En una agenda de sobretaula de Joan Maragall que es conserva a l’Arxiu hi trobem l’anotació d’un fet de gran transcendència que ocorregué a Barcelona ara fa cent trenta anys: l’atemptat de l’anarquista Santiago Salvador al Gran Teatre del Liceu.

El 7 de novembre del 1893 hi va esclatar una bomba que va deixar una vintena de morts i Maragall hi era.

La Barcelona de finals del XIX era una ciutat convulsa on sovintejaven els atemptats i el Liceu era un símbol de l’oligarquia dominant. L’anarquisme, com a principal moviment de revolta social de l’època, el va posar en el seu punt de mira.

Era la primera funció de la temporada i els més distingits representants de la burgesia barcelonina omplien el teatre. Al segon acte de l’òpera Guillem Tell de Rossini, l’anarquista va llençar a platea, des del cinquè pis, dues bombes tipus Orsini: la primera va esclatar a la fila 14 i la segona va caure sobre la falda d’una dama que ja havia mort a la primera explosió i no va esclatar.  Maragall era en una llotja de platea i en va sortir il·lès, però commocionat, i n’escriu un poema:

Paternal

Tornant del Liceu en la nit del
7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal — la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, — la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant al fill que mama, — la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, — se mira an ella,
i riu bàrbarament.

Carles Riba en va fer una brillant anàlisi el 1957 que encara és plenament vigent:

 Un altre poema que continuarà la mateixa línia vitalista de la qual hem parlat anteriorment és "Paternal". Es tracta d’una composició breu, però alhora molt enèrgica, en la qual l’autor exterioritza la visió tràgica de l’atemptat al Liceu, causat per una bomba anarquista l’any 1893, i del qual fou testimoni (tornem altra volta al ‘poeta experimentador’). Parem atenció a la vehemència i l’impacte dels mots: furient, l’odi que esclata, la sang que es regala, colltorçades testes, esclat mortal... Paternal és un elogi a la vida i, al mateix temps, a l’acceptació de la realitat que flueix davant dels ulls d’un infant que, víctima de la innocència, "riu bàrbarament". Tanmateix, el text de Maragall que més bé integra una doctrina pròpiament vitalista és "Excèlsior", en el qual la visió de la vida ens apareix representada com un esperit salvatge en estat d’alerta permanent i que vetlla per una mentalitat oberta a tot pensament nou. En la prodigiosa "Paternal", que romp, brusca, una sèrie potser massa feliç de poesies amoroses, és l’infant qui resol la tragèdia col·lectiva afirmant bàrbarament el seu dret a la vida i a la rialla.^[1]

Com a anècdota per acabar aquesta lectura, només dir que a l’espai museístic de l’Arxiu Joan Maragall s’exposa el bressol Thonet on reposava la primera filla del poeta, Helena Maragall, amb tot just cinc mesos d’edat, quan ell va arribar a casa trasbalsat després de l’atemptat. Diu la història familiar que la visió de la seva filla feliç el va inspirar i que l’infant a què fa referència el poema no és altra que l’Helena en braços de la dida que l’alleta.

Per a saber-ne més:

Barba i Caspir, Rosa. «L’atemptat anarquista del Liceu». Terme, 2017, núm. 32, p. 241-248.
https://raco.cat/index.php/Terme/article/view/331333.

«La Bomba del Liceu», En Guàrdia! de Catalunya Ràdio, 24 d’abril 2021.

Coll, Maria, Teresa Abelló. «L'atemptat del Liceu, el més sanguinari de l’anarquisme català». Sàpiens.
https://www.sapiens.cat/temes/catalunya/l-atemptat-del-liceu-el-mes-sanguinari-de-l-anarquisme-catala_200575_102.html.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

REFERÈNCIES

[1] Riba, Carles. ... Més els poemes : notes sobre poetes i poesia. Joaquim Horta, 1957, p. 116.