Avui, 15 de maig, se celebren 50 anys de l’obertura al públic de la Discoteca del Servicio de Depósito Legal, que a Barcelona estava situada a la Biblioteca Provincial y Universitaria. S’havia creat a partir d’una disposició del Decret de Dipòsit Legal del 1957, però no obrí al públic fins el 1964 [1].

Podríem dividir la història d’aquest servei en tres etapes: la primera, la dels antecedents de la seva creació i la dels seus primers anys de funcionament; la segona, la dels inicis sota la tutela de la llavors instaurada Generalitat de Catalunya, producte de les transferències fetes des de l’estat espanyol; la darrera, i actual, l’etapa d’integració i consolidació dins el Sistema Bibliotecari Català, com a servei bibliogràfic nacional. Una història que va començar amb el Servicio de Reproducción del Sonido de la Biblioteca Pública i Universitària fins a arribar a la Unitat de Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya.

La primera etapa (1964-1981)

Amb tota probabilitat, aquest Servicio de Reproducción del Sonido es va fer a imatge del que ja existia a la Biblioteca Nacional de Madrid amb aquest mateix nom, i que s’havia inaugurat tres anys abans amb l’objectiu de posar a disposició del públic el fons discogràfic procedent del Depósito Legal. A Madrid, el servei comptava amb cabines d’audició individual i una petita sala d’audicions. A Barcelona, també.

A continuació podeu escoltar un fragment del discurs que el director del Servicio de Reproducción del Sonido,  Dr. Ignacio Rubio y Cambronero,  va preparar per a la inauguració. Se’n conserva una bobina sonora que no sembla haver estat enregistrada aquell dia, ja que inclou dues versions del mateix discurs. Miquel Bordonau, funcionari interí del Cuerpo General de Administración, féu la presentació de les obres que es van incloure al programa d’audicions

Per a utilitzar els serveis de la Discoteca calia un carnet específic, diferent al de la Biblioteca, i havia d’anar signat pel seu director. No hem trobat un reglament d’ús del servei, però ens consta que als anys 80 era el funcionari que servia els documents qui els manipulava i els posava en el reproductor adequat des de la seva cabina de comandaments. 

A banda d’aquesta facilitat per escoltar els discos, com hem dit, hi havia també un petit auditori on es duien a terme les sessions col·lectives, principalment per als alumnes de la Universitat o d’altres centres educatius. Tenim constància de, si més no, 10 audicions col·lectives fetes en un mateix curs (1969-1970), és a dir, una mitjana d’una al mes. S’han conservat un parell de programes d’activitats dutes a terme amb els discos d’aquesta col·lecció, on hi podem trobar els noms dels comentaristes, tots ells professors universitaris o de reconegut prestigi dins el seu camp.

El fet que s’anessin rebent els discos de Dipòsit Legal a la Biblioteca Provincial y Universitaria des del 1958 sense que s’hagués planificat com s’hi tindria accés, va obligar a buscar la col·laboració de diversos organismes per dotar la discoteca dels respectius equips reproductors. Això s’assoliria els anys 1961-1962, fet que possibilità l’inici de la catalogació dels discos i, posteriorment, l’obertura al públic per a la seva consulta.

Ja des del moment de la inauguració, el servei patia d’una deficiència de dotació de personal especialitzat, tal i com també va ocórrer en el de la Biblioteca Nacional. L’especificitat del document sonor, que no es pot llegir a ull nu, fa que la intervenció de maquinària suposi  un encariment de les inversions necessàries per accedir-hi. Un cop feta la inversió inicial en instal·lacions, maquinari, espais i dotació bibliogràfica, al personal se li assignaren tasques d’atenció a l’usuari, deixant de banda les de donar continuïtat a la catalogació i ampliació de disponibilitat de títols que seguien arribant per Dipòsit Legal. 

Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca Provincial y Universitaria entre 1970 i 1980, recull la història d’aquest servei de Barcelona en la memòria del seu primer any de responsabilitats en aquesta institució.

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

 [1] En podeu llegir la història en el dossier que va publicar la Revista Musical Catalana amb motiu dels 40 anys d’aquest servei, en el seu número 245 (març  del 2005) .