5.4.3 Neteja i restauració del suport

5.4.3.1 Neteja de cintes: cal netejar les cintes contaminades o brutes de pols i altra mena de brutícia amb un raspall suau i fer-hi una aspiració a baixa potència abans d’enfilar-les al magnetòfon. Una bobina deformada pot malmetre seriosament una cinta, sobretot en el rebobinatge, i convé doncs reemplaçar-la abans d’emprendre qualsevol altra activitat. Cal guiar la cinta amb cura per no causar-hi danys. Si escau, es pot passar la cinta per una màquina de neteja que compti amb un drap suau o qualsevol altre material de neteja sense borrissol. Aquest pas també pot ser beneficiós després d’un tractament contra els efectes de la hidròlisi (vegeu més endavant). Algunes màquines de neteja o restauració passen la cinta per una navalla o una superfície afilada que elimina la capa superficial d'òxid. Aquestes màquines es van desenvolupar per a la reutilització de cintes ja enregistrades i no es recomanen per a tasques d'arxiu. Cal fer especial atenció a les cassets brutes, ja que algunes màquines fiables de cabrestant doble poden danyar les cintes brutes durant la reproducció. Sense un control de tensió adequat es pot desenvolupar un bucle entre els cabrestants.
5.4.3.2 Cintes de guia¹⁵ i enllaços amb cinta empalmadora: Moltes cintes tenen empalmaments deguts a edicions o a la inclusió de cinta de guia. És probable que aquests empalmaments ja no funcionin, a causa de l’assecament de l’adhesiu o a l’exsudació de la capa adhesiva. Si la cinta adhesiva s’ha assecat cal reemplaçar-la, però els empalmaments que exsudin representen un problema més seriós: l'adhesiu pot passar de l’empalmament a les capes adjacents, fet que pot comportar la dissolució de l’aglutinador. També pot provocar que les capes s'adhereixen entre si, i que facin augmentar les fluctuacions de velocitat en el transport. Cal eliminar l’adhesiu vell amb un dissolvent que no deteriori l’aglutinador. Un dissolvent adequat és el líquid per a encenedors altament purificat, i es pot aplicar amb un bastonet de cotó o un drap sense borrissol. És aconsellable no aplicar a la cinta més de la quantitat estrictament necessària, i no més de l’aplicable amb un bastonet de cotó. Com en tots els dissolvents, convé provar-ne els efectes aplicant una petita quantitat de dissolvent sobre una part no utilitzada de la cinta. Cal deixar la cinta sense bobinar durant uns minuts per assegurar l'evaporació total del dissolvent, acció que pot accelerar-se aplicant un corrent d'aire. De vegades és necessari canviar o afegir cinta de guia per a poder reproduir la cinta complerta.
5.4.3.3 Hidròlisi (síndrome de residu enganxós¹⁶). Quan es reprodueixen, moltes de les cintes fabricades a partir de la dècada de 1970 mostren els resultats d’una descomposició química de l’aglutinador. Anomenada sovint síndrome de residu enganxós, el principal component d’aquesta reacció és la hidròlisi¹⁷, que sovint dóna nom al fenomen. Es caracteritza per un dipòsit enganxós de color marró o lletós als capçals i a les guies fixes del reproductor, sovint acompanyat d'un grinyol audible i d’una reducció en la qualitat del so reproduït.

5.4.3.4 Els remeis següents representen diversos enfocaments per al tractament de la degradació de l’aglutinador:

5.4.3.4.1 Temperatura ambient, baixa humitat: La hidròlisi implica el trencament d'un enllaç químic a través de la introducció d'aigua, i sempre que una recombinació irreversible no hagi passat posteriorment, les reaccions hidrolítiques són teòricament reversibles a través del simple procés de l'eliminació total de l'aigua. Això es pot aconseguir col·locant les cintes en una càmera amb prop del 0 % d'humitat relativa (HR) durant períodes prolongats de temps, fins a unes quantes setmanes. Elevar lleugerament la temperatura augmenta el temps de reacció. Les proves han demostrat que aquest tractament, malgrat l’èxit en certs casos, no sempre soluciona totalment els efectes d'una cinta degradada (Bradley, 1995).

5.4.3.4.2 Rebobinatge climatitzat: De vegades les capes de cintes molt degradades poden adherir-se entre si, de manera que el rebobinatge o la reproducció les pot malmetre. En aquests casos, a manca d’una cura tèrmica, es pot optar per aplicar aire calent i sec directament al punt en què la cinta s'enganxi, i després començar a desenrotllar la cinta a una velocitat controlada d’entre 10 i 50 mm per minut.

5.4.3.4.3 Alta temperatura, baixa humitat: Un sistema emprat sovint en el tractament de cintes hidrolitzades consisteix a escalfar la cinta en una cambra a una temperatura estable de gairebé 50 °C i 0 % d'humitat relativa entre 8 i 12 hores. La temperatura de 50 °C és probablement igual o superior a la temperatura de transició vítria¹⁸ de l’aglutinador de la cinta, però no se sap del cert si això té un efecte a llarg termini sobre les característiques físiques de la cinta un cop hagi retornat a la temperatura ambient. Se sap que té un efecte electroacústic positiu a curt termini, ja que aconsegueix el retorn de les característiques de reproducció a la condició original. Intercalar-hi cinta nova pot reduir el nivell d’impressió, que de vegades augmenta amb l’elevada temperatura. Cal rebobinar les cintes diverses vegades per reduir l’efecte de còpia induïda (print-through) causada per les elevades temperatures (vegeu 5.4.13.3).

5.4.3.4.4 Aquest últim procediment té una elevada taxa d'èxit, però no s'ha de dur a terme en un forn domèstic. Els forns domèstics tenen un control de temperatura deficient que podria superar els marges de seguretat. Encara més, el control del termòstat dels forns domèstics efectua un vaivé a través d’un cert marge de temperatures, i això pot malmetre la cinta. Cal no utilitzar mai un forn de microones, ja que escalfa una petita part de la cinta a una temperatura molt alta i pot danyar la cinta i les seves característiques magnètiques. Es prefereix un forn de laboratori o qualsevol altre dispositiu estable a baixa temperatura. No s’han d’utilitzar mai temperatures més altes de les especificades, perquè poden causar deformacions a la cinta.

5.4.3.5 Exposar cintes a temperatures elevades controlades, tal com s’ha descrit més amunt, requereix molta cura i només s’ha de dur a terme quan resulti absolutament necessari.

5.4.3.6 El restabliment de les condicions originals pot resultar de durada temporal, però hauria de ser suficient per a permetre la reproducció de la cinta amb l’objectiu d’una transferència a digital. Hi ha evidència anecdòtica que suggereix que són cada cop més nombroses les cintes hidrolitzades que requereixen un tractament més perllongat.

¹⁵ De l’anglès Leader Tape. (n. dels t.)

¹⁶ De l’anglès Sticky Shed Syndrome, SSS. (n. dels t.)

¹⁷ Hidròlisi: descomposició química a base d’afegir aigua, o una reacció química en la qual l’aigua reacciona amb un compost i genera altres composts.

¹⁸ Temperatura de transició vítria: la temperatura en la qual un adhesiu perd la seva flexibilitat i es torna dur, inflexible, i vitri.

 ____________________________

<--anterior    SUMARI    següent-->

                   CAP. 5.4