"La Paquita"
Francesca Bonnemaison, senyora de Verdaguer
El 5 d’abril de 1918 moria a Barcelona l’advocat Narcís Verdaguer i Callís, cosí de Jacint Verdaguer. Partidari d’un catalanisme conservador, fou membre actiu de la Lliga de Catalunya i un dels fundadors del que va ser un dels diaris essencials del tombant de segle, La Veu de Catalunya. En homenatge al seu marit la vídua, Francesca Bonnemaison, volgué donar a la Biblioteca de Catalunya, aleshores joveníssima institució, l’extens recull de premsa que el periodista i polític havia compilat i endreçat acuradament (Verd. C1-C-17, R. 13376-13,392).
Donatiu Verdaguer i Callís. Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 1918-1919, p. 423
L’opinió general sobre la senyora Bonnemaison, coneguda familiarment com a “Paquita”, ens la dibuixa com a una dona de caràcter ferm i de tarannà emprenedor. Nascuda el 1872 a les Rambles en una llar benestant, de pare rossellonès i mare barcelonina, la jove Bonnemaison s’enamorà ben d’hora de Narcís Verdaguer, a qui havia conegut als 13 anys en una estada a la Cerdanya i amb qui es casa a la basílica de la Mercè el 1892, poc després de ser escollida reina dels Jocs florals barcelonins.
Francesca Bonnemaison. Destino, 1972
El matrimoni no tingué fills; però Francesca exercí el paper de consellera i amiga de molts dels joves que l’envoltaren, entre els quals cal destacar un dels passants del seu marit, Francesc Cambó, o el poeta Josep Maria López Picó. Malgrat la seva resistència a involucrar-se en el món de la política, en els anys 1930 la insistència de Cambó la feu participar en la Secció femenina de la Lliga, juntament amb altres dones de la bona societat catalana de l’època.
“Manifest de la Secció femenina de la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunya, 26 de gener de 1932, p. 1
Institut de cultura i Biblioteca de la Dona
A la Barcelona de finals del segle XIX i principis del segle XX, les biblioteques públiques —les de la Universitat, el seminari, l’Ateneu...— no eren llocs per a les dones. Per pal·liar en part aquesta mancança, el 1909 la senyora Bonnemaison crea a la part alta del claustre de l’església de Santa Anna una biblioteca dominical per al públic femení. L’èxit extraordinari fa que al cap de poc temps, la biblioteca s’instal·li a la casa de la Misericòrdia, al número 12 del carrer d’Elisabets (l’actual local del CIDOB). Al nou edifici, que es va inaugurar l’1 de maig de 1910 després d’haver estat beneït pel bisbe Laguarda, la biblioteca es complementa amb cursos destinats a afavorir la formació professional de la dona. Una quota simbòlica permetia a les dones de tots els mitjans socials accedir a la biblioteca i a cursos de diferents tipus (llengües, taquigrafia, costura, cuina...), que els donaven les eines necessàries per poder iniciar una carrera professional digna; al mateix temps el centre exercia com a lloc de trobada i de socialització. Naixia així la Biblioteca Popular i Institut de Cultura de la Dona.
“Sobre l’Institut de la dona”, La Veu de Catalunya, 14 de setembre de 1918
El nombre creixent d’alumnes impulsa la seva creadora a buscar un nou espai, el que ha ocupat des d’aleshores fins a l’actualitat: un magnífic casal medieval que havia pertangut a la família Bielsa, situat als números 7-9 del carrer Sant Pere més Baix. L’edifici fou reformat per Enric Sagnier gràcies a l’aportació de la veïna Caixa de Pensions per a la Vellesa, que havia presidit Benigne de Salas (1840-1919), a la família del qual pertanyia el casal. Al seu llindar s’hi va afegir un emblema que es repetiria en els mobles fets per a la biblioteca: un oval en relleu, envoltat per una cadena de perles i circumdat per un marc d’inspiració clàssica amb cartutxos embolicats, en el qual es podia inscriure el nom sencer de la institució.
Llindar de la seu de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona
La nova seu fou inaugurada ara fa cent anys, el 8 d’octubre de 1922, amb discursos de la pedagoga Rosa Sensat, de Martí Esteve en representació de l’Ajuntament de Barcelona, del president de la Mancomunitat Puig i Cadafalch i del cardenal-arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer. La institució ha perdurat fins als nostres dies en els mateixos locals, amb les adaptacions corresponents; probablement el període més dur fou el de la postguerra, quan la Secció femenina de la Falange, malgrat els esforços en contra de Francesca Bonnemaison, es va apropiar de la seva direcció.
Paquita Verdaguer, com era sovint coneguda, va morir el 13 d’octubre de 1950 a la seva casa de la Via Laietana 28. El centenari del seu naixement, esdevingut el 1972, fou celebrat amb diversos actes organitzats per qui havia estat una de les seves deixebles i amigues, Roser Matheu, filla d’un dels organitzadors dels Jocs Florals que l’havien coronat reina, el mestre en gai saber Francesc Matheu. Una biografia de Rossend Llates, basada en gran part en testimonis de qui l’havia conegut, rememorà la seva figura
María Cruz Hernández, “La Vida y obra de Paquita Bonnemaison”, TeleExpress, 8 de juny de 1972 i Octavi Saltor, “En el centenario de “la señora Verdaguer”, Destino, 8 d’abril de 1972
A principis dels anys setanta, la Diputació aconseguí recuperar edifici i institució i va integrar la biblioteca en la seva xarxa de biblioteques populars, conservant sempre com a característica específica l’interès per la literatura a l’entorn de la dona i de la seva carrera professional. Amb el pas del temps, alguns dels llibres més antics de la biblioteca, —que segurament eren rarament consultats en el si de la institució— varen anar essent lliurats com a donatiu a la Biblioteca de Catalunya; potser alguns dels més curiosos siguin una conferència del guitarrista lleidatà Emili Pujol (1886-1980), que inclou uns seguit d’anècdotes inèdites sobre diferents personatges, i un llibre de cuina escrit el 1797 per un dominicà, Ignasi Tolosa, que prové molt probablement del convent veí de Santa Caterina, on actualment hi ha un mercat:
Ignasi Tolosa, Llibre de cuina. Barcelona, 1797
“La Paquita”
El que probablement és menys conegut és que en algun moment, potser ja amb motiu del donatiu dels retalls de premsa del seu marit, ingressà a la Biblioteca de Catalunya un moble que havia pertangut a la senyora Bonnemaison, un elegant secreter o escriptori de bella fusta clara que, al revers de la fulla que serveix de taula, duu una peça ovalada envoltada per una cadena de perles i un marc amb volutes esculpits en relleu.
Secreter de Francesca Bonnemaison
En la memòria d’aquelles i aquells que l’hem vist a la biblioteca, el secreter —que s’ha anat movent entre diferents sales de la zona alta de la Gardunya, on ens hem trobat tradicionalment els que treballem a Manuscrits i a Música— ha estat conegut sempre per tothom com “la Paquita”. I està clar que l’emblema que l’orna és el mateix que podem trobar en el llindar de la Biblioteca de la Dona i que corona els seus armaris.
Emblema al damunt de les llibreries de la biblioteca Bonnemaison i emblema de “La Paquita”
Siguin aquestes imatges el nostre petit homenatge a la memòria d’una dona forta que va iniciar una biblioteca pionera en tot el món, i a la d’un moble —no menys fort!— que ens ha acompanyat, pràcticament, des de l’inici de la institució.
Secció de Manuscrits (Anna Gudayol, Isabel Gálvez, Lourdes Martín, Anna Nicolau, Iris Torregrossa, Joan Falcó, Montse Raya, Ramon Cadena)
Secció de Música (Rosa Montalt, Montse Molina, Pilar Estrada, Sira Busquets, Maite Gómez)
Comments