En el període d’eleccions que s’obrí poc després de la mort de Franco i la caiguda del seu sistema, a Catalunya l’esquerra fou la gran vencedora: les eleccions a les Corts espanyoles del 15 de juny de 1977 varen ser guanyades per la coalició Socialistes de Catalunya, que va obtenir 15 diputats, seguida pels nacionalistes del Pacte Democràtic per Catalunya amb 11, la UCD (Unión de Centro Democrático) amb 9, i el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), que n’aconseguí 8. Dos anys després, en les generals espanyoles de l’1 de març de 1979, tornaven a guanyar els socialistes (ara ja com a PSC-PSOE) amb 17 diputats, seguits per la UCD amb 12, i el PSUC i Convergència i Unió amb 8 cadascun. En les eleccions municipals que es van celebrar poc després, el 3 d’abril, les esquerres també arribarien al capdavant dels consistoris dels principals ajuntaments catalans. Així, per exemple, a Barcelona, el PSC de Narcís Serra obtindria 16 regidors, el PSUC encapçalat per Josep Miquel Abad (que tindria després un paper destacadíssim en els Jocs Olímpics) n’obtingué 9, mentre que  Convergència i Unió i UCD n’aconseguien 8 cada un.

El 20 de març de 1980 era el torn de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després del final del franquisme. L’any 1977 la Generalitat havia estat restaurada amb la figura de Josep Tarradellas, que havia encapçalat un govern d’unitat. Calia ara decidir qui seria el seu successor; totes les expectatives apuntaven cap a una victòria del PSC, amb Joan Raventós com a president, i a un paper important del PSUC en el govern de la Generalitat.

Així com a les eleccions generals el PSUC havia triat com a cap de llista un home de partit com Gregorio López Raimundo, per a les autonòmiques es va optar per escollir una persona de perfil diferent, un home clarament d’esquerres, però catòlic montserratí i catalanista. L’advocat i historiador Josep Benet havia destacat en la lluita antifranquista, i havia estat elegit senador a les Corts espanyoles en les dues eleccions precedents, l’any 1977 per l’Entesa dels Catalans (PSC, PSUC, ERC) i el 1979 en representació de Per l’Entensa (PSUC, PTE).

Molt probablement, Benet i Vázquez Montalbán s’havien conegut en els anys de la dictadura com a activistes contra Franco. Vázquez Montalbán havia estat membre del FLP (Frente de Liberación Popular) i el 1980 feia anys que era militant del PSUC. Per tant, no és gens d’estranyar que donés suport a la candidatura encapçalada per Josep Benet.

Més sorprenent –i innovador– és que aquella campanya del PSUC fos tancada amb un espectacle teatral, obra precisament de Vázquez Montalbán, on la figura del cap de llista hi tenia un paper principal. Segons el cartell de l’acte, l’obra es va representar a l’antiga Estació del Nord en el tancament de campanya, que tingué lloc la nit del 18 de març, amb la intervenció dels actors Enric Majó, Nadala Batiste , Alfred i Francesc Luchetti, Tina Sainz, Maria Josep Arenós i Lourdes Barba, i la contribució especialíssima de Jaume Sisa i la Big-Band de Barcelona.

En el fons de Manuel Vázquez Montalbán, donat per la família a la Biblioteca de Catalunya, es conserva una còpia mecanografiada de l’obra representada en aquell final de campanya. Es tracta d’un document breu, de només cinc fulls picats a màquina. L’obra està escrita en castellà, amb algunes frases en català, i al marge superior hi ha una indicació manuscrita del gènere humorístic al que Montalbán acostava el text, l’entremès. El títol, Benet rico, Benet pobre, és una clara referència al d’una de les sèries de televisió més populars d’aquell moment, Hombre rico, hombre pobre (Rich man, poor man, en l’original). Basada en un best-seller americà del mateix títol, obra d’Irvin Shaw, la sèrie narrava la trajectòria divergent dels germans Rudy i Thomas Jordache, interpretats a la pantalla per Peter Strauss (el ric) i Nick Nolte (el pobre) com a papers principals. La sèrie, de dotze episodis, havia estat emesa per la televisió espanyola –TVE, l’única– el 1977, i tornada a programar el 1979.

L’obra teatral de Vázquez Montalbán s’estructura en quatre breus escenes, que pretenen retratar quatre moments concrets de la història espanyola recent. L’escena primera (“Benet contra el imperio del crimen”) es refereix a la postguerra i el primer franquisme; la segona (“Adivina a quién detienen esta noche”), al franquisme consolidat dels anys 50; l’escena tercera (“La cucaracha ya no puede caminar”), al tardofranquisme, i la quarta i darrera (“Benet, el president de tots”) al moment actual en què es representava l’obra. De fet, a l’inici de les dues primeres es fan referències molt concretes al moment en què es desenvolupa el text (“Estamos en el primer año triunfal...”, “Estamos en los años cincuenta...”). Les quatre escenes segueixen una estructura força homogènia. La introducció ve feta per un pallasso, seguida per la interpretació per part de Sisa d’un tema musical (“Noche triste”, d’Antonio Machín en la primera^[1]; l’himne del Congrés Eucarístic amb lletra de J.M. Pemán en la segona^[2]; el hit dels 60 “Con su blanca palidez”, a la tercera^[3], i “La Pepa maca” d’Emili Vendrell i Gaietà Renom per a la quarta^[4]).

A cada escena hi apareix un personatge que representa les forces censores i repressores de l’època, oposades sempre a la figura de Josep Benet, successivament un soldat i policia nazi, un funcionari sindical del SEU (Sindicato de Estudiantes Universitarios), un fiscal del TOP (Tribunal de Orden Público) i un “tío de UCD”. La presència a l’escenari del personatge de Josep Benet permet donar algunes pinzellades de la seva trajectòria biogràfica: els afusellaments de la primera postguerra, la seva activitat com a advocat defensor dels “rojos” i les detencions que va patir per la comissaria d’ordre públic, la seva intervenció en projectes de consens polític, com el mal dit “Contubernio de Munich”...

Montalbán sembla reprendre en aquesta obra algunes de les característiques del que ell anomenava “escriptura subnormal”, un experiment literari que havia desenvolupat durant la primera dècada dels setanta en obres com Manifiesto subnormal, la novel·la Yo maté a Kennedy (el primer Carvalho) o el vodevil Guillermina al país de las Guillermotas. Aquesta seria la principal característica del text, juntament amb l’interès que va mostrar sempre per la cultura popular tant a nivell musical (les cançons interpretades per Sisa) com cinematogràfic i televisiu (el mateix títol de l’obra, les referències a les pel·lícules Contra el imperio del crimen o Adivina quien viene a cenar esta noche en els títols de les dues primeres escenes), sense oblidar les picades d’ullet a la seva afició gastronòmica (referència a l’escudella i carn d’olla en l’escena tercera) i a la seva militància culé (els crits “Neeskens, Neeskens, Neeskens!!” exclamats per Benet també a l’escena tercera).

Les eleccions del 20 de març acabaren de manera sorprenent: Convergència i Unió s’imposava amb 43 diputats per 33 del PSC, 25 del PSUC i 18 d’UCD. Jordi Pujol es convertia en el primer president electe de la Generalitat de la nova etapa democràtica, i dos anys després superaria una moció de censura presentada pel PSUC amb Josep Benet com a candidat a president.

Jaume Clarà. Secció de Col·leccions Generals
Anna Gudayol. Secció de Manuscrits

[1] Podeu escoltar la versió d’Antonio Machín en el següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=XLdgf0HZpgc

[2] Versió de l’Orfeó Laudate, dirigida pel capità F. Sánchez Curto: https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=rrmej_KQB2Q

[3] Una de les múltiples versions en castellà: https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=CmcGdE9aBtA

[4] Escolteu la versió de l’Orfeó de Barcelona: https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=LtRmriIbchA