Sant Valentí va ser un prevere romà que va morir màrtir a la seva ciutat l’any 281 en temps de Claudi II. Se sap que les seves suposades relíquies van ser traslladades al monestir de Sant Benet de Bages vers el 951 pel noble Sal·la, veguer comtal i fundador d’aquesta abadia benedictina. El cos hi va ser venerat fins al 1835, moment en el qual les restes foren dutes a Navarcles, on encara es conserven. El seu culte es va estendre no només pel Bages, sinó arreu de Catalunya.

Amb la festivitat d’aquest sant es relaciona la festa dels enamorats, que se celebra el 14 de febrer, i que en els darrers anys s’intenta reintroduir amb força al nostre país. Hi ha una llegenda que explica que sant Valentí és patró dels enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se. En tot cas, tenim constància que ja se celebrava, si més no, a partir del segle XV a Anglaterra i a Escòcia, on es feia coincidir amb l’inici de la primavera. També disposem de testimonis que va festejar-se a França, a Suïssa, als Estats Units i a d'altres llocs des de mitjan segle XVIII, malgrat l’oposició dels eclesiàstics, que titllaven aquesta celebració de pagana.

L’ànim pel lucre l’ha estesa arreu en l’actualitat. A Catalunya el dia dels enamorats se celebra el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, tot i que un esment a la festa de Sant Valentí en un poema del Cançoner Vega-Aguiló del segle XV podria interpretar-se com una referència a la seva condició de patró dels enamorats. En qualsevol cas, aquesta poesia ha permès a Martí de Riquer assegurar que la diada de Sant Valentí no és un invent nord-americà, sinó que podria tractar-se d’una antiga tradició catalana, tal i com suggereix en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española. De fet, és una cançó amorosa, atribuïda al poeta Pardo que dedica a una dama anomenada només amb el senhal o pseudònim de Fflums de coffort (vers 41). El poeta hi afirma que “el temps exigeix” que canti, ja que és “l’alegre dia del noble sant Valentí”, festa en la qual “els ocellets manifesten gran alegria pels prats i pels boscatges pel lleial amor que els donen els joiosos cors, de dos en dos, sense que ni un de sol no se’n retracti”.

La transcripció feta per Martí de Riquer dels versos on es parla de la festa de Sant Valentí:

Leyaltatz vol e bon dreig me comanda,
amors me punch e desirs ma flagelha,
temps ho requer e raysos m’o cosselha
que’s en chantan vostra lausor expanda
en cest gay jorn del proz sant Valenti,
que bos spers me dits que no’m retraya
de vos amar e servir de cor fi,
car ab merce fara garir ma playa.

Ens trobem, doncs, possiblement, davant d’una de les més antigues manifestacions de la festa dels enamorats, que va fer famosa Shakespeare amb la cançó del Saint Valentine’s day que canta Ofèlia en el Hamlet (acte IV, escena 5), i que es conserva en el Ms. 7 de la nostra biblioteca nacional.

Tània Alaix i Gimbert
Col·leccions Generals