Aquest any es commemora el centenari del naixement de Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016), filòleg i polític. Home de lletres i incansable defensor dels drets socials, polítics i culturals.

Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, va ser professor de llengua i filologia catalana als Estudis Universitaris Catalans i, posteriorment, a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on va ser expulsat per motius polítics. Empès per aquesta situació es va traslladar a Sardenya on va impartir classes a la Universitat de Càller (1976-1989) des de la càtedra de literatura catalana.

Fermament contrari a la dictadura franquista, va col·laborar en nombroses iniciatives d’oposició al règim, sempre des de l’acció política no-violenta.

Ja en els anys 50, des de la clandestinitat, va participar en diferents projectes político-culturals que van culminar, en el transcurs de les dècades següents, amb la seva implicació activa en episodis cabdals de la història més recent de Catalunya, com ara els Fets del Palau (1960), la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat (1970), l’Assemblea de Catalunya (1971), la creació de Nacionalistes d’Esquerra, entre d’altres. Un activisme que va tenir les seves conseqüències i que va suposar dos empresonaments (1971 i 1973) i una manca d’estabilitat en la seva trajectòria docent.

El compromís polític també va relegar a un segon pla la seva vocació literària i de recerca.

Les lletres

De l’activitat de creació literària més primerenca cal destacar l’obra poètica: els seus poemes de joventut, la major part escrits entre 1940 i 1944 -dels quals se’n conserven un bon grapat dins el seu fons personal-, i un recull de poemes dedicats a la seva dona, Hortènsia. Així mateix també hi trobem altres gèneres literaris com els contes i els relats curts, en menys representació.

A nivell acadèmic, la sintaxi va ocupar bona part dels seus primers treballs gràcies, en part, a la seva relació amb els Estudis Universitaris Catalans i la influència de Jordi Rubió i de Ramon Aramon Serra. I va ser arran de les converses amb aquest darrer que Jordi Carbonell va començar a interessar-se per la figura de Joan Roís de Corella (1433?-1497), sobre qui va escriure gairebé una desena d’articles i la nota introductòria a l’edició de les seves Obres completes (València, 1973).

A banda de l’escriptor de Gandia, altres autors van ser objecte de les seves recerques. Un exemple és Antoni Canals (1352-1419), escriptor i traductor valencià, a qui dedicà un treball sobre sintaxi escrit a quatre mans amb la seva muller, Hortènsia Curell, i que va ser guardonat amb el I Premi Joan I de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1950 i editat el 2020.

Menorca 

Amb la publicació de l’article “La cultura a Menorca” (Serra d’Or, núm. 11, novembre 1964), Jordi Carbonell obre un període d’investigació i divulgació, amb conferències i edicions de textos, del que ell anomenava “el període menorquí de la literatura catalana” i que suposava una revaloració de la literatura catalana de l’anomenada Decadència. 

De l’interès per la literatura menorquina van emergir els treballs sobre Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819) i Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841). Justament d’aquest autor, Carbonell va descobrir-ne els manuscrits a l’antiga biblioteca de la casa de la família Victory de Febrer, a Menorca, en una de les moltes estades que va fer a l’illa que tan estimava.

El teatre 

Un altre pilar de la seva activitat literària i de recerca va ser el teatre. La passió per aquest gènere es fa palesa amb la publicació de nombrosos articles i treballs de crítica teatral com ara L’obra dramàtica de Josep Maria de Sagarra (1964) i l’estudi sobre la biblioteca teatral de Jaume Rull.  Dins d’aquesta col·lecció teatral –que es conserva a la BC– va trobar la transcripció de la mà del Jaume Rull dels manuscrits del menorquí Joan Ramis, entre les quals la tragèdia Lucrècia.

El seu gran afany per la divulgació del teatre català antic es concreta amb les sessions de lectura i crítica teatral de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i també amb la publicació d’articles a les revistes Germinàbit i Serra d’Or. 

Sardenya: el dolç exili 

De la seva etapa sarda –conseqüència de la marxa forçosa de la UAB– Carbonell en guardava molts bons records, grans amics i un immens agraïment. Es va crear una Càtedra de literatura catalana a la Universitat de Càller especialment per a ell, la va guanyar i des del 1976 va començar a impartir-hi classes. A part de la docència també va ser una època fructífera pel que fa a la recerca i les publicacions, entre les quals cal destacar l’obra  Els catalans a Sardenya (1984) de la qual fou curador de l’edició catalana i italiana, amb Francesco Manconi. Igualment es va interessar pels moviments nacionalistes sards dels quals en son mostra alguns materials conservats al seu fons. L’estimació per Sardenya va fer que s’arribés a considerar sard d’adopció, tal com explica a les seves memòries: «Jo sóc català de primera nació i sard d’adopció», «[…] Sardenya, és la meva segona pàtria, després dels Països Catalans». 

Els reconeixements 

L‘any 2001 va ser reconegut amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, i el 2002 amb la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona. Entre els premis rebuts, cal esmentar el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat (2014) i el premi Pompeu Fabra de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2016)

L’any 2010 es van publicar les seves memòries Entre l’amor i la lluita, lectura indispensable per conèixer l’home, el polític i el filòleg, precisament aquest any que es commemora l’efemèride. 

En el centenari del seu naixement, la BC posa a la disposició dels investigadors el fons personal de Jordi Carbonell -l’inventari del qual es pot consultar en línia-, que conté tant documentació personal com professional, i sobretot tota aquella relacionada amb la seva activitat política i associativa.

Lourdes Martín i Iris Torregrossa
Secció de Manuscrits