30 de maig de 2019. Sala de Llevant

La commemoració de l’Any Pàmies, amb motiu del centenari del naixement de Teresa Pàmies, esdevé una ocasió ideal per difondre el llegat divers de l’autora catalana. Una de les facetes que es coneixen menys de Pàmies és, segurament, la radiofònica. És per això que un dels seus fills, el també escriptor Sergi Pàmies, va trobar adient dedicar un acte a explicar l’experiència de la seva mare en el món de la ràdio. La idea es concreta en una conversa amb el periodista Josep Cuní, que té lloc el 30 de maig a la Biblioteca de Catalunya. En l’acte també participa Sergio Pàmies, net de l’homenatjada i pianista professional, que interpreta peces d’un gènere que ha quedat associat a la seva àvia: el bolero.

Després d’una breu presentació, l’acte pren ràpidament el format d’una entrevista distesa i còmplice, en què Pàmies fa preguntes a Cuní a propòsit de la seva mare. De Teresa Pàmies –amb qui el comunicador va comptar com a col·laboradora en els seus programes a Catalunya Ràdio, COM Ràdio i Ona Catalana– en destaca la distància, un concepte que defineix la seva manera de copsar la realitat i explicar-la sense prendre-hi part emocionalment. “Tenia un estil molt curiós: agafava qualsevol succés i li donava la volta per donar a entendre la dimensió del masclisme, de les desigualtats, de la pobresa... que hi havia darrere d’un fet concret”, recorda Cuní. Cada dimecres, infal·liblement puntual, Pàmies arribava a l’estudi amb les quartilles on havia escrit la seva intervenció i les llegia “sense equivocar-se, amb una locució perfecta” i “amb un gran domini de la llengua”, comenta el periodista. De fortes conviccions comunistes i feministes, Pàmies va trobar en els programes de Cuní una finestra de llibertat des d’on exercir de cronista crítica de la societat. “El seu espai provocava un silenci global, tant a l’estudi com a les llars: aturem-ho tot, és hora d’escoltar la Pàmies”, afirma el locutor de la Cadena SER.  

Una altra singularitat de les intervencions a la ràdio de Pàmies era la presència de boleros. Aparentment, semblava que hi hagués una contradicció entre la figura política i intel·lectual de Pàmies i la passió i sentimentalisme propis d’aquesta música. Tanmateix, reivindicava aquest gènere popular melodramàtic, del qual va ser una entusiasta coneixedora i col·leccionista, i acompanyava les seves cròniques d’un bolero que tingués una lletra que, d’alguna manera, fes referència al tema d’actualitat que estava tractant en la seva secció. I és que, tal com va sentenciar ella mateixa, “tot el que passa a la vida abans s’ha cantat en un bolero”. En algunes ocasions, Cuní va portar destacats boleristes a l’estudi per entrevistar-los i va convidar Pàmies a sumar-s’hi. Com enfocava aquelles trobades, la cronista? “S’imposava la fredor comunista, no fos cas que es destil·lessin sentiments!”, bromeja Cuní, per afegir tot seguit que “els ulls li brillaven” durant les converses.

Al llarg de la vetllada, el diàleg entre Sergi Pàmies i Cuní s’intercala amb la interpretació dels boleros a càrrec de Sergio Pàmies. Assegut rere el teclat del piano de Granados, el net de l’escriptora presenta cada peça i explica el significat que té per a ell i per a la seva àvia, qui li va despertar des de ben aviat la inquietud musical, ja fos deixant-li discos o guardant-li retalls de premsa sobre música. És al ritme de les notes d’un bolero com es clou l’acte, que ha reunit familiars, amics i lectors per recordar una autora polièdrica d’esperit inconformista.    

Eloi Camps
Àrea de Difusió