El passat dia 13 de març moria, a Granada, Teresa Pàmies, una personalitat de les lletres catalanes i una figura entranyable que per a molts va ser un referent. Ella era la veu de l’exili, una dona forta i coratjosa que va haver de marxar amb la seva família en acabar la guerra civil i que va escriure obres de la categoria de Testament a Praga, premi  Josep Pla de 1970, Quan érem capitans, premi Joan Estelrich de 1974, Quan érem refugiats, Gent del meu exili, i d’altres. Les seves obres tenen un fons autobiogràfic que ens permet copsar les vivències d’una generació marcada per la guerra i l’exili. Va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció literària en català, i amb la Creu de Sant Jordi.

Però els qui la van conèixer remarquen també que era una persona senzilla, propera i cordial, una personalitat que atreia tothom. Durant els anys 70, va acudir diverses vegades a la Biblioteca de Catalunya per documentar-se per a l’elaboració del seu llibre Quan érem capitans. I, com una mostra més del seu tarannà obert als altres, va dedicar el llibre a la bibliotecària que l’havia atesa, amb aquestes paraules que figuren impreses a la pàgina 7, després de la pàgina de crèdits:

"Dedicatòria a “X”

Dedico aquestes pàgines a una noia de la Biblioteca de Catalunya. No sé com es diu. Durant sis tardes de gener, m’ha rebut amb un somriure discret i afable; li he donat el paper color rosa amb nom i referències de les publicacions que volia consultar, me les ha facilitades amb reposada diligència i, de tant en tant, m’ha mirat de la tarima estant com si em preguntés què feia amb aquells vells papers.

Doncs bé: aquest llibre és la resposta, si pregunta hi hagué en l’esguard de la jove bibliotecària. Allò que buscava en les publicacions “camp” era el document excitant de la memòria.

Gràcies pel seu somrís, el seu ajut i la seva discreta curiositat.

Teresa Pàmies

Targeta de lector núm. 127460"

Després de publicat el llibre, un dia es va apropar a la biblioteca i va deixar un exemplar dedicat a la Rosa Maria amb l’anotació: “Es diu Rosa Maria Olivella”.

A l’edició de l’any 1984, publicada per Proa,  el nom de la Rosa Maria ja figurava imprès al pròleg per identificar la jove bibliotecària anònima: “La jove bibliotecària es diu Rosa Maria Olivella Prats, segueix fent eficaçment la seva feina a la Biblioteca de Catalunya i ha esdevingut una amiga discreta i solidària”.

L’escriptor Julià Guillamon glossava a La Vanguardia del dia 14 de març la figura de Teresa Pàmies amb aquestes paraules:

“Quan érem capitans té un començament que no s’assembla al de cap més llibre sobre la guerra o l’exili: l’autora és a la Biblioteca de Catalunya, demana els diaris del trenta-vuit... Després d’estar-hi treballant tot el matí s’asseu en un banc del pati de l’antic Hospital...”

Com podem veure, la vinculació de la Teresa Pàmies a la Biblioteca de Catalunya, tant per les cites que en fa com per l’elogi a una companya que tots coneixem, ens fa sentir  més propers a aquesta gran escriptora de les lletres catalanes.

Maria Rosa Bellostas
Col·leccions generals