Rubió i Balaguer, Jordi, 1887-1982

Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887-1982). Bibliotecari, filòleg i historiador. Fill de l’historiador i intel·lectual Antoni Rubió i Lluch i nét de l’escriptor Joaquim Rubió i Ors. Als vint anys ja era doctor en Filosofia i Lletres i col·laborava a l’Institut d’Estudis Catalans. Fou el primer director de la Biblioteca de Catalunya. Organitzà i dirigí la Xarxa de Biblioteques Populars, el Servei de Biblioteques del Front i fou director de l’Escola de Bibliotecàries on també exercí com a professor. També ensenyà a la Universitat de Barcelona, en el seu període com a Universitat Autònoma de Barcelona, i als Estudis Universitaris Catalans.  

Després de la Guerra Civil, cessat de tots els càrrecs oficials, començà a treballar a l’editorial Salvat, on dirigí l’Enciclopedia Salvat, ingressà a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (que arribà a presidir) i intensificà els treballs d’erudició.

Publicà diversos manuals de biblioteconomia, estudis i monografies sobre temes d’historiografia i literatura catalana d’entre els quals Com s’ordena i cataloga una biblioteca (1916?), Classificació decimal de Brussel·les: adaptació per a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1920), De l’edat mitjana al Renaixement: figures literàries de Catalunya i València (1948) i Impremta i llibreria a Barcelona: 1474-1553 (1986). Pòstumament, la Generalitat de Catalunya, juntament amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat edità, en catorze volums, la seva obra completa.

Rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1969) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980).

Viquipèdia

Fons Jordi Rubió i Balaguer a la Biblioteca de Catalunya, acte de recepció

Fons Josep Vallverdú i Aixalà-Jordi Rubió i Balaguer a l’Institut d’Estudis Catalans