Enmig de la grisor franquista es va desenvolupar un tipus de publicació que omplia els quioscos amb acolorides cobertes. Llibres de butxaca barats, editats matusserament i narrant emocionants aventures. Es tractava de la novel·la popular, també coneguda com a subliteratura, literatura de quiosc, novel·les de duro o "bolsillibres".

Un segle abans, als Estats Units d’Amèrica, una publicació molt semblant narrava la “conquesta de l’Oest” (o almenys la seva mitologia) mentre estava transcorrent. Els personatges i persones es confonien a les pàgines i a la realitat, fent que els Buffalo Bill i companyia passessin a les pàgines d’edicions populars d’arreu del món, i d’aquestes a les pantalles del cinema.

Aquelles publicacions, conegudes com a dime novels, juntament amb el fulletó europeu són els seus antecedents més directes. Algunes de les obres més importants del XIX es publicaren setmanalment com a fulletó, fet miraculós considerant el ritme frenètic de publicació. Les dime novels també es publicaven setmanalment però incloïen una història completa a cada llibre on era el protagonista qui tenia continuïtat i acostumava a donar nom a la col·lecció.

La novel·la popular tenia part de tot allò. Novel·les barates que s’acaben coneixent a partir del seu modest preu (dime, penny, pesseta, duro). Fulletons que narren aventures rocambolesques amb personatges estereotipats i totalment plans, amb acció des de la primera pàgina, i on els bons sempre guanyen resolent una injustícia i rescatant dames en problemes. La novel·la popular és la forma en què la literatura popular es va plasmar a l’Espanya franquista. Manté algunes de les característiques dels seus antecedents i també trobem a les seves pàgines (sobretot en la “proto-novel·la popular” dels anys 20 i primers 30) traduccions estrangeres, publicades originalment com a fulletons o dime novels.

Però és a la segona meitat dels 30 i sobretot després de la Guerra Civil on va adquirint els seus trets característics, doncs les misèries de la guerra van fer canviar tot l’ecosistema editorial. Treballadors que no es van poder reincorporar a la seva feina, dificultats editorials per arribar a acords amb els seus principals proveïdors d’històries, les editorials anglosaxones, restriccions del franquisme que aprofità l'escassetat de paper per exercir un control extra sobre qui publicava (com si la censura no fos suficient!). Fins i tot arribant a situacions absurdes com que El Gato Negro hagués de substituir el seu nom pel de Bruguera, no sabem si per amagar el seu passat republicà o perquè el nom antic no li acabava de fer peça a les autoritats.

Diversitat de gèneres i evolució. La Influència del cinema 

Els gèneres d’aquesta literatura es podrien reduir a aventures, detectius/policíaca, romàntica, oest, ciència ficció, i terror. Si apropéssim la lent a cada gènere hi trobaríem diversos subgèneres o gèneres més minoritaris amb moments de certa bonança com l’esportiu (revitalitzat per José Mallorquí) o l’eròtic, cap al final del franquisme.

A les col·leccions populars prèvies a la guerra hi trobem la presència massiva de la paraula aventura, etiqueta molt gran que abastava la resta de gèneres, que progressivament s’aniran independitzant (excepte el romàntic, orientat al públic femení, que anava per lliure).

Les novel·les policíaques o de detectius foren les primeres a disposar de col·leccions exclusives, com la Serie amarilla de la Biblioteca Oro, publicada per Molino al 1933. A mida que transcorrien els anys es va anar passant de la preponderància del detectiu britànic, més cerebral, a la de l’americà, movent-se pels baixos fons, envoltat de violència i “femmes fatales”. La influència del cinema fent de les seves...

Parlant de cinema, el gènere de l’oest és el que més va créixer a la seva ombra, coincidint amb les dècades de major producció cinematogràfica de westerns. Prèviament a la guerra, era un gènere més dins de les col·leccions d’aventura, juntament amb novel·les de gautxos i de terres canadenques. Però progressivament va monopolitzar el mercat amb desenes de col·leccions i milers d’autors especialitzats (potser no eren tants, però tenien tants pseudònims!). Irònicament, als inicis del cinema, Buffalo Bill es queixava d’aquelles primeres pel·lícules de l’oest, que plagiaven el seu espectacle i les seves novel·les. Les influències van i venen...

D’altra banda, el gènere que va fer canviar la indústria va ser precisament aquell que anava per lliure, el romàntic. La forma que va trobar Bruguera a la segona meitat dels anys 40 per esprémer l’èxit de la seva col·lecció Pimpinela va ser la de fer aparèixer més i més col·leccions de novel·la rosa: Madreperla, Rosaura, Amapola, Alondra, Camelia, Orquídea i Coral, industrialitzant la seva publicació.

A molta distància es trobaven les novel·les de terror i la ciència ficció, encara temàtiques molt minoritàries.

Autors amagats darrera un pseudònim, un complex joc d'identitats 

Una altra de les principals característiques de la novel·la popular espanyola és que els autors no signaven pràcticament mai sota el seu nom, sinó que empraven diferents pseudònims. Els criteris que podien motivar la censura de la pròpia identitat eren diversos.

Per part de les editorials hi havia la idea de que els noms forans atreien més al públic, i les obres es presentaven com si fossin traduccions d’obres estrangeres. També permetia fer creure que el nombre de col·laboradors de les editorials era més gran, al utilitzar un autor diferents pseudònims, donant una certa imatge de prestigi.

Pel que fa als autors, l’ocultació del propi nom es podia deure al fet de no estar realment orgullós del que s'ha escrit, a evitar els contractes exclusius o simplement a no voler donar el nom real.

Dos aspectes a destacar, serien la cerca d’impacte comercial amb l’ús de noms de ressonància americana (per coherència i credibilitat amb obres ambientades en països anglosaxons) i la utilització d' un nom relacionat amb el gènere: dones amb pseudònims masculins que s’adreçaven a lectors masculins (novel·les de l’oest, policíaques…) i homes que escrivien novel·les sentimentals amb un nom de ploma femení.

No sembla que els criteris de censura política obliguessin als autors a publicar sota pseudònim, ja que era obligatori facilitar les dades del veritable autor, conegudes pels censors. Però si que va ser un lloc comú de refugi de gent no afí al regim, que per raons econòmiques (González Ledesma les anomenava “novel·les alimentàries”) veien la necessitat de publicar aquests productes d’escassa elaboració i qualitat.

El nombre d’autors d’aquest tipus de novel·la va ser molt gran, però eren pocs els que s’hi dedicaven professionalment. Alguns dels escriptors espanyols més prolífics procedeixen d’aquesta literatura i són sobradament coneguts. Autors que escrivien exclusivament per motius econòmics, produint ràpidament novel·les sense pretensions que només volien entretenir al lector. La discutible qualitat literària d'aquesta ingent producció novel·lística no entela el seu impacte sociològic i cultural

Veritables icones de la literatura popular, qui no coneix Corín Tellado, per exemple? reina de la novel·la romàntica, l’autora més prolífica, més venuda, traduïda i llegida de la literatura castellana. O Marcial Lafuente Estefanía, màxim exponent de la novel·la de l’oest, amb més de 2600 publicacions, convertit en una franquícia continuada pels fills.

No podem oblidar a José Mallorquí, autor de El Coyote, el personatge més popular, ni al pare del cicle Nick Carter, Guillermo López Hipkiss, a Pedro Víctor Debrigode, un dels principals autors de novel·la d'aventures i policíaca o a les escriptores de novel·la romàntica María Luisa Linares o Carmen de Icaza.

Dels pseudònims més coneguts podem mencionar a Silver Kane (Francisco González Ledesma), Lou Carrigan (Antonio Vera Ramírez), Ralph Barby (nom compartit per Rafael Barberán Domínguez i la seva esposa Àngels Gimeno), Keith Luger (Miguel Oliveros Tovar), Curtis Garland (Juan Gallardo Muñoz), Clark Carrados (Luis García Lecha), Dorian Lane (Mª Victoria Rodoreda Sayol), Edward Goodman (Eduardo de Guzmán) i tants d’altres que la falta d’espai no ens permet mencionar.

Principals editorials: del prestigi de Molino a l'imperi creat per Bruguera 

Dins el panorama editorial dedicat a les edicions populars durant els anys 20 i 30 trobem alguns noms il·lustres com els de Juventud, Iberia, Hymsa o Ramón Sopena. Les sèries de la Biblioteca Oro de Molino eren les que combinaven millor el binomi èxit-prestigi.

El control de les quotes de paper podia resultar un avantatge quan es tenia facilitat per obtenir-les, com va ser el cas de les editorials Cisne i Cliper de Germán Plaza. Avantatge acompanyat d’un canvi de model que buscava un mercat diferent del de Molino i que acabaria definint la novel·la popular. Reducció de la mida i extensió dels llibres, rebaixant el seu preu. Davant de les dificultats per a obtenir drets d’obres estrangeres va incentivar els escriptors espanyols, molts d’ells traductors que ja coneixien l’estil dels autors anglosaxons. D’aquí venen les primeres novel·les de Guillermo López Hipkiss o José Mallorquí, capaços de portar ells tots sols col·leccions senceres.

Aquests passos els van seguir la resta d’editorials. Destacar l’editorial Cíes que va tenir l’honor de publicar les primeres novel·les de Marcial Lafuente Estefania i Corín Tellado.

Però si hi ha una editorial que és sinònim de novel·la popular, la principal indústria cultural de l’època, aquesta és Bruguera, imperi de publicacions populars que s’estenia als còmics, cromos, etc, fent de Barcelona la capital del món editorial. De fet, talment com si fossin jugadors de futbol de l’actualitat, van fitxar a Tellado i Estefanía.

L'art de les cobertes, el paper dels il·lustradors en la comercialització 

Un dels elements més important de la seva comercialització va ser l’art de les seves cobertes, aspecte molt valorat pels col·leccionistes. Només Bruguera produïa unes 30 novel·les setmanals i havien de destacar d’alguna manera als quioscos, amb les cobertes ben exposades al possible comprador. I si s’havien d’inspirar en la pel·lícula o els actors de moda, es feia sense problemes, sense obviar que essent novel·les dirigides a un públic majoritàriament masculí s’hi incloïen elements sexistes, com ara la representació de dones amb la mínima roba permesa per la censura.

Una generació d’il·lustradors van créixer amb la indústria i en alguns casos es pot veure la seva evolució artística. Com en el cas dels escriptors molts es van establir a Barcelona davant de la progressiva preponderància del seu sector editorial: Emilio Freixas, Joan Pau Bocquet, Francisco Batet, Francisco Darnís, Jesús Blasco, Roc Riera Rojas, Juan García Iranzo, Jaume Juez Castellá, Vicente Roso Mengual, etc.

L'evolució de les edicions: formats reduïts i materials barats 

Com que es dirigien a un públic d’escassos recursos, aquestes edicions havien de ser barates. La impressió era mediocre i el paper de molt baixa qualitat, amb enquadernacions de goma i tapes de cartró flexible.

Encara que el que tenim al cap és el llibre de butxaca ("bolsilibros") popularitzat per Bruguera, històricament s'han realitzat edicions en diversos formats. Als primers anys, el format estàndard era tipus revista, de 25 x 17, a doble columna, excedint poques vegades de 100 pàgines. Aquestes mides es van anar reduint desprès de la guerra fins arribar als anys 50 a un format molt manejable, aproximadament 10,5 cm d'amplada i 15 cm de llarg, i el nombre de pàgines que en un principi era d’unes 150 va anar minvant fins a 96, obligant als autors a ser cada cop més concisos.

Tot i aquesta mala qualitat els lectors tenien cura de que no es fessin malbé, doncs era corrent intercanviar-les a llibreries o quioscos, que al seu torn tornarien a ser llegides i tornades per a un nou canvi, allargant el més possible aquest cicle vital.

Nostàlgics de la novel·la popular al S.XXI

Dins de l’onada nostàlgica de formes culturals del segle XX, les novel·les populars també hi tenen la seva petita parcel·la. Hi ha hagut algun cas en el que s’ha recuperat aquell format tan característic, casos puntuals ja que avui seria impossible aquell model de negoci.

Els que mantenen el seu record són principalment col·leccionistes que fan difusió a webs especialitzades, però on ha tingut una especial continuïtat ha estat a les llibreries i mercats de vell.

També les trobem a algunes biblioteques, com ara La Bòbila de l’Hospitalet, la qual compta amb una col·lecció patrimonial ben assortida d’aquestes novel·les. Al nostre catàleg en tenim una bona representació tot i que estem lluny de disposar d’una mostra exhaustiva.

El seu malnom de subliteratura no li ha fet cap favor. Però no deixa de ser la plasmació d’una època grisa, la qual aquests llibres van ajudar a fer més passatgera.

Sergio Ríos Arrabal, Álvaro Fernández Peitx
Col·leccions Generals

_________________________________________________________

Bibliografia

Augé, Markus. (2024). Buffalo Bill, inventor of the wild west [Documental]. Florianfilm GmbH. https://www.arte.tv/en/videos/114181-000-A/buffalo-bill/

Charlo Ortiz-Repiso, Ramón (2013). La novela popular en España. Universidad de Sevilla

La memoria del bolsilibro. https://bolsilibrosmemoriablog.wordpress.com/

La novela popular en España (2000). Ediciones Robel

Prats, Carles. (2013). Històries de Bruguera [Documental]. Sinfín, Televisió de Catalunya

Vázquez de Parga, Salvador (2000). Héroes y enamorados: la novela popular española. Glénat

Wolfgangklvhf . (27 de febrer de 2013) Negro sobre Blanco: Francisco González Ledesma «Silver Kane». [Vídeo]. https://www.youtube.com/watch?v=03lCRV2qEpQ