Narcisa Freixas i Cruells (Sabadell, 1859 - Barcelona,1926), abans de dedicar-se plenament i professionalment a la música, havia tantejat la pintura i l’escultura amb mestres com Modest Urgell i Torquat Tasso respectivament i, per tant, era sensible a la inspiració artística i estètica. Finalment, però, es va dedicar a la composició i la pedagogia musical després d’haver estudiat piano i solfeig amb Joan Pujol. L’any 1900 va publicar un llibret amb composicions catalanes de caire popular.

Cançons d’infants. Primera sèrie, 1905

El 1905, Narcisa Freixas va guanyar el concurs ofert per l’Orfeó Català per a premiar les millors cançons infantils i amb les obres presentades va editar el llibre Cançons d’infants on va posar música a poemes de Rafel Nogueras Oller, Francesc Sitjà Pineda, Dolors Monserdà, F. Tomàs Estruch; i a lletres populars. Narcisa Freixas va voler que per a llurs composicions es fes una edició ben curosa que esdevingués una peça artística en si mateixa. I per a allò va comptar amb els dibuixos i la sensibilitat exquisida del pintor i dibuixant Pere Torné Esquius (Sant Martí de Provençals, 1879 – Flavacourt, 1936), que ja havia demostrat la seva capacitat per a traduir el món infantil o, si més no, un món infantil idealitzat.

El llibre va tenir una gran acollida tant per part de crítics musicals com d’entesos en les arts del llibre. Per la seva banda, l’escriptora i musicòloga Carme Karr va escriure una extensa ressenya a la revista Joventut del qual destacà els dos poemes de Sitjà, Pobre mestre i El pomeró, i el talent de la compositora en la majoria de les composicions. Tot i això,  en va criticar nombroses qüestions, com algunes variants en les més properes a la música popular alemanya o francesa que no pas a la catalana; i una qüestió fonamental quant a la pedagogia infantil: reivindicava “l’esperit de la música regional, rich de tants dessemblants y variants vayents dintre la mateixa eterna poesia de la cançó popular catalana.”[1]

Lluís M. Folch i Torres va escriure una ressenya a la Revista Ibérica de Exlibris, en què destacava el fet d’acoblar-se de manera tan delicada els tres principals elements de bellesa: la literatura, la música i la pintura. I quant a l’edició va afegir:

"En Torné Esquius [...] ha posat tot son amor en les il·lustracions. Oh la netedat y l’ordre de la cambra del mestre vellet y bo! Oh la bonesa de cor de l’home que ha arribat a ses velleses entremitj d’infants! Còm se sent en la sala y arcoba que il·lustra la cançó del pobre mestre!”[2]

Quan Folch i Torres parla de la netedat i l’ordre de la cambra del mestre vell, del que està parlant és justament d’una de les maneres de fer d’en Torné Esquius més singulars i que cal destacar: la claredat gràfica de les seves composicions i esquemes temàtics que es basen en la línia clara però sinuosa, és pur i espontani amb la pretesa senzillesa de l’atmosfera que vol aconseguir en els seus dibuixos i il·lustracions.

És coneguda la carta que Joan Maragall, que pocs anys després col·laborarà amb el dibuixant fent-li el pròleg presentació del seu llibre més reconegut Els dolços indrets de Catalunya (1910), i li comentava el següent: "..tinch á casa les cançons de noys de la Senyora Freixas il·lustrades per vostè com segurament ningú més podia ferho perquè l’esperit musical y l’esperit gràfich forman allí una unitat artística fortíssima, inseparable".[3]

Cançons d’infants. Segona sèrie, 1909

El 1909 va publicar la segona sèrie de Cançons infantils que va ser premiada al Jocs Florals de Girona. Freixas va comptar de nou amb Francesc Sitjà i Rafel Nogueras i Oller per a musicar les seves composicions líriques, i pel pròleg va comptar amb la ploma de Dolors Monserdà. Torné Esquius tornà a repetir com a il·lustrador amb dibuixos que reflectien el món infantil amb la seva dolça mirada i escenografies que parlaven de la senzillesa, amb una edició de gran qualitat gràfica semblant a la primera.

Piano infantil, petites recreacions per infants, 1918

Des de llavors, noves edicions dels dos llibres se succeïren tant en la seva versió catalana com espanyola, i el 1918 sortí un nou llibre amb el tàndem Freixas-Torné Esquius: Piano infantil, petites recreacions per infants. Aquest cop amb vuit poemes de Francesc Sitjà i publicat per l’Editorial Muntañola. En aquest cas, van comptar amb un pròleg de Santiago Rusiñol.

Les il·lustracions de Torné Esquius segueixen el mateix estil poètic lineal, amb un traç de llapis segur i sense ombres que reflectien un estat d’ànim idíl·lic, un estil defensat pels noucentistes.

Aquest llibre va ser l’últim publicat del tàndem Freixas – Torné, tot i que ni molt menys les seves col·laboracions s’havien aturat. Entre 1918 i la fi de 1926, en morir Narcisa Freixas, havien fet alguns llibres més que restaren inèdits fins al 1928 quan van sortir publicats dins d’una edició d’homenatge titulada Obres de Narcisa Freixas dirigida pel seu fill, Josep M. Petit i Freixas.

En aquest llibre sortiren la tercera i quarta sèrie de Cançons d’infants prologades per Amadeu Vives i Ignasi Iglesias respectivament, amb textos de Francesc Sitjà i musicats per Freixas.

Així mateix, Piano infantil. Llibre de nines (segona sèrie), amb un preciós pròleg de l’escriptora Víctor Català on reivindicà el paper de la dona creadora; i Llibre de les danses en el qual Torné Esquius surt del món infantil per recrear-se en un món més cavalleresc, d’harmonies medievals i de fantasies plateresques, tot tenint en compte els temes dels poemes d’en Sitjà.

Aitor Quiney
Servei d’Emmagatzemament, Preservació i Conservació

[1] Karr, Carme, “Narcisa Freixas. Cançons d’infants, premiades en la Festa de la Música Catalana de 1905.-Il·lustracions de Torné Esquius”, Joventut, Any VII, Núm.331, Barcelona, 14 de juny, 1906, p.376-377.

[2] Folch i Torres, LL.M., “Cançons d’infants”, Revista Ibérica de Exlibris, Año VI, Núm.2, Barcelona, 1906, p.37-39.

[3] Carta de Joan Maragall a Pere Torné Esquius, 25 de gener de 1906. Arxiu Joan Maragall.