Aquesta història comença al barri Gòtic de Barcelona al voltant del 1820. El rellotger Josep Ricart passejava freqüentment pels carrerons Cecs de la Boqueria i Cecs de Sant Cugat, en els quals trobava músics amb nivells de virtuosisme ben diferents i que compartien la condició de cecs. A l’escoltar-los, Ricart va visualitzar el lloc adient perquè aquestes persones poguessin obtenir el reconeixement professional en l’àmbit musical. Veurem com la seva intuïció seria encertada. Avui en dia, encara es conserven rastres de la concentració de persones invidents al noms d’alguns carrers del casc antic de Barcelona.

La música formà part del programa bàsic de centres d’educació especial des que es va detectar certa habilitat de les persones amb dificultats visuals en el desenvolupament de les seves capacitats auditives i esdevingué un vehicle facilitador en l’aprenentatge dels sords. Més endavant, les escoles especials esdevindran fonamentals quan les escoles públiques es van veure impossibilitades a assumir l’atenció dels infants amb necessitats especials, competència imposada per la Llei Moyano de 1857.

Així doncs, la primera escola de cecs es va obrir l’any 1820 com a resultat de l’esforç personal de Josep Ricart. Després d’engrescar un grup nombrós d’estudiants cecs, Ricart instal·là una escola provisional al rerefons de la seva joieria. Treballà durant més d’un any en el desenvolupament d’una proposta didàctica innovadora basada en sistemes que ja s’havien implementat a França. Paral·lelament, a Mataró, Jaume Isern Colomer treballava en la creació d’una màquina complexa per a què els cecs poguessin escriure música, que el va fer mereixedor d’una pensió anual emesa per ordre del rei Ferran VII. Josep Ricart i Jaume Isern van estar en contacte i van compartir experiències, fet que s’evidencia en les adaptacions que el primer va fer dels dispositius creats pel segon.

El sistema proposat per Ricart consistia en quatre tauletes amb relleu que es feien servir per l’aprenentatge de l’aritmètica, la lectoescriptura i la música. La quarta de les tauletes, una planxa rectangular, disposava d’un pentagrama mòbil amb relleu i peces de fusta amb les figures rítmiques. Ricart captà l’interès de les autoritats que, finalment, autoritzaren i donaren suport a l’obertura de l’escola, que esdevingué la primera de l’Estat espanyol. Aquesta prengué el nom d’Escola Municipal de Cecs i es va instal·lar a la planta baixa de l’Ajuntament de Barcelona. Josep Ricart en seria el director i Antoni Marés, el seu ajudant incondicional. 

Mentrestant, es consolidava un altre projecte pedagògic procedent de l’àmbit eclesiàstic, que aviat desplaçaria a un segon pla la iniciativa de Ricart. L’Acadèmia Cívica del pare Joaquim Català s’establí, amb el suport de la Casa Consistorial, a l’edifici del Col·legi d’Art Major de la Seda, propietat del Gremi de Teixidors de Vels de Seda, des del 1810. En aquesta nova escola, Joaquim Ayné fou el mestre de música dels cecs. Després d’uns mesos de convivència de les dues institucions, la de Ricart i la de Català, les pressions i la necessitat d’unificar esforços econòmics per part de l’Administració, van portar a que Ricart s’afegís a l’Acadèmia Cívica sota direcció del pare Català. L’Acadèmia va tancar el 1823 per diferents motius: les diferències entre Ricart i Català, la mort del segon el 1821, la precarietat dels recursos, així com els constants canvis de seus. Desprès d’un recés obligat, Ricart tornà a establir l’escola a casa seva al carrer Portaferrissa número 7.

El metge Juan Manuel Ballesteros feia ressò d’un episodi curiós en una nota de La Gaceta de Madrid del 25 de desembre de 1827:

 «El 15 de este mes visitaron en Barcelona Sus Majestades la casa de José Ricart [...]. La escuela de Ricart mereció grandes elogios de los reyes, quienes propusieron a éste y al señor Ayné, ayudante de Ricart, que se trasladaran a Madrid, con el fin de establecer un colegio de ciegos a cargo del Gobierno, ofrecimiento que aquellos no aceptaron, porque la delicada salud del señor Ricart le impedía viajar.»

Després d’aquesta singular visita, el monarca Ferran VII en persona va sol·licitar a l’Ajuntament de Barcelona que cedís un espai de la Real Casa de la Caritat a Ricart perquè continués amb el seu treball encomiable. Aquesta petició es va materialitzar i Ricart mantingué l’escola fins a la seva mort, l’any 1837.

L’escola continuà a mans d’Antoni Marés, qui aconseguí el trasllat de l’escola al Convent de Sant Gaietà. Aquest assumí la direcció que havia portat Ricart i la formació elemental de l’escola. Amb Marés, Joaquim Ayné s’encarregà de la formació musical i Jaume Bru Berenguer, de la lectoescriptura. Gràcies a Berenguer, l’escola va ser pionera en la introducció del braille al voltant de 1840, molt abans de que aquest s’adoptés com a sistema universal al Congrés Internacional de Paris de 1878.

El 1843, l’Ajuntament va fusionar els ensenyaments de nens cecs i sordmuts sota la mateixa junta directiva. S’inicià una etapa de canvis que implicà l’expulsió de Marés i que afectà de manera significativa l’ensenyament. Amb la incorporació de Ramon Payrot el 1853, es va recuperar el valor estructural de la música a la institució. Payrot va treballar en el disseny d’un mètode d’escriptura en relleu que no va rebre gaire acceptació. El 1855, Josep Clariana va substituir a Payrot com a mestre de música i director d’orquestra.

El 1856 es consolidà la unificació, tant física com institucional, de les escoles de sords i cecs sota el nom d’Escola Municipal de Sordmuts i Cecs de Barcelona. En aquest any, el pedagog i músic Pedro Llorens LLatchots s’incorporà com a mestre de solfeig i guitarra. Llorens desenvolupà un sistema de notació musical que va prendre com a base el mètode de Ricart i provablement també el de Payrot. El seu sistema, publicat l’any 1857, va servir de base a altres mètodes que es desenvoluparan a la resta de l’Estat, com el mètode de Juan Manuel Ballesteros. Llorens també va compondre mètodes adaptats de solfeig, piano i guitarra. Va ser vigent a l’escola fins el 1918, quan l’escola va decidir adoptar el braille   .  

Llorens prengué possessió del càrrec de director de l’escola el 1861, després de la mort de Josep Clariana. A Llorens el succeí el compositor, pedagog i organista gironí Joan Carreras Dagas que prengué les funcions de director i mestre de música. Carreras Dagas portava una àmplia experiència docent i de gestió com a creador de la primera escola de música a Girona el 1850. Es probable que les dificultats visuals del seu fill, Laureà Carreras i Roure, el portaren a endinsar-se en la formació musical dels nens cecs. Poc després, el 1864, el seu fill treballaria activament en una adaptació del sistema d’aprenentatge musical que Gabriel Abreu havia publicat en forma de tractat en 1856, sota el títol Sistema de escribir la música en puntos de relieve, con real privilegio de invención, dedicado a los ciegos. 

Els músics que passaren per l’Escola Municipal de Cecs en qualitat de formadors musicals, a banda de Joan Carreras Dagas, foren: Gaietà Pullès (violí), Juan Sots (violí), Teodor Bosch (violí), Llucià Molins (en substitució de Carreras Dagas), Juan Pascual Martinella (violí), Eusebi Ferran (director d’orquestra), Joan Costa (instruments de vent), Joan Nogués Pou (guitarra), Miquel Abril (director d’orquestra), Francesc Laporta (director d’orquestra), Eusebi Bosch Humet (director d’orquestra), Àngel Serret (violí), Artur Arenas Santamaria (violí) i Josep Vilaplana Puig (instruments de vent) i els músics cecs Fèlix de Santos (instruments de vent), Buenaventura Mestres (instruments de vent), Joan Costa (instruments de corda) i Albert Adell (violí), entra d’altres. La Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya conserva partitures d’alguns d’aquests músics que poden servir de base per a noves investigacions sobre l’educació dels músics cecs a Catalunya.

Durant un temps, l’Escola coexistí amb la Casa Provincial de la Caritat, molt rellevant respecte el desenvolupament de l’impremta adaptada als lectors no vidents. Aquesta institució també va incloure la música com a eina i contingut formatiu i va comptar amb la col·laboració d’alguns dels músics que treballaven a l’Escola Municipal de Cecs. Francesc Laporta i Mercader era un d’ells, de qui es conserva una quinzena d’obres compostes per ser interpretades per persones amb dificultats visuals o dins els seu context acadèmic.

L’Escola Municipal de Sordmuts i Cecs de Barcelona va experimentar diversos trasllats i adaptacions fins que s’instal·là de manera definitiva a Vil·la Joana als inicis del segle XX. Sota el nom d’Escola de Cecs, Sordmuts i Anormals de Barcelona, la institució va ser fonamental en el procés de renovació pedagògica iniciat en la dècada dels anys vint del segle passat i que s’establí amb força a Catalunya.

Tornant a l’inici de l’escrit, amb Josep Ricart, protagonista en aquesta història, cal afegir que no va rebre el reconeixement merescut per haver fet l’impossible per materialitzar la seva visió. Ara, dos segles més tard, podem dir que es va treballar molt en l’accessibilitat de l’aprenentatge musical per als invidents, però que cal continuar desenvolupant serveis adaptats a una realitat més diversa i integradora.

Bona part de la bibliografia facilitada es conserva dins els fons de la Biblioteca de Catalunya. Si bé es disposa d’un nombre reduït de documents musicals en sistema braille, n’hi ha algun del segle XX; però això seria una altra història.

BIBLIOGRAFIA

• Abreu, Gabriel. Sistema de escribir la música en puntos de relieve. Madrid: Establecimiento Tipográfico de Mellado, 1855

https://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000085634&page=40

• Burgos Bordonau, Esther. Historia de la enseñanza musical en España : 1830-1938. Madrid: ONCE, 2004

https://explora.bnc.cat/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991000172799706717

• Escola de cecs. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, Comissió de Cultura, 1920 https://explora.bnc.cat/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991010150859706717
• García i Balda, Josep Maria «Carreras i Dagas i l'educació dels discapacitats». Revista de Girona, Núm. 253, pàg. 66-70  

http://www.revistadegirona.cat/recursos/2009/0253_066.pdf

• Isern Colomer, Jaume. Descripciones de algunos instrumentos para enseñar a los ciegos las primeras letras y la escritura en notas de música. Barcelona: Impr. De Francisco Oliva, 1837

https://explora.bnc.cat/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991001330619706717

• Llorens i Llatchós, Pedro. Ventajas é inconvenientes de los sistemas de escritura ideados para uso de los ciegos, y en particular, de los adoptados para su enseñanza : memoria dedicada á la M. Iltre. Junta de Gobierno de la Escuela de Ciegos y de Sordo-Mudos de Barcelona. Barcelona : Establ. Tip. de Narciso Ramirez y Rialp, 1865 https://explora.bnc.cat/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991010752419706717
• Llorens i Llatchós, Pedro. Procedimientos para la enseñanza literaria y musical de los ciegos en la Exposición Universal de Barcelona. [Barcelona] : N. Ramírez y Ca., 1888

https://csuc-bc.primo.exlibrisgroup.com/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991004091429706717

• Montoro Martínez, Jesús. Los ciegos en la historia. Tomo IV. Madrid: ONCE. Organización Nacional de Ciegos Españoles, 1995
• Puigdellívol Aguadé, Ignasi. «L’escola de cecs, sordmuts i anormals de l’Ajuntament de Barcelona (1911-1939): Una experiència truncada» a Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Núm. 26 (juliol-desembre, 2015), pàg. 161-183 

https://revistes.iec.cat/index.php/EduH/article/view/139151

• Reglamento de la Escuela Nacional de Música : aprobado por S. M. en 2 de julio de 1871. Escuela Nacional de Música y Declamación (Espanya). Ed. oficial / Madrid : Imprenta del Colegio Nacional de Sordo-mudos y de Ciegos, 1871 https://explora.bnc.cat/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991013970259706717
• Reglamento para el régimen interior de la escuela de ciegos de Barcelona. Barcelona : Imp. de Oliveres Hermanos, 1849 https://explora.bnc.cat/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991009523859706717
• Rossell, Mercè. Les Biblioteques per a cecs a Barcelona. Barcelona : Escola de Bibliotecàries de la Generalitat de Catalunya, 1936 https://explora.bnc.cat/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991002935849706717
• Valls i Ronquillo, Francesc d’Assís. Memoria relativa á la Escuela Municipal de Ciegos y de Sordo-Mudos de Barcelona. Barcelona: Tipo-Litografía de los Sucesores de N. Ramírez, 1888  https://mdc.csuc.cat/digital/collection/fulletsAB/id/33186/

Soledad Sánchez Bueno
Secció de Música