Els documents i informació sobre les vies urbanes –en tota la seva varietat i característiques específiques que les diferencien- les expliquen majoritàriament emmarcades dins l’àmbit de l’enginyeria civil, si bé són tractades des d’altres punts de vista: la vida quotidiana i costums, urbanisme, toponímia, geografia o història local.

Denominar (DIEC): “Donar un nom (a una persona o a una cosa)”

Com molt bé expressa Albert Ràfols Casamada en el seu poema titulat “Les coses” ((Hoste del Dia,  ed. 1994):

El nom de les coses

és un camí cap a on les coses

es realitzen com a coses

les coses

tenen un nom

quan són coses amb nom

quan sabem què vol dir el nom

de les coses

les coses que no tenen nom

potser no són coses

o potser només són coses

sense nom

Anomenar els objectes, les persones, els espais és un fet inherent a la Humanitat  i que representa la màxima expressió del llenguatge, ja que a partir del moment en què es fixa un terme (que no obstant pot canviar al llarg del temps per diferents motius) esdevé un tret geogràfic de referència, en el cas que ens ocupa, i passa a formar part de l’imaginari col·lectiu.

Els dietaris i documents memorialístics així com les llegendes i textos que s’han transmès a partir de la comunicació oral han resultat essencials a l’hora de saber quin és l’origen o motiu pel qual les vies es diuen o són conegudes en les diferents èpoques, amb major o menor incidència i al marge del moment en què hi ha documents legals que els legitimen.

Un cas paradigmàtic, concretament de la ciutat de Barcelona, és el “Calaix de Sastre” escrit per Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà: exemple de document amb un molt ric valor documental així com també literari per les seves descripcions i que es remunta a finals del segle XVIII. La narració de les festivitats, gremis i comerços, viatges i excursions arreu del territori permet donar una àmplia perspectiva en estudiar la història local i comarcal de les diverses contrades, sempre partint del punt de vista i coneixement que qui escriu en primera persona li dona.

Un altre exemple són les Visions barcelonines, 1760-1860 de Francesc Curet, il·lustrades per Lola Anglada i el seu segon volum dedicat a “Els barris de la ciutat”, així com també les publicacions de tipus rondallístic d’anècdotes publicats per Lluís Millà.

L’abast en la selecció de carrers a descriure no és una constant en les monografies i obres de referència que trobem a través del catàleg de la Biblioteca de Catalunya, ja que depèn de modes o de quins són més populars, literaris o turístics i no hi ha una única pauta. Les guies de carrers a nivell municipal o plànols, per exemple, són més homogènies que les monografies, a excepció de casos puntuals molt específics i monogràfics com seria el cas de la Biografía de la Puerta del Sol de Francisco Mota de Madrid o la ingent bibliografia generada al voltant de les tan transitades Rambles de Barcelona.

Són habituals les publicacions de grans ciutats, sobretot en moments urbanístics claus, com foren la reforma de la Via Laietana o la Barcelona Olímpica, i també les publicacions sobre el territori que podeu trobar aquí. També les vies amb nom de personatges, de dones, amb nom d‘animals, d’entitats rellevants, etc. que han estat objecte de recull en guies temàtiques, més o menys exhaustives. En són un exemple: La Barcelona de les mil cares: nous secrets dels carrers de la Barcelona secreta publicat per L’Arca el 2012 i Els 24 carrers més antics de Castellbisbal publicat pel Museu de la Pagesia el 2002, a més de les guies de telèfons, guies de viatges, calendaris o directoris de caràcter més aviat generalista. 

A Vuit segles de carrers a Barcelona, editat per Destino el 1974, amb les fotografies de Francesc Català Roca que il·lustren els textos de Josep Maria Espinàs, el fil conductor és l’evolució de la ciutat, on cadascun dels autors és el testimoni d’una època i d’una “determinada manifestació col·lectiva”. Alguns dels carrers però ja no existeixen i d’ells només queda el rastre: Las calles desaparecidas d’Antoni Vallescà.

Una altra tipologia d’obres a contemplar són les d’història social, que acostumen a focalitzar l’atenció a barris com a àrea d’influència i que, a més de ser descriptius, poden arribar a servir de denúncia, com si d’un reportatge es tractés, com seria el cas de Tots els barris de Barcelona de J. Fabre i J.M. Huertas Clavería, en 7 volums, dels anys setanta.

La Toponímia és la branca de l’Onomàstica que estudia els noms propis de lloc: més concretament l’Hodonímia. Cal tenir en compte que, a la inversa del que pot semblar més habitual, poden tenir origen en noms de persona: hi ha els que provenen de noms de sants o santes com el de Santa Eulàlia o Sant Cebrià, i al fet que, habitualment, a persones d’un territori se’ls anomeni com se’n diuen els patrons de la vila: tal és el cas de les Cintes que hi ha a Tarragona o Farners a Santa Coloma de la comarca de La Selva.

Segons afirmen els autors del llibre Topònims catalans: etimologia i pronúncia, els noms de lloc acostumen a conservar-se al marge de l’existència de la llengua o els elements lingüístics d’origen, tasca molt difícil i costosa sobretot en els més antics, sigui per manca de documentació, sigui per la seva similitud amb d’altres. A nivell gramatical, majoritàriament tenen la forma del plural excepte quan es tracta d’un col·lectiu, noms propis o bé substantius sempre que al·ludeixen a un concepte o objecte amb la forma substantivada dels adjectius, o bé es tracta de locucions preposicionals: p.ex. Arc del Teatre, Carrer dels Oblidats, carrer de la Diputació, etc.

“Quan essent infants recorríem les vies urbanes de la vella ciutat  tant mas que sovint rumiàvem sabre’l perquè dels noms que certs noms i places portaven. [...] y no solament s’havia d’evitar que’ls ignorants quedesin a les fosques si no esforçar-se perquè tothom, saberuts i rascis, sabessin sempre lo perque y’l com dels noms de les coses.”

Josep Pin i Soler. “De l’obligació de respectar los noms de carrers y places”. [Entre 1890 i 1923] (Biblioteca de Catalunya, Top.: Ms. 4500)

Si tenim en compte el públic destinatari, per una banda, hi ha obres més erudites escrites per filòlegs i promogudes en certa manera per l’Institut d’Estudis Catalans com l’Atles lingüístic del domini català, en constant actualització, o, a nivell nacional, el Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya mantingut i revisat per la Comissió de Toponímia adscrita al Departament de Cultura de la Generalitat des del 2012.

Per altra banda, hi trobem obres que amb un caràcter divulgatiu intenten resseguir l’evolució dels seus noms: és el cas de Carrers de Barcelona amb text de Jaume Fabre i Josep M. Huertas i amb fotografies de Pepe Encinas i Pere Monés. Aquest estudi és destacable perquè exemplifica i analitza, a partir de casos concrets de mitjans del segle XIX, l’ús d’alguns topònims i les diferents maneres de representar i identificar-los per mitjà de rètols, plaques o altres elements de senyalització.

Com a mostra de document oficial presentem els “Criteris per a la retolació de carrers” del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears [normativa] o la normativa per a la senyalització turística de l’Oficina Tècnica de Turisme de la Diputació de Barcelona [manual], en els quals juga un paper important i afegit la imatge corporativa. Les fonts que podem citar en aquest sentit són les guies urbanes, nomenclàtors publicats per les diferents instàncies municipals, llibres d’actes i butlletins oficials que podem trobar als arxius municipals o en biblioteques públiques.

La distribució de l’espai i divisions en districtes o barris també ha canviat, en alguns casos producte d’agregacions o canvis jurisdiccionals, passant a tenir noms que connoten la seva ubicació (Barcelona Vella), el nom de municipis o pobles rebatejats en aquests canvis urbanístics o de regions espanyoles.

Fins i tot, algunes plaques commemoratives han estat decorades per artistes reconeguts en tant diversos materials com el marbre, metall o ceràmica, com veurem.

“Els noms de lloc, per la seva capacitat d’evocació, resulten d’interès per a moltes persones: fòrums i pàgines web dediquen espai a la toponímia, a discussions, a preguntes i respostes sobre significats i orígens, sobre curiositats”.

Assumpta Lleonart i Orri. “Toponímia recreativa: una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya” dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 66 (2008), p. 103-132 [enllaç]

Alguns noms són producte de la moda, d’una convenció o bé són representatius de característiques que al·ludeixen als recursos de la zona o a qui hi vivia, o recorden què hi havia hagut en el passat. Podria radicar en aquest tret suggestiu i evocador l’èxit assolit en el darrers anys de les rutes i itineraris literaris a partir de recursos al web (Espais Escrits o Llegeix Barcelona), guies publicades amb caràcter monogràfic i rutes o bé visites culturals organitzades per empreses i que sovint poden ser teatralitzades.

Pel que fa als noms propis, es detecten canvis, sobretot, “Quan la política va entrar als carrers” durant períodes històrics com és el cas del Trienni liberal o el Franquisme, quan passen a dedicar-se a personatges públics o influents: reis, polítics, militars o nobles, de més o menys rang. També els moviments socials homenatjaren durant la República alguns carrers amb el nom de figures destacades anarcosindicalistes, figures de l’àmbit cultural o bé de gent coneguda al barri que en destacà per la seva personalitat o per algun fet que transcendí en dita comunitat, per la seva proximitat o lloc de naixement o residència. amb el nom. El resultat i tret distintiu és la llengua emprada o aquells casos en què apareix la forma del nom bilingüe. Carreras Candi, regidor regionalista i geògraf també destacà en la proposta de noms de carrers amb el nom de les institucions catalanes encara no reconegudes com el d’Usatges o Segona Dictadura.

En els nuclis de població on es desenvolupava la vida comercial de les viles s’acostumaven a donar el nom de l’ofici o gremi, així com també de la funció que assumia: per exemple: Plaça del Mercat i carrer dels Assaonadors. I han estat també, en certes circumstàncies, els mateixos veïns que per pressió popular han proposat canvis de nom, sigui per no espantar la gent, sigui perquè ja no tenien raó de ser en deixar d’existir allò que els donà nom com Baixada de la Llibreteria per La Baixada de la Presó.

La connotació que confereixen les característiques físiques i geogràfiques del lloc, o el nom dels colonitzadors o senyors que estenien l’abast de les seves terres i propietats, per exemple a l’època medieval, han estat conferits a carrers o vies per analogia, en el primer cas, i a manera d’homenatge, en el segon. A més dels de les imatges següents, comentarem el cas de Sitges on hi ha la nova “Plaça dels Artistes”, on es van afegint plaques d’homenatge amb la signatura autògrafa d’artistes vius de la vila o el canvi per noms franquistes i a la inversa.

En els àmbits rurals, a l’Edat Mitjana, Catalunya es basava en un sistema feudal en què els masos i masies constituïen les unitats familiars, de població i de producció i s’anomenaven pel cognom o motiu de les famílies [catàleg]. Altres fonts documentals primàries, en general, són  la documentació patrimonial, i en els casos en què han estat objecte de reconeixement com a patrimoni [Cerca Fons i Col·leccions], els plans d’ordenació municipal urbanística (coneguts com a POUM) així com també les fitxes del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya [Inventari].

Citem en aquest punt un projecte nascut el 2014 però que és molt interessant, ja que permet deixar constància d’aquest patrimoni històric català: Cancal.cat i també voldria citar el projecte Lingüistes pel Carrer on es pot conèixer la repercussió que lexicògrafs i lingüistes han tingut en la toponímia de viles i ciutats, o bé el projecte patrimonial participatiu endegat pel Museu de la Ciència i Tècnica (mNACTEC), Museus al Carrer, on prenen la consideració “els carrers i els paisatges com a museu”.

La tasca duta a terme per l’Oficina d'Onomàstica i Toponímia està orientada a la recerca i atenció de consultes, i en projectes d’àmbit nacional i en el qual participen altres organismes, com el Consorci per a la Normalització Lingüística, Generalitat de Catalunya, Institut Cartogràfic de Catalunya, Institut d'Estudis Catalans, Universitat de Barcelona i Universitat de Perpinyà. El treball multidisciplinari queda reflectit en l’ampli ventall de documents que podem trobar, com poden ser plànols i mapes amb informació cartogràfica; llibres de làmines amb gravats, fotografies, sèries de postals o dibuixos de carrers, o bé en documentació textual en forma d’article d’investigació, d’estudi historiogràfic o com a llistat en el cas dels diccionaris i nomenclàtors.

En el cas de la documentació d’arxiu, a més de les fonts ja citades més amunt, hi ha els padrons municipals, actes notarials o bé llicències d’obres plens de dades per a processar, en podeu trobar alguns entre els fons i col·leccions de l’Arxiu històric de la Biblioteca o el fons del cadastre de Josep Aparici del segle XVIII. El projecte col·laboratiu EINES, en l’àmbit dels arxius, ofereix també un cercador de la xarxa de padrons històrics. També en els sobres de la correspondència que hi ha als fons personals o patrimonials tant com a remitents o com a destinataris.

La memòria gràfica d’aquests noms de lloc la trobem distribuïda arreu: en monuments a l’aire lliure, guardats en museus [enllaç], reproduïdes en imatges [fotografies digitals, per exemple: Grav CD 46] [fotografies i targetes postals de l’editorial Martín] o com a text referencial en material menor imprès, on s’indica la ubicació on han tingut lloc concerts, exposicions, etc. tal com testimonien molts fulls volants o cartells. 

“Admireu de sol a sol el carrer de Petritxol”

Rodolí que es pot llegir en un plafó amb rajoles de ceràmica al mateix carrer de la ciutat de Barcelona.

De tipus anecdòtic trobem casos poc o no molt ben resolts en què el nom no ha canviat, sinó només el tipus de via, o bé obres humorístiques com pot ser el televisiu Peyu a Ole tu!!!: els millors nyaps urbanístics catalans [catàleg].

 Una altra curiositat és l’àudio del programa de 4 capítols titulat “Las calles de Barcelona”, que repassa la història de la ciutat seguint la nomenclatura dels carrers i que podeu consultar a la BC [Bobina Ràdio Barcelona (1968)]. Els que s’anomenen “Carrers de mal nom” es poden trobar a les fonts populars com són, per exemple, els poemes o rodolins: “En el carrer de Conills, tan iguals són els pares com els fills”.

Hi ha també casos en què es desconeix el motiu, o que tot i tenir un nom oficial, són coneguts per sobrenoms que acostumen a ser desconeguts per la gent forana, que fan al·lusió a les famílies que hi viuen o vivien i fins i tot en trobem en què s’al·ludeix a creences religioses com és el cas d’una imatge de la Mare de Déu de Montserrat amb la pregària: “Sra. no deixeu mai a soles als veïns del Carrer de les Moles” (Barcelona). Podeu consultar també els documents de tipus genealògic.

En els documents de creació o literaris són habituals les auques o poemes populars, i a revistes humorístiques hi ha sovint referents, per citar algun exemple. En aquest cas, donat que moltes vegades, els documents digitalitzats ho estan a text complet i amb motiu de les variants ortogràfiques del text original o probablement d’algun error de reconeixement de caràcters, cal tenir-les en compte a l’hora de fer la cerca per paraula clau.  

En definitiva, que Cada casa és un Món i, com es diu en el primer d’aquests poemes emplaçat en diferents puts del carrer Comtal, de Barcelona:

I no tot és història i passat en la toponímia urbana sinó que sempre hi pot haver la retolació d’un nou carrer o la nova retolació d’un carrer preexistent. A més a més del catàleg, podeu també passejar-vos pel web de la Biblioteca de Catalunya on podeu trobar documentats més carrers i altres vies.

Anna Nicolau
Biblioteca de Catalunya

BIBLIOGRAFIA

A més a més dels documents ja citats o vinculats amb el catàleg de la Biblioteca de Catalunya:

• Primera pàgina del Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya de 24 de desembre de 1935 [enllaç]
• Josep Roca Trescents. Un Tomb pels carrers i les places de Guissona : els seus noms i topònims a les actes municipals. Guissona: l’Ajuntament; Patronat d’Arqueologia de Guissona,  2015.
• Geografia general de Catalunya; dir. Francesc Carreras Candi. Barcelona: Establiment Editorial d’Albert Martín, 1913-1918?
• Josep M. Vilarrúbia-Estrany. Història dels carrers de Sants . Ed. 1981
• Antoni M. Alcover i Francesc B. Moll. Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.