El 2 de maig de 1508 es feia l’inventari de béns de Jaume Rodrigues, un prevere que havia mort feia poc a l’Hospital de la Santa Creu. Entre les escasses pertinences que deixava hi havia peces de roba i estris, inclosa una espasa amb beina, que avui potser ens costaria relacionar amb la condició eclesiàstica del difunt. Res especialment luxós, com ja era habitual entre els qui morien a l’Hospital, sovint gent de pocs recursos, de pas per la ciutat o arruïnada –com aquell Bartomeu Masons, notari públic de Barcelona, que un any abans hi havia acabat a causa de la seva pobresa.

En morir, però, el prevere Rodrigues deixava altres béns més interessants: una col·lecció de llibres, constituïda per cinc volums en quart de poc valor, dels quals l’inventari no dóna cap dada, i cinc impresos que es descriuen breument. Hi trobem tres títols de temàtica espiritual, eclesiàstica i litúrgica: Passió de Jesucrist; Manipulus curatorum (un manual per a sacerdots de Guido de Monte Rocherii); un breviari del bisbat de València amb enquadernació de pell lleonada i gafets d’argent que va ser adquirit, segons una nota al marge, per un membre de la casa de l’infant Enric d’Aragó. Els altres dos títols pertanyen a l’esfera de la literatura d’entreteniment: Tirant lo Blanc i “un libre de forma de full de stampa anomanat dels actes fet(s) per Garino, príncep de Taranto”.

Pel que fa al Tirant imprès, abans de 1508 havien aparegut les edicions incunables de València (1490) i Barcelona (1497). La història de “Garino” s’explicava a Il Guerrin meschino, un llibre de cavalleries de principis del XV, escrit per Andrea da Barberino (1369/70-1431/33) i força difós a Itàlia, on es va copiar i imprimir diverses vegades abans que s’acabés el segle; l’edició prínceps és de 1473. El 1512 se’n publicava a Sevilla la versió castellana d’Alonso Hernández Alemán. Uns anys abans, el 1503, l’impressor Joan Rosembach, llavors actiu a Perpinyà, es comprometia a lliurar “LX Garinos” al llibreter barceloní Joan Trinxer, però la identificació amb l’obra de Barberino no és clara; es podria tractar d’un text gramatical de Guarino de Verona o, fins i tot, d’una història de fra Joan Garí.

Com a contribució a la nòmina de primers lectors del Tirant imprès, l’inventari de Rodrigues té un valor afegit: el prevere llegia la novel·la amb una obra que els últims anys s’ha recuperat com a possible font de Joanot Martorell. A banda d’algun episodi puntual (aparició de la Sibil·la), la relació més directa amb Il Guerrin meschino l’estableix la presència d’un turc anomenat Tirante a l’obra de Barberino, detectada per J. J. Chiner Gimeno; el nom de pila ‘Tirant’ segurament en prové, més que més perquè el turc mor a Andrinòpolis, la mateixa ciutat on Tirant emmalalteix i on anys enrere havia mort Roger de Flor, un dels possibles models del personatge de Martorell. I és que Il Guerrin té certes característiques que individualitzen el Tirant –i el Curial- respecte d’altres llibres de cavalleria, com ara una certa voluntat de versemblança, manifestada en el realisme geogràfic i l’atenció a les necessitats materials immediates; els seus herois respectius, per cert, moren al llit. La possibilitat que Martorell conegués Il Guerrin, potser a Nàpols, un dels centres de difusió de l’obra, és alta. A l’inventari de béns de Martí Joan de Gualba, a qui Martorell havia empenyorat el manuscrit del Tirant i possiblement altres llibres seus com a garantia de préstecs, hi havia un “Anderino mezquino” que s’ha identificat amb l’obra.

L’inventari de Rodrigues val com a mostra de les notícies sobre llibres i biblioteques que ofereix l’arxiu de l’Hospital de la Santa Creu. En aquest sentit, la sèrie documental més interessant són els llibres d’inventaris, encants i díxits, conservada de forma irregular. Els volums estan repartits entre les dues institucions on es custodia el fons (l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya), reunit virtualment en un inventari únic en curs. La informació que proporcionen aquells llibres es pot contrastar –encara que no és el cas del que m’ocupa–  amb les dades d’ingrés i mort dels llibres d’entrades i òbits corresponents. També és útil consultar els inventaris ingressats a través d’herències a favor de l’Hospital, un veritable arxiu d’arxius. A tall d’exemple, recordem les notícies dels inventaris del mercader Pere Girgós o Gircós (1399) i el canonge Joan Font de Borrell (1490-1491). Encara, és per aquesta via que hi devia entrar, probablement entre els papers de l’historiador Francesc Calça i els seus parents, un inventari dels béns que Martí el Jove, rei de Sicília, tenia al Castell de Càller en morir el 1409, amb variants respecte de l’exemplar ja conegut de la BC, ms. 178.

Maria Toldrà
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya