tipus procedents dels tallers Garamond i dels de Robert Granjon, eminent tipògraf i impressor que treballà per tota Europa. La col·laboració entre Elzevir i Plantin no fou llarga però sí intensa. Elzevir es serví del mestratge de Plantin per a formar-se un estil propi com impressor i tipògraf.

Fugint de la repressió contrareformista, Elzevir viatjà primer a Lieja i s’instal·là finalment a Leiden on aplicaria els seus coneixements tipogràfics i comercials en un pròsper negoci que duraria fins al 1712 de mans (no sempre destres) dels seus hereus. L’elecció de Leiden es basà en el fet que la seva universitat actuava com a pol d’atracció de tota mena d’intel·lectuals i perquè mantenia un major grau de llibertat de premsa respecte als territoris flamencs. L’opció de Leiden fou molt encertada. Amb una trajectòria força paral·lela a la de Plantin, Louis Elzevir desenvolupà una tipografia molt similar a la plantiniana, amb una gràcia (serifa) molt lleugera i elegant propera en estil i pes als models garamondians i venecians de l’època. Bellesa i senzillesa tipogràfica a banda, les edicions elzevirianes destacarien per un format molt adient per a una mena de públic amb necessitats acadèmiques pròpies d’universitat amb la que Elzevir acabaria col·laborant i que seria, en definitiva, un dels seus segells distintius.

L’èxit de Louis Elzevir fou tal que, comercialment i després de la seva mort al 1617, el negoci elzevirià es diversificà per diferents punts de la geografia holandesa i francesa com L’Haia, Utrecht, Amsterdam o Lió. Fills, nebots i néts continuaren amb més o menys fortuna l’obra de Louis Elzevir. Tanmateix, i paral·lel al seu reconeixement com a impressor, la seva obra començà a ser objecte de la pirateria i la còpia. Les edicions d’Abraham i Bonaventure Elzevir començaren a ser reproduïdes en diferents tallers de forma no sempre de canònica i amb errors que no restaren invisibles a bibliotecaris, bibliòfils i comerciants. Tant és així, que la gran majoria de les bibliografies elzevirianes contenen capítols on es llisten els anomenats ‘Falsos Elzevirs’. Alphonse Willems a Les Elzevier: histoire et annales typographiques, H.B. Copinger a The Elzevier presse o l’erudita Annales de l'imprimerie des Elsevier, ou, Histoire de leur famille et de leurs éditions de Charles Pieters enumeren les edicions elzevirianes considerades falses. Les raons esgrimides per a tal designació es sintetitzen en l’ús d’una tipografia més tosca i mediocre que les emprades a les officinae elzevirianes, la còpia poc refinada d’una planxa calcogràfica on es nota un desgast determinat o la utilització d’elements tipogràfics d’embelliment (caplletres, frisos o culdellànties) poc comuns en edicions de més qualitat. La consideració de fals elzevir l’excloïa del prestigiós club de les edicions elzevirianes a efectes de bibliofília i de comerç del llibre, depreciant -sens dubte- el seu valor final.

La Biblioteca de Catalunya, com a dipositària d’una de les col·leccions elzevirianes més reconegudes, també compta amb edicions elzevirianes falses. Una de les més destacades és l’edició de 1670 de les Historiae Alexandri Magni de Quint Curci Ruf impresa a l’Officina Elzeviriana d’Amsterdam. Charles Pieters identifica tres emissions de la mateixa edició. Afirma que l’original (topogràfic: E 4-III-11), a banda d’una portada calcogràfica de major qualitat, incorpora una dedicatòria al lector molt més àmplia que la dels falsos (topogràfics: E-I-II-11 i E 4-III-24) i que la qualitat de les caplletres, frisos i vinyetes és molt més refinada. Es dóna la coincidència que Willems sosté que aquesta edició de 1670 es tracta, al seu torn, d’una reimpressió de l’edició de 1633 realitzada per Jean Elzevir a Leiden, de la qual s’han detectat dues variants que curiosament també es troben també a la biblioteca (Res 1354-12º i E 4-VII-13). Sobre l’origen de les edicions elzevirianes falses, els mateixos bibliògrafs coincideixen en afirmar que en la majoria dels casos es tractava d’edicions pirata realitzades a França i molt probablement en tallers lionesos.

A tall de conclusió, caldria afegir que la riquesa de l’univers bibliogràfic elzevirià es tan àmplia i variada que, malgrat els falsos elzevirs es considerin en el món comercial com un demèrit, dins els cercles bibliogràfics o acadèmics generen -com és el cas- una raritat digna d’estudi.

Xavier Gonzàlez Cuadra
Reserva impresa i Col·leccions especials