Al llarg de la història, sobretot a partir de la invenció de la impremta, els llibres han estat considerats un mitjà per a la difusió de les idees. Quan aquestes han estat contràries a la ideologia del poder imperant, ja fos polític o religiós, els llibres han estat censurats o directament eliminats. Les biblioteques, com a centres on es conserven els documents, han patit aquesta censura i persecució, i s’han vist obligades a retirar i amagar llibres, bé per protegir-los, bé per apartar-los de la circulació. Tradicionalment, el lloc on es guardaven aquests llibres rebia el nom d’infern.

Els períodes bèl·lics són especialment proclius a la depuració i destrucció de llibres i biblioteques. La depuració que es va aplicar als fons de les biblioteques espanyoles i catalanes un cop acabada la guerra civil, i fins i tot abans, en els territoris ocupats, té el seu origen en la concepció del llibre dels responsables del Nuevo Estado de Franco, que els preocupava que s’utilitzés com un mitjà de propaganda contrari a les idees del règim.

Aquesta preocupació els portà a promulgar, des de 1936, una sèrie de decrets encaminats a “sanear la cultura”. En un d'ells es donaven les directrius per seleccionar els fons de les biblioteques, les Normas de selección de libros en las Bibliotecas públicas, que s’utilitzarien per dur a terme la depuració de les col·leccions de tot allò que atemptés contra el règim, la fe i la moral:

“Se apartaran del servicio corriente, retirándose al mismo tiempo las fichas de los ficheros, los libros, folletos, revistas, grabados y toda clase de publicaciones: 1º pornográficas de caracter vulgar sin un mérito literario; 2º las de propaganda revolucionaria y de ideas subversivas sin ningún contenido ideológico; 3º las que no sean de mera propaganda, sino que posean mérito literario o científico, en las que se expongan ideas marxistas, separatistas, inmorales y contrarias al Movimiento Nacional. "

Aquestes normes, d’aplicació a totes les biblioteques públiques, també es van seguir a la Biblioteca de Catalunya, o Biblioteca Central, com es va dir a partir del 1940. La biblioteca, que fins a la Guerra Civil havia estat al Palau de la Generalitat, el 1936 va començar el trasllat a les noves instal·lacions de l’antic Hospital de la Santa Creu. En el moment de col·locar els llibres al nou dipòsit, van aprofitar per fer la depuració que exigien les autoritats, traient les fitxes del catàleg i guardant els llibres en un espai tancat, l’infern, que amb el temps els treballadors van anomenar col·loquialment la “sala roja”.

Aquesta situació va acabar l’any 1982, com es pot llegir a un informe sobre l’estat de la Biblioteca de Catalunya i les actuacions que s’havien dut a terme entre 1980 i 1986.

«Han estat reintegrades al catàleg de la biblioteca totes les fitxes que en van ser retirades després de la guerra, per tal d’impedir que determinats llibres fossin purgats, a causa de la seva inspiració en els ideals democràtics, catalanistes i d’emancipació social.»^[1]

Així mateix, en una reunió al desembre de 1982, s’informà que els documents que hi havia a l’infern eròtic s’havien portat a registre per processar, i que les fitxes de l’infern polític s’havien tornat a intercalar al catàleg, després de comprovar que els llibres estiguessin al Dipòsit.^[2]

No s’ha conservat cap relació dels llibres que integraven l’infern polític. En canvi, de l’infern eròtic que menciona l’informe trobem una pista al llibre de registre de la biblioteca, on el gener de 1983 es registren una sèrie de títols de caire eròtic, procedents del fons antic, i al costat indica, a mà, “infern”. Tot fa pensar que són alguns dels llibres que hi havia al dit “infern eròtic” de la biblioteca, que es van registrar i incorporar a la col·lecció després de la reunió del desembre. Es tracta d’una trentena de títols, alguns dels quals són publicats amb posterioritat a la guerra. Es possible que arribessin a la biblioteca entre el 1940 i 1980 i per les seves característiques es decidís no incorporar-los a la col·lecció i conservar-los amb els altres llibres, dins un armari tancat amb clau.

Al mateix temps que els llibres de caire eròtic, i sense la indicació "infern", se'n van registrar d'altres que per la tipologia podien haver format part de l'infern polític, com Antologia patriòtica de la poesia catalana. Barcelona: La Rosa dels vents, 1936, o La Vie de Jesus, de Leo Taxtil. Paris: Libraire anti-clericale, [193-]. 

El primer de tots és una selecció i adaptació dels contes de Boccaccio, publicat pel setmanari humorístic «Papitu», cap a 1912.

El gruix dels llibres correspon a obres eròtiques franceses, editades i traduïdes pel periodista i autor teatral López Barbadillo, que va crear la “Biblioteca de López Barbadillo y sus amigos”, una col·lecció de 20  “libros clásicos burlescos y galantes”, de tirada molt reduïda, publicats entre 1914 i 1924, aproximadament. El caràcter privat de la col·lecció, adreçada a bibliòfils, li va permetre escapar de la censura.

També trobem alguna obra de Laura Brunet, pseudònim de Joan Sanxo i Farrerons, escriptor de principis del segle XX, promotor del nudisme i aficionat a la literatura eròtica.

Ara bé, com i quan van arribar a la biblioteca, aquests llibres? El que s’anomenava “Fons antic” corresponia als documents entrats generalment abans de la guerra, i si no havien estat registrats en el seu moment, amb la indicació de la procedència, i no tenen cap segell o marca de propietat, és molt difícil seguir-los la pista.     

És per això que el llibre de registre, en darrera instància, és sovint un instrument imprescindible per traçar la història dels documents a la biblioteca. Encara que no ens proporcioni tota la informació, ens en dona molta. 

Marga Losantos
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

[1]. Arxiu BC. Jaume de Puig. Informe sobre l’estat de la Biblioteca de Catalunya i les actuacions que s’hi han desplegat des de 1980 al 1986.

[2]. Arxiu BC 1197. Reunió sobre refosa dels catàlegs (27/12/1982).