Molta gent creu que el poema «En una casa nova» de Joan Maragall es refereix a la torre de Sant Gervasi, actual seu de l’Arxiu Joan Maragall, on va anar a viure l’agost del 1899 amb la seva dona, Clara Noble, i els seus primers cinc fills, cinc nenes.

En realitat, aquest poema el va dedicar el juny de 1910 als seus cunyats, Andrés Ripol i María Luisa Noble, quan van estrenar la casa que s’havien fet construir al Passeig de la Bonanova cantonada amb el carrer de les Escoles Pies.

Al fons de l’Arxiu Joan Maragall, se’n conserva una versió manuscrita que el poeta devia enviar a la Tipografia “L’Avenç” per a la seva publicació, dins el poemari Seqüències, a principis de 1911. Podem deduir-ho per les correccions en vermell que l’hi van fer, amb voluntat de normativitzar l’ús del català. Cal tenir en compte que a principis del segle XX s’estaven iniciant els estudis sobre la llengua i s’editaven els primers diccionaris, tractats de barbarismes i ortografies, i que la primera versió de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra no es publicaria fins el 1918.

En aquesta reproducció que en vam fer fa anys i que veníem com a marxandatge es pot llegir molt bé:

Es tracta d’un poema de maduresa que mostra un Maragall més conservador, potser més pròxim als poetes noucentistes.

Glòria Casals, en la seva edició crítica, en diu: «D’acusació directa i un punt ressentida es poden qualificar els primers versos on l’ocell, símbol màxim de llibertat, tan freqüent en els primers llibres de Maragall, reapareix ara amb una nova dimensió: ara l’ocell restarà engabiat entre quatre parets i hi farà niu. La denúncia de la continuïtat i de l’immobilisme, de l’anti-excelsior, en definitiva, hi son suficientment clares. El robatori d’espai, aire i llum que comporta alçar una casa sembla traduir l’ofec personal i professional que progressivament el poeta va experimentant. Aïllament i replegament íntim davant la nova arquitectura social, cultural, econòmica i política. Maragall es debat ideològicament entre l’ocell (diguem-ne vitalisme, gust per la provocació, atracció per la flânerie, etc.) i el niu (diguem-ne conservadorisme, catolicisme, etc.)».

La realitat és que moltes cases benestants i de classe mitjana del nostre país el tenen emmarcat al rebedor o al menjador i que encara avui ens el demanen com a regal de noces.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

Bibliografia

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona:  La Magrana, 1998, p. 772-774.