El poema «Hospitalàries», escrit el 1903 per Joan Maragall i publicat per l’editorial Joventut el 1904 dins el recull Les Disperses, descriu una visita que el poeta de Sant Gervasi va fer a la Biblioteca de Catalunya quan encara era Hospital de la Santa Creu de Barcelona.  En concret, hi va venir a visitar un pastor del Montseny, en Cebrià, que havien operat de cataractes. [i]

Maragall el coneixia de les seves estades a la masia la Figuera del pla de la Calma, al Montseny, on anava convidat per en Josep Pijoan. En aquesta masia, la família Grau hostatjava senyors de Barcelona que hi pujaven a gaudir de la natura i de la vida senzilla. Se sap que hi van fer estada Josep Pijoan, Joan Maragall, Lluís Millet, Amadeu Vives, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Lluís Via i alguns cantaires de l’Orfeó Català.

En Pijoan hi va fer llargues estades de dos o tres mesos durant un parell d’anys per motius de salut i convida Maragall a trobar-se amb ell per escoltar les cançons dels pastors. Maragall hi fa dues estades, l’octubre del 1902 i el maig del 1903.

Josep Pijoan, en el seu llibre homenatge al seu gran amic Maragall, hi descriu aquest episodi:

«Un altre era un pastor vell que s’havia tornat cego de catarates, però que deia que encara distingia la lluna del sol (volia dir el cercle del sol) i seguia d’esma al bestiar. A la fi, el vàrem portar a l’hospital de Santa Creu de Barcelona perquè li tornessin la vista, i allí el visitàvem i ell ens ho pagava borinejant cançons. En Maragall dóna la impressió d’una d’aquelles visites en la seva poesia Hospitalàries. El pobre vaquer aquell dia, ens va dictar tot trist una cançó de dolcíssima tonada, que tenia per resposta collides al dematí — tot el dia son rosades (...)».[ii]

 Hospitalàries

«Collides al dematí,
 tot lo dia són rosades».
 En aquell Sant Hospital
 el pastor vell de muntanya
 embenat i llatzerat,
 lluny de la muntanya amada,
 entre aquells murs de dolor
 i aquella mala bravada,
 sota el sostre tenebrós
 tan diferent d'aquell altre,
 tornava de tant en tant
 que barrejava paraules:
 «Collides al dematí,
 tot lo dia són rosades».
 Embarbussava cançons
 ja sense el goig de cantar-les,
 només deia sens parar
 en l'anguniosa estada,
deia, deia... jo no ho sé,
 per mi tot gemecs i basques,
 pro només de tant en tant
 aquella fresca tornada:
 «Collides al dematí,
 tot lo dia són rosades».
 Devia parlar de flors
 segons jo en sentia flaire.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

[i] Pijoan,  Josep.  El Meu Don Joan Maragall. Llibreria Catalònia, 1927, p. 92.

[ii] Una Història poc coneguda del Montseny : il·lustres estadants del mas la Figuera : Joan Maragall, Josep Pijoan, Lluís Millet, Amadeu Vives, Lluís Via ... al pla de la Calma, ed. de Xavier Cateura i Valls. Farell, 2013, p. 318-319.