El llibre manufacturat amb la impremta de tipus mòbils es confegia a partir de plecs o quaderns, formats per un nombre determinat de fulls. El nombre de fulls de cada quadern es corresponia amb les vegades que el full que sortia de la premsa es plegava segons el format que havia de tenir el llibre (foli o 2º, 4º, 8º, 12º, 16º, 18º, 24º, etc.). Com més petit era el format, més pàgines hi cabien en la unitat d’impressió i, per tant, més complexa era la seva distribució, que no obeïa a l’ordre numèric de la paginació o foliació, sinó a la mecànica del posterior plegat a què era sotmès el full. Amb el temps i la pràctica, es van anar diversificant les combinacions de fulls en els quaderns i van sorgir variants d’un mateix format, en especial del format 12º.  

Els plecs arribaven a l’editor/llibreter tal com s’havien emmagatzemat a la impremta i l’enquadernador donava la forma final al llibre. D’aquí neix la necessitat de crear un mètode pràctic per a ordenar els centenars i centenars de fulls d’un mateix volum, basat en un seguit d’instruccions dirigides a l’enquadernador.

Però, en què consistia aquest sistema d’instruccions? Quins elements el conformaven? El sistema s’heretà en part de la tradició manuscrita, si bé va canviar amb el pas dels anys i segons l’origen geogràfic de les impremtes. Les indicacions bàsiques que donava l’impressor es podrien resumir en tres elements: les signatures, el registre i els reclams.

Les signatures

Consistien en una o diverses lletres o signes que identificaven cada quadern, seguits d’un número aràbic o romà, que identificava cada bifoli. Per aquest motiu, només apareixen a la primera meitat (o primera meitat més un) dels fulls de cada quadern, amb la qual cosa ja s’acomplia l’objectiu de l’ordenació. Estaven situades al centre o bé a l’angle dret del peu de foli.

Per a designar els quaderns del cos principal dels llibres, habitualment s’utilitzaven 23 lletres de l’alfabet (la j, u i w no s’usaven). Si aquest joc de caràcters era insuficient, es tornava a començar l’alfabet amb les repeticions de lletres que fossin necessàries per a completar el volum. O bé s’empraven combinacions diverses, com podien ser l’ús de majúscules o minúscules (Aa, Aaa, aa, AAA). En els quaderns preliminars, la casuística era més variada. Era habitual l’ús de les cinc vocals, així com asteriscs, calderons (¶), paràgrafs (§), creus diverses, flors i altres símbols. O bé quaderns amb absència de signes.

L’expressió del conjunt de signatures d’un llibre en un registre bibliogràfic pot variar segons els catàlegs. A continuació es mostren diversos sistemes d’expressar un mateix conjunt de quaderns:

[calderó]-[3 calderons]2, A-Pp4, a-c4
 ¶-¶¶¶2, A-Z4, Aa-Pp4, a-c4
 ¶-3¶2, A-Z4, 2A-2P4, a-c4

L’ús de signatures perdura fins a inicis del segle XIX, quan es produeix la substitució de la impremta i del paper artesanal pels mètodes industrials de producció de llibres. A partir de la segona dècada del segle és cada vegada més testimonial i sovint pren la forma de quaderns numerats.

El registre

És un resum de l’estructura del llibre, que l’impressor posava al final, juntament amb el colofó o l'explícit. El terme llatí més habitual és register/registrum, amb variants com registrum cartharum o registrum foliorum. El registre neix de la necessitat de verificar les signatures, l’ordre dels plecs i la seva completesa. 

Els antecedents del registre podrien ser les tabulae rubricarum dels manuscrits i dels primers incunables alemanys que, si bé eren una guia per als rubricadors, també servien per a comprovar la completesa dels llibres i contribuir al seu correcte muntatge.

El registre imprès apareix per primer cop a Itàlia a l’últim terç del segle XV i s'estén a França i Espanya. En les primeries de la impremta consistia en una llista de paraules inicials, distribuïdes en columnes i separades per una línia en blanc, per indicar el final d’un plec i l’inici del següent. Però no tots els impressors seguien el mateix patró, sinó que en alguns casos hi ha registres que donen una relació més breu de mots inicials. De vegades, es fa difícil esbrinar la lògica que han seguit.

En aquest darrer cas, el registre enumera els quaderns signats i sense signar i la paraula o paraules inicials de la primera meitat dels fulls de cada quadern. El nombre de línies de cada paràgraf correspon al nombre de bifolis de cada quadern: 4 línies indiquen un quadern de 4 bifolis, és a dir de 8 fulls; i així successivament.

A principis del segle XVI el registre evoluciona cap a una fórmula sintètica que consigna les signatures, enumerant la designació dels quaderns i el nombre de bifolis de cadascun.

Aquestes dues imatges il·lustren l’evolució cap a una simplificació del registre i mostren la terminologia llatina emprada per anomenar els quaderns:

Simpler: quaderns d’1 bifoli, és a dir de 2 fulls

Bini o duerniones: quaderns de 2 bifolis, és a dir de 4 fulls

Ternus: quaderns de 3 bifolis, és a dir de 6 fulls

Quaternis: quaderns de 4 bifolis, és a dir de 8 fulls

Quinternis: quaderns de 5 bifolis, és a dir de 10 fulls

Com demostra aquesta imatge, els registres presenten sovint errors i inexactituds. En aquest cas es tracta d’un registre poc precís, que només indica els quaderns que són excepció: dos de 5 fulls, un en cada abecedari (“e” i “J”) i enumera la resta de quaderns, sense especificar el nombre de fulls.

La pràctica d’incloure el registre de signatures decau progressivament i s’extingeix al darrer quart del segle XVI.

Els reclams

Els reclams són el darrer element de les instruccions per al correcte relligat dels fulls, encara que la seva finalitat primera era la d’ajudar als caixistes a ordenar les pàgines per a la impressió.

Com els elements anteriors, també s’hereten de la tradició dels còdexs manuscrits, però no s’incorporen al llibre imprès fins a mitjans del segle XVI.

Consisteixen en unes lletres situades a l’angle dret del peu de foli, que avancen l’inici de la pàgina següent. Poden ser lletres, síl·labes o paraules senceres. Es posaven a la fi de cada pàgina, si bé hi ha impressors que en restringien l’ús només en el revers dels fulls o bé en el darrer full de cada quadern, pràctica habitual dels impressors parisencs.

Malgrat tots aquests elements de control, és un fet relativament habitual trobar còpies d’una mateixa edició amb diferències al relligat, especialment en relació als fulls de preliminars i d’índexs. Quan això afecta un únic exemplar, se sol interpretar com un fet accidental, és a dir, un error de l’enquadernador. Però sovint ens trobem amb grups d’exemplars que presenten un ordre diferent dels quaderns. Els motius poden ser diversos: que les instruccions donades fossin poc precises i donessin lloc a interpretacions diferents, que s’hagués produït algun canvi durant el procés d’impressió que afectés la col·locació dels quaderns, que s’hagués cancel·lat, substituït o encartat algun full, etc.

Els errors de relligat són una mostra més de la complexitat tècnica d’elaboració d’un llibre en l’època de la impremta manual i evidencien com aquest fet va incidir directament en l’aparició de còpies diferents d’una mateixa edició que teòricament havia de ser única i, en definitiva, en la història bibliogràfica de les edicions.

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

BIBLIOGRAFIA

Bowers, Fredson. Principios de descripción bibliogràfica. Madrid : Arco Libros, 2001

Gaskell, Philip. Nueva introducción a la bibliografia material. Gijón: Trea, 1999

McKerrow, Ronald. An introduction to bibliography. Madrid : Arco Libros, 1998