La Biblioteca de Catalunya alberga la col·lecció Frederic Joan Miracle (1865-1930), col·leccionista català consoci, fundador de la Revista Ibérica de Exlibris, que va reunir 16.057 ex-libris, produïts la majoria d’ells, a l’entorn de 1900. El fons conté estampes de molts autors de procedències i èpoques diverses: algunes de caràcter purament tipogràfic, d’altres que pertanyen al període de l’exlibris dominat per l’heràldica i d’altres elaborats amb més llibertat artística. És interessant destacar, d’entre els toms que a la col·lecció agrupen les obres en funció de cada artista^[1], els dos primers volums. Aquí hi trobarem aproximadament 162 gravats realitzats a principis del segle XX (pocs d’ells daten encara dels últims anys del segle XIX) per Mathilde Ade (1877-1953), una gravadora, dissenyadora gràfica i il·lustradora alemanya d’origen hongarès.

Ade va formar-se a través de tutories particulars i a l’Escola d’Arts Aplicades de Munic, ciutat on va establir-se i va realitzar la seva carrera. Al món de l’exlibris va ser molt prolífera, arribant a les dues-centes obres, gairebé totes creades entre 1900 i 1925 sobretot a partir de la tècnica del fotogravat. És important tenir-la en compte, també, per la seva la dedicació a la il·lustració, ja que en aquest camp reflecteix molt bé el seu estil personal, característiques que podem identificar en els gravats per a ex-libris.

L’autora utilitza, en aquest últim format, les tècniques de la litografia, l’aiguafort i el fotogravat, tot i que en la col·lecció Miracle principalment trobarem reproduccions fotomecàniques. El recull ens mostra molt bé com l’exlibrista explorava una gran varietat d’estils en les composicions, que tant poden acollir-se a l’estètica dels cànons clàssics per als temes de mitologia com a l’estètica de la caricatura anglesa per a representar escenes satíriques. Tot i aquesta versatilitat, Ade va marcar un estil propi que demostra un veritable enginy i originalitat, un talent innegable que, potser, caldria posar una mica més de relleu. 

Els ex-libris de Mathilde Ade s’inscriuen en un moment de renovació del concepte d’aquest tipus de produccions. La inscripció que indica la marca de propietat d’un llibre va prendre la forma pròpiament d’etiqueta, impresa en tipografia o d’estampa a partir d’un gravat, just després de la invenció de la impremta. En aquell moment, els ex-libris constituïen un cos heràldic que normalment representava al titular a través de l’escut d’armes dinàstic o familiar. Més endavant, des de finals del segle XIX, en l’època del Modernisme internacional, la modernitat i la democratització de la cultura van popularitzar el seu ús i també el seu col·leccionisme. Ara, l’ex-librista tenia una major llibertat creativa, ja que es considerava la possibilitat de realitzar un retrat psicològic del titular. La marca de propietat es convertia en un símbol de la personalitat i els gustos del posseïdor, per la qual cosa l’artista duia a terme un exercici conceptual per a un disseny fet a mida. Així, és a partir del 1900 quan l'art ex-libris es va consolidar com un gènere independent de petit art gràfic.

Pel que fa a aquest nou enfoc de l’ex-libris, l’obra de Ade és un gran exemple: les seves composicions resolen de manera genial la relació entre la imatge de l’estampa i el seu propietari, alhora que manté el seu segell estilístic com a artista. La gravadora va rebre nombrosos encàrrecs en aquest camp, fet que indica que hi tenia un cert nom. Tals encàrrecs es donaren, probable i majoritàriament, entre l’exlibrista i coneguts de primera mà, tenint en compte el grau de personalització de cada gravat. Ens imaginem, com bé explica Francesc Orenes, un treball “lluny de la frivolitat d’un exercici per encàrrec” i que inclou una tasca d’introspecció personal –aquesta implicació es troba d’igual manera en la creació d’una marca que pertanyi a algú altre^[2].

Així mateix, també trobem a Mathilde Ade en la pràctica de dissenyar ex-libris per al propi ús. En alguns d’aquests gravats, més que no pas en els encàrrecs aliens, és on podem veure les tendències estilístiques més innovadores a l’època, característiques de l’Art Nouveau europeu, conegut per Jugendstil a Alemanya. Aquest nou llenguatge artístic, present des de la dècada de 1890, es centrava sobretot en el món de les arts aplicades i en el camp de l’art gràfic. Ade experimenta, en consonància amb l’auge d’aquests formats, amb els motius decoratius de l’estil modernista així com amb les tècniques del cartellisme litogràfic.

Pel que fa als ex-libris satírics, Mathilde Ade té una àmplia vessant com a caricaturista, la qual dista de l’estil noucentista modernista. Com ja hem esmentat, va dedicar-se a la il·lustració i d’ella conservem algunes làmines satíriques que, tot i no ser ex-libris, també formen part del volum de la col·lecció Miracle. En aquest camp, va contribuir especialment a la il·lustració de llibres infantils; un d’ells, Kinder-Simplicissimus Eine Erinnerung für Erwachsene (1925), conté rimes fetes per ella mateixa. Per altra banda trobem, realitzat el 1904, un llibre d’il·lustracions moral·litzants i satíriques anomenat Ein lustiges Bilderbuch, “Un llibre d’imatges divertit”.

Els gravats que conté aquest últim àlbum, alguns dels quals els trobem en làmines a l’aiguatinta (com és el cas de les imatges citades aquí com a exemples), s’inscriuen en un codi irònic i de crítica, encapçalada ja d’entrada pel propi títol: les escenes denuncien a la societat a través de figures infantils que personifiquen la vida adulta, i il·lustracions de nens per a adults.

El gravat satíric de Mathilde Ade, en aquest tipus d’imatges, sembla que segueix la línia dels pioners anglesos del segle XVIII: la crítica socio-política del gravador J. Gillray inicia un estil caricaturesc molt explícit que revifa, en certa manera, a finals del segle XIX de la mà de molts alemanys. És més aviat pel que fa al tipus de mirada irònica i satírica, i no tant per les característiques tècniques o formals, que hi podríem trobar un cert paral·lelisme respecte l’obra de Mathilde Ade, tant en el terreny de la il·lustració com en els seus ex-libris.

El cercle d’il·lustradors del canvi de segle a Munic van gaudir d’un impuls important dins de l’art noucentista a partir de la publicació de la revista Jugend (1896-1940), un punt de referència i un moviment rellevant –de fet, allà, el terme Jugendstil, derivat d’aquesta revista literària i artística, és el nom amb què es coneix el Modernisme. Els números d’aquest butlletí inclouen la crítica satírica de molts d’ells, sense deixar a Mathilde Ade al marge. La gravadora també va col·laborar a la revista Meggendorfer-Blätter (1888-1944; en concret, en el període de 1903 a 1928). Com l’anterior, es caracteritza per un contingut satíric i crític, un to que Ade domina i que resol de manera directa i alhora elegant. Als exemples adjuntats podem observar les seves il·lustracions tant en portades com en seccions d’aquestes publicacions de l’època. Podem trobar els números digitalitzats de totes dues revistes en portals com el de la Universitat de Heidelberg^[3].

En aquests treballs, Ade ens mostra l’imaginari alemany, tant pel que fa a les escenes del camp o tradicionals com pel que fa a les il·lustracions de l’aristocràcia i la burgesia del seu temps. Les faccions dels rostres es configuren amb els trets de l’entorn nòrdic i segueixen la tradició anterior dels artistes de la seva mateixa geografia. El gust per allò naïf, tant en les resolucions formals com en l’ambient que Mathilde Ade retrata, és també molt característic en la bucòlica dels països del nord d’Europa en la producció artística durant la Il·lustració. Alhora, tal estil s’aprofita aquí per al caràcter irònic o de burla de la societat.

És interessant com Ade trasllada el contingut satíric irònic de les revistes al format dels ex-libris, una tipologia que consisteix en una estampa de mides reduïdes, que ella mai atapeeix amb composicions recarregades, sinó que sintetitza amb poques figures, un fons senzill i sovint llis i un lema que resumeix la crítica exposada. No totes les seves il·lustracions, ja sigui en publicacions per la Jugend o en encàrrecs per exlibris, són necessàriament tan durament satíriques. Malgrat tot, sempre es manté algun element irònic o disruptiu; de vegades, el simple fet de tractar-se d’una imatge infantil, amb un excés aparent d’innocència, aporta un cert desconcert que apel·la a l’espectador.

He volgut comparar, únicament a nivell compositiu, la il·lustració del número 948 de Meggendorfer-Blätter amb un dels ex-libris per encàrrec que va realitzar Mathilde Ade. No és precisament coincident el caràcter que desprenen una i altra il·lustració, més aviat al contrari: la disposició de l’escena i l’estil de les figures és especialment semblant, però l’objectiu de cada representació és oposat. El rol que ocupa la dona a la societat es demostra en totes dues estampes, però en la primera s’adreça irònicament a l’espectador, probablement mostrant el caràcter crític i escèptic de Mathilde Ade, mentre que en la segona trobem un encàrrec conservador i amb un missatge seriós, fins i tot solemne, que s’adapta als desitjos del titular.

Tornant a la producció en ex-libris, ja hem comentat la dinàmica concreta en la qual l’artista s’adapta a l’encàrrec del titular; d’aquesta manera, el gravat pot optar per realitzar-se o bé a través d’una iconografia figurativa i descriptiva o bé a través de motius simbòlics, que en el cas de Mathilde Ade normalment no arriben a l’abstracció, per tal de reflectir l’esperit del propietari del llibre o de la biblioteca. Les obres de la il·lustradora alemanya ens evidencien com, a l’època moderna i contemporània, l’ex-libris és fruit d’una expressió artística: és art.

Si bé en un principi -amb el naixement de l’impremta de tipus mòbil- es féu a través de l’heràldica o la tipografia (amb el nom del titular), a l’època moderna -concretament l’últim quart del S.XIX- els ex-libris recullen el nom del titular amb la paraula «ex-libris» i, tot sovint, els artistes reflecteixen en ells les aficions, i/o altres expressions que el personalitzen. Un element molt freqüent en relació al titular és la representació del seu ofici o professió. En aquest exemple veiem, fins i tot, que s’ha substituït el terme “ex-libris” pel terme “ex-professione”, a més de resultar-nos paradigmàtic pel fet que representi el tòrcul en el procés de la producció del gravat.

Per altra banda, també hem parlat de com l’artífex de l’ex-libris té una mínima coneixença directa amb el titular que permet la personalització de l’ex-libris. No és d’estranyar, doncs, que el mateix Frederic Joan Miracle, en encarregar un ex-libris a Mathilde Ade, hagués hagut d’indicar-li, encara que fos de manera breu i esquemàtica, els trets principals amb què volia el seu segell. En el món dels ex-libristes existeix, amb aquesta necessitat com a motiu principal, una relació sovint immediata entre les persones que formen part d’aquests cercles^[4]. A més a més, és habitual que el col·leccionista d’ex-libris encarregui, també, les seves pròpies estampes per intercanviar obra o, si més no, pel seu propi plaer.

En aquest sentit es conserva algun exemple de la correspondència que Mathilde Ade podia tenir amb algun dels seus clients, com és la carta que Ade envia al doctor Ernst Haeckel (1834-1919), naturalista i filòsof alemany, de molta tendresa i proximitat: “[...] Us adjunto 20 ex-libris, que m'agradaria veure si els voleu incloure en una petita part de la vostra biblioteca. [...] Esperem que pugueu gaudir de la vostra biblioteca durant molt de temps. El meu avi també era professor, tenia 97 anys, anava a passejar sol fins a 5 dies abans de la seva mort i la seva major alegria van ser els seus nombrosos llibres científics, en els quals va estudiar fins a la vellesa”^[5].

A continuació adjuntaré alguns exemples de gravats per a ex-libris dissenyats i realitzats per Mathilde Ade que mostren la gran varietat d’estils, intencions i temàtiques amb les que ella tractava. Com ja hem observat, tots són delicadament executats i molt ben resolts. No es desprèn de cap gravat un estil que a l’autora se li faci antinatural o forçat, malgrat puguem apuntar que el seu terreny és el de la il·lustració humorística.  

Aquestes tres obres comparteixen la utilització del llibre en contextos inusuals, com és el cas del llibre que substitueix la cova de la muntanya de la llegenda del flautista  d’Hamelín. Ade juga amb el concepte d’ex-libris i la temàtica demanada per cada titular, trobant una connexió particular amb el propietari. 

La tècnica imperant és la del fotogravat, l’aplicació de la fotografia a les arts gràfiques. Sobre una placa de coure o zinc, la matriu, prèviament tractada amb una emulsió fotosensible, projecta el negatiu de la imatge amb llum mitjançant una ampliadora. Aquesta tècnica, coneguda ja prop d’un segle enrere, va contribuir al desenvolupament de creació d’ex-libris durant el segle XX, donat que l’artista no estava supeditat a la mà del gravador; d’altra banda, gràcies a la fototípia i el fotogravat es podien fer reproduccions dels originals creats pels artistes, de gran qualitat, fidelitat i quantitat, fet que augmentava l’intercanvi o el col·leccionisme d’aquestes obres. Podem veure en les següents imatges la matriu de fusta amb una placa de metall clavada on es realitza el dibuix de l’estampa.

Els gravadors d’ex-libris o ex-libristes tenen, habitualment, un anagrama a mode de signatura; és menys comú, en l’època de la reproducció mecànica, la signatura manual feta a posteriori. Així doncs, els artistes incloïen el seu anagrama a la mateixa planxa on elaboraven l’estampa. Mathilde Ade sovint signa com “ADE” o bé com “M. ADE”.

La finalitat original de l’ex-libris (marca de propietat a nivell pràctic) va arribar a sostreure’s esdevenint un objecte de col·lecció, una veritable obra d’art. Com hem vist, aquest col·leccionisme va propiciar la simbiosi entre artistes, bibliòfils i col·leccionistes d’ex-libris i van començar a sorgir associacions d’ex-libristes, publicacions, intercanvis, congressos i també un cert comerç. Catalunya de bona hora ja és ben representada en el moviment ex-librístic internacional, amb un ampli ventall de procediments i personatges col·leccionistes que recollien minuciosament reproduccions dels artistes més remots en aquesta tipologia.

Amb tot, la rellevància de il·lustradora alemanya Mathilde Ade podria quedar en un segon pla per la poca informació que, d’entrada, s’ha transmès en les referències en el món de l’ex-libris europeu, tot i que sembla que hi apareix com a figura prou important. Mancaria un treball més exhaustiu, que s’endinsaria en les poques publicacions alemanyes que han tractat la seva trajectòria^[6]. Pel que fa a la bibliografia referent a l’exlibrisme català i en català, un moviment amb molta força impulsat a partir de les diferents associacions d’ex-libristes^[7], la recerca del fet ex-librístic a Catalunya inclou el nom d’Ade, ja que trobem un contacte important entre l’ex-libris català i l’alemany (així com el francès o el d’altres països en el context europeu). Però el nom de la gravadora apareix tan sols com una referència puntual en les publicacions o diccionaris d’artistes i no he aconseguit, per ara, reunir més informació que la que en aquest article es destaca.

Mathilde Ade és de les poques dones artistes que van dibuixar ex-libris, que encara avui es col·leccionen activament. Descobrir el seu estil, molt personal en aquest tipus d’obres i alhora d’una execució molt notable, ens aporta un punt de vista a tenir en compte en relació a la producció d’artistes dones en el món europeu del segle XX. Hem vist com Ade participava de manera important en revistes cabdals de la seva època i també com els col·leccionistes d’ex-libris comptaven amb el seu nom a l’hora de dibuixar la constel·lació de gravadors internacionals en ex-libris.

Mathilde Ade il·lustrava portades de la Meggendorfer-Blätter amb imatges que acompanyaven el subtítol Zeitchrift für Humor und Kunst, “Revista d’humor i art”. En aquesta línia, Walter von Zur Westen va anomenar Ade el "representant més important de l'humor en l'art d’exlibris alemany”. Els seus més de 300 gravats tenen un tret interior coherent -els ex-libris d'Ade són immediatament reconeixibles com a tals-, però els seus motius són molt diferents, gairebé sempre trobant una connexió individual amb el propietari^[8]. La representant de l’humor en l’ex-libris, die Vertreterin des Humors im Exlibris, també apareix d’aquesta manera referenciada a les diferents col·leccions europees com poden ser la de la Biblioteca Nacional Romanesa o la Biblioteca Universitària de Wroclaw. Aquesta última inclou a Mathilde Ade dins de les Obres mestres de l’ex-libris europeu de finals del segle XIX i principis del segle XX.

Joana Vela Turu
Unitat Gràfica (Pràctiques)

REFERÈNCIES

[1] Els col·leccionistes classifiquen de diverses maneres la seva col·lecció d’ex-libris. Ho poden fer per artistes, temàtiques, èpoques, titulars, tècniques...

[2] Orenes, F. (2004) “El ex-libris: un diseño hecho a medida”. Temes de disseny, núm. 21 (25-29). https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3433211 [Consulta 15/03/2023]

[3] Per a la consulta de Meggendorfer-Blätter, vegi’s l’enllaç: https://digi.ub.uni-heidelberg.de/diglit/meggendorfer; per a la consulta de Jugend, vegi’s l’enllaç:   https://digi.ub.uni-heidelberg.de/diglit/jugend

[4] De fet, el derivat ex-librisme s’identifica amb el col·leccionisme d’ex-libris.

[5] Friedrich-Schiller-Universität Jena. Ade, Mathilde. Ernst Haeckel Online Briefedition. https://haeckel-briefwechsel-projekt.uni-jena.de/de/document/b_9079 [Consulta 20/03/2023] 

[6] Aquestes poden ser: Staatliches Museum Schloss Burgk, Mathilde Ade.Volumen 11 de Aus der Exlibris-Sammlung, Museum Schloss Burgk Staatliches Museum Schloss Burgk. Museum Schloss Burgk: Burgk, 1989 o Kern, Schutt-Kehm i Selle, Die Exlibriskünstlerin Mathilde Ade. Verlag Claus Wittal: Munic, 1991.

[7] La primera, “Asociación de Ex-libristas Ibéricos” va formar-se el 1902 i la quarta, encara viva i vigent, és "l’Associació Catalana d’Exlibristes”, nascuda el 1989.

[8] Walter von Zur Westen, Exlibris (Bucheignerzeichen). Bielefeld, Velhagen i Klasing: Leipzig, 1909

BIBLIOGRAFIA

- ASOCIACIÓN DE EX-LIBRISTAS DE BARCELONA. Tomo IV (circulares n. 27 al 36). Años 1964-1968. Gràfica Minerva: Barcelona, 1964

- BENEZIT, E., Dictionnaire des Peintres Sculpteurs Dessinateurs et Graveurs. Editorial Gründ: París, 1999

- BIBLIOTECA NATIONALA A ROMANIEI. “Ex-libris” in colectiile bibliotecii nationale a romaniei. Catalog. Biblioteca Nationala a Romaniei: Bucaresti, 2001

- CASAS, M., Breu història de l'exlibrisme a Catalunya. Ex-Libris als vols del 1900. Entre Modernisme i Noucentisme. ASSOCIACIÓ CATALANA D’EX-LIBRISTES (ACE) https://usuaris.tinet.cat/exlibris/catmodernnoucen.html  [Consulta 10/03/2023]

- DE YEBRA, J. L., L’ex-libris modernista. https://www.bnc.cat/expos/exlibris/txexmod.html [Consulta 03/03/2023]

- EXLIBRIS-VEREIN ZU BERLIN, Mitteilungen des Exlibrisvereins zu Berlin, vol. I, núms. 1-3, pp. 46-54. Berlina: Görlitz, 1907. Digitalitzat per Universitat de Minessota (2012)

- Friedrich-Schiller-Universität Jena. Ade, Mathilde. Ernst Haeckel Online Briefedition. https://haeckel-briefwechsel-projekt.uni-jena.de/de/document/b_9079 [Consulta 20/03/2023]

- ILLA, M. C., Catàleg raonat dels ex-libris catalans de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Reial Acadèmia de Bones Lletres: Barcelona, 2007

- ORENES, F. (2004) “El ex libris: un diseño hecho a medida”. Temes de disseny, núm. 21 (25-29). https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3433211 [Consulta 15/03/2023]

- OSTERWALDER, M.,  Dictionnaire des illustrateurs: 1800-1914 (illustrateurs, caricaturistes et affichistes). Bulletin des bibliothèques de France (BBF), 1984. http://www.dictionnaire-des-illustrateurs.com/Ade.Mathilde.html [Consulta 05/04/2023]

- VOLKER KOOP, Gedichte für Hitler: Zeugnisse von Wahn und Verblendung im "Dritten Reich". Berlín: Be.Bra Verlag, 2014

- ZUR WESTEN, W. von, Exlibris (Bucheignerzeichen). Bielefeld, Velhagen i Klasing: Leipzig, 1909