Introducció a la primera edició

Durant els darrers anys, la tecnologia d'àudio digital ha aconseguit un nivell tan alt de desenvolupament que s'ha convertit en l'alternativa més efectiva i assequible per a la preservació de fonoteques de qualsevol magnitud. La integració del so en el marc dels sistemes de dades, el desenvolupament d'estàndards apropiats i l'àmplia acceptació dels mecanismes de distribució d'àudio digital han anat desplaçant la resta de mitjans fins al punt que ja hi ha poques alternatives per a la preservació del so que no es basin en l'emmagatzematge digital. La tecnologia digital ofereix el potencial per a satisfer moltes de les demandes i preocupacions de la comunitat arxivística, gràcies a la capacitat de duplicar a través del temps, sense pèrdues, dades d'àudio. No obstant això, els processos de codificació (o conversió) d'analògic a digital, la transferència a sistemes d'emmagatzematge, la gestió i el manteniment de les dades d'àudio, així com la provisió d'accés íntegre a la informació emmagatzemada, comporten en conjunt nous riscos que cal assumir per a garantir que els avantatges potencials de la preservació i l’arxiu digitals es fan realitat. El fracàs en la correcta gestió dels riscos pot comportar una pèrdua significativa d'informació, de valor i fins i tot de contingut sonor.

Aquesta publicació del Comitè Tècnic de l'Associació Internacional d'Arxius Sonors i Audiovisuals (IASA), Directrius per a la Producció i Preservació d'Objectes d'Àudio Digital s'adreça als responsables d'arxius audiovisuals i pretén aportar, amb un enfocament professional, les línies mestres en la producció i preservació dels objectes d'àudio digital. És el resultat pràctic del document previ del Comitè Tècnic, IASA-TC 03, La salvaguarda del patrimoni sonor: ètica, principis i estratègia de preservació, versió 2, setembre 2001. Aquestes Directrius cobreixen la producció de còpies digitals a partir dels originals analògics amb propòsits de preservació i la transferència d'originals digitals a sistemes finalistes d'emmagatzematge, així com l'enregistrament de material original en format digital destinat a l'emmagatzematge en arxiu a llarg termini. Qualsevol procés de digitalització és selectiu. El mateix contingut sonor aporta més informació als potencials usuaris de la que pugui contenir únicament el senyal desitjat i els estàndards de conversió del senyal analògic a digital fixen de fet, de manera permanent, els límits a la resolució de l'àudio, de manera que si aquest procés no es realitza amb especial cura pot resultar incomplet o parcial.

El contingut principal d'aquestes Directrius es subdivideix en tres parts:

• Estàndards, principis i metadades
• Extracció de senyal a partir dels originals
• Formats de destinació

Estàndards, principis i metadades. De les quatre tasques dutes a terme pels arxius −adquisició, documentació, accés i preservació− preservar la informació en mans de la col·lecció (IASA-TC 03, 2001) n’és la principal. No obstant això, si les tasques d'adquisició i documentació es desenvolupen en combinació amb una estratègia de preservació ben planejada i d’acord amb estàndards adequats, es facilitarà l'accés a la informació. L'accés a llarg termini és producte d'una preservació adequada.

L'observança dels estàndards més ben implementats és una necessitat fonamental també en el marc de la preservació de l'àudio digital. Aquestes Directrius recomanen el format LPCM (Linear Pulse Code Modulation, també conegut per PCM), entrellaçat en el cas de so estèreo i en un fitxer WAV o preferiblement BWF [EBU Tech 3285] per a qualsevol àudio bicanal (2 pistes). L'ús de qualsevol codificació perceptual (compressió amb pèrdues) es desaconsella fermament. Es recomana digitalitzar l'àudio a una freqüència de mostreig de 48 KHz o superior, així com amb un nombre de bits per mostra no menor de 24. La conversió analògica a digital (A/D) és un procés que requereix precisió. Els conversors de baix cost integrats en targetes de so d'ordinadors no podran complir amb les especificacions requerides pels programes de preservació d’arxius.
El so, un cop codificat com a fitxer de dades, pel que fa a la preservació té moltes de les característiques inherents a les dades digitals. Un element clau per a gestionar-lo és l'assignació d'un identificador persistent (Persistent Identifier, PI) i l'associació de les metadades apropiades. No entenem com a metadades només la informació descriptiva que permeti a l'usuari o l’arxiu identificar el contingut, sinó també la informació tècnica que faciliti el reconeixement i la reproducció de l'àudio a més de la informació de preservació, necessària per a retenir detalls sobre els processos involucrats en la generació del fitxer d'àudio. Només d'aquesta manera es pot garantir la integritat del contingut sonor. L'arxiu digital depèn d'un conjunt complet de metadades per a mantenir la seva col·lecció. Un arxiu digital ben planejat ha de ser capaç d'automatitzar la producció de moltes de les metadades, que han d’incloure informació sobre el suport original, els formats i l’estat de conservació, els dispositius i els paràmetres de reproducció, la resolució i el format digital, l’equipament tècnic i els operadors involucrats en el conjunt del procés i els procediments duts a terme.

Extracció de senyal a partir dels originals. «Els arxius de so han d'assegurar que, en el procés de reproducció, els senyals enregistrats poden ser recuperats amb el mateix −o millor encara− estàndard de qualitat que era possible en el moment en què van ser enregistrats (...) (també) els suports són portadors intrínsecs d'informació: desitjada o primària, consistent en el contingut sònic esperat, i auxiliar o secundària, manifestada de diferents maneres. Ambdues formen part del patrimoni sonor.» (IASA-TC 03, 2001)

Per a aprofitar al màxim el potencial que ens ofereix l'àudio digital convé adoptar els principis referits aquí i assegurar-ne que la reproducció de l'àudio original es realitza amb plena consciència de tots els aspectes involucrats. Això requereix coneixement històric de les tecnologies d'enregistrament i reproducció del so i consciència tècnica dels avenços en la tecnologia de la reproducció. Aquestes Directrius aporten, allà on resulta apropiat, consells sobre la reproducció de formats històrics mecànics o d’altres d’obsolets, com els cilindres i discs de solc ample (els habitualment anomenats discs de pedra), sistemes d’enregistrament sobre fil magnètic i dictàfons, elapés de vinil, cinta magnètica analògica sobre casset i bobina oberta, suports digitals magnètics com el DAT i altres predecessors basats en cinta de vídeo, i mitjans òptics sobre disc com el CD i el DVD. S'inclouen recomanacions per a cadascun d'aquests formats pel que fa a la selecció de la millor còpia, neteja i restauració del suport, equips de reproducció, velocitat i corbes d’equalització en reproducció, correccions sobre errors causats per equips d’enregistrament mal calibrats i eliminació d'artefactes sobreposats al senyal per causes de l'emmagatzematge, així com orientacions sobre el temps requerit per a completar transferències d'analògic a digital. A les Directrius es recullen aspectes associats també a consideracions d'ordre ètic, punt particularment significatiu allà on el pressupost de digitalització no pugui cobrir els considerables requisits de calendari que comporta qualsevol procés de transferència d'àudio.

S'han de determinar objectivament tots els paràmetres comentats fins ara  i registrar de manera apropiada  cada procés. L'emmagatzematge digital i les tecnologies i estàndards associats permeten una aproximació ètica a l’arxivística del so mitjançant la producció de documentació emmagatzemada en camps de metadades relacionats i vinculats al so mateix.

Formats de destinació. Les dades poden ser emmagatzemades de maneres molt diferents i en suports molt diversos. La tecnologia més apropiada dependrà de les circumstàncies de la institució i de la seva col·lecció. Aquestes Directrius aporten consells i informació sobre diverses opcions i tecnologies possibles, des de grans sistemes d'emmagatzematge digital massiu (Digital Mass Storage Systems, DMSS) fins a sistemes manuals d'emmagatzematge a petita escala, cintes de dades, discs durs, discs òptics (incloent-hi els formats enregistrables CD-R i DVD-R) i magnetoòptics (MO).

No existeix cap format de destinació (o format finalista) que pugui considerar-se solució definitiva per a la preservació d'àudio digital, i de fet cap desenvolupament tecnològic no podrà aportar mai aquesta solució final. Més aviat es tracta de simples baules en un procés en què les institucions han de ser responsables del manteniment de les dades per mitjà dels canvis i desenvolupaments tecnològics, migrant dades dels sistemes actuals als següents en un procés que es repetirà fins que les dades deixin de tenir valor. Els sistemes DMSS adequadament gestionats mitjançant un programari específic són la solució més apropiada per al manteniment a llarg termini de les dades d'àudio. «Aquests sistemes permeten la revisió automàtica de la integritat de les dades, la regeneració i, finalment, la migració amb un mínim ús de recursos humans» (IASA-TC 03, 2001). Els sistemes poden ser adequats per a arxius més petits, encara que això tindrà sovint com a resultat una creixent responsabilitat manual en el procés de la revisió de dades. Sistemes d'emmagatzematge puntuals o «discrets» basats en CD-R i el DVD-R, així com en discs magnetoòptics (MO), són inherentment menys fiables. Aquestes Directrius suggereixen estàndards i aproximacions destinats al manteniment de dades sobre aquest tipus de suports, tot i que recomana l'adopció de solucions més fiables basades en sistemes d'emmagatzematge integrat.

______________________________________________

<--Prefaci a la segona edició     SUMARI     següent-->