Joan Maragall és reconegut arreu com a gran poeta, però sabíeu que també va ser un excel·lent periodista i que és considerat un dels primers intel·lectuals moderns del país? Aquesta és una faceta força desconeguda del seu itinerari com a creador que ens proposem revelar.

Maragall, tot i tenir una gran tirada a les lletres i la poesia i haver manifestat una viva inquietud artística des de la seva joventut, va estudiar dret obligat pel seu pare i, un cop llicenciat als vint-i-quatre anys, va entrar a treballar de passant al despatx de l'advocat Danés. Allà, segons explica en una carta a Josep Maria Lloret, «se van desvaneciendo mis ilusiones respecto á una gloria mas ó menos literaria, asisto metódicamente al despacho del señor Danés, mi cabeza se vá sentando».

Quatre anys més tard, el 1888, d’estiueig a Puigcerdà, coneix Clara Noble Malvido, amb la que es casarà el 1890, amb trenta anys. Fins llavors Maragall encara no havia encarrilat la seva vida professional ni personal i, a instàncies del seu pare i del  sogre ­—que li havien exigit que per casar-se havia de tenir «el dia ocupat»­—, entra a treballar al despatx de l'advocat Brugada. I quan semblava que s’havia  resignat a ser un advocat de segona, troba per casualitat una feina addicional al Diario de Barcelona (conegut com a «Brusi» en referència al cognom del seu propietari) fent de secretari personal del director, don Joan Mañé i Flaquer. S'obria així una nova perspectiva professional.

Transcripció: «Lo senyor Martí vá venir á proposarme ser lo secretari particular d'en Mañé y lo seu portaveu en la redacció del "Diari". De moment la cosa no'm vá agradar per la falta d'afinitat entre las mevas ideas y las del "Diari"; pro ben pensat vaig trobar qu'en cuan á tenir ideas, alló que s'en diu "ideas", jo no'n tinc gayres, y que lo mateix "Diari" no's podia ben assegurar que'n tingués massa; quedan l'olor de ranci d'aquella Redacció, pro un s'há de fer á tantas menas d'olors en aquest món! Ademés, en cuestió d'un parell ó tres d'horas diarias, y en quedavan vint y una per a desinfectarse».

Fins dos anys després les seves funcions no van estar relacionades amb la tasca d’escriure. El 22 d’octubre de 1892 publica el seu primer article, «El Paraguay», i comença a escriure articles de fons al Diario de Barcelona amb assiduïtat. L'èxit com a articulista fa que també tingui l'oportunitat de fer col·laboracions a La Renaixença, La Veu de Catalunya i d'altres publicacions de l’època. Aquesta feina li suposa, en fi, la seva professionalització com a escriptor.

D’aquesta època inicial cal destacar el seu primer article en català, «Nietzsche», que va publicar a la revista L'Avenç el juliol de 1893 i va signar amb el pseudònim «Panphilos». Com a conseqüència d’aquest text, on exposa les principals idees del filòsof i en tradueix fragments d’obra, Maragall és considerat l’introductor de Nietzsche no tan sols a Catalunya, sinó també a Espanya.

De llavors ençà es va consagrar la seva vocació com a escriptor i intel·lectual i com a clar referent cultural, capdavanter dels aires de modernitat que circulaven per Barcelona. Tant és així que a principis del 1899, Enric Prat de la Riba va refundar La Veu de Catalunya com a òrgan de la Lliga Regionalista i oferí la direcció del diari a Maragall, que la va refusar.

En els seus articles setmanals Maragall parlava sobre la ciutat, sobre política propera i internacional, sobre costums i sobre els nous invents. Tenia una clara vocació didàctica i mirava de guiar la burgesia barcelonina, que considerava greument mancada d'inquietuds culturals.

 
Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, l’11 de setembre de 1902 va publicar «La Patria Nueva», article polèmic que li costà un processament. La publicació de «San Jorge, patrón de Cataluña», «Sentimiento catalanista» i «El trágico conflicto» van suposar un nou enfrontament amb el llavors director del Diario de Barcelona, Teodor Baró, i Maragall abandonà la redacció del diari  l’abril del 1903 per discrepàncies polítiques. En aquests anys hi havia escrit més de tres-cents articles que va utilitzar per infiltrar les idees modernistes a la burgesia conservadora de l’època. 

Transcripció: «Desde la mort de Don Joan Mañé me trobava mes que may violent en el Diari, perque encare qu'ab el director senyor Brusi y ab tots els companys mitjansava molt bon afecte personal y una mútua cundescendencia que suavisaba certs antagonismes de sentiment, lo cert es que cuan la lluyta pel catalanisme cobrava intensitat y acuïtat el Diari era dirigit irresistiblement en un sentit divergent del meu impuls y fins, al meu entendre, de son dever y de sa conveniencia. De tots modus m'hi anava aguantat per l'afecte que hi tenia posat y perque "no semblava qu'alli podria ferhir algun bé mes qu'en altra banda. Pero vingué un davantal sobre eleccions que pera mi fou l'última empenta: y cregut llavoras que la meva cooperació, per ben interéssada que fos, en una publicació qu'al costat dels meus articles inspirats en l'amor á Catalunya senyalaba un criteri negatiu qu'en cert modo cumprumetia á tota la redacció, resultava una cooperació culpable ó dubtosa, vaig posar cuatre ratllas al senyor Brusi separantme del periodich. Axò m'há deixat, ho confesso, un bon xich adolorit pero també ab un sentiment de independencia y de dignitat satisfeta que m'aconsola l'adoloriment.» 

Entre 1904 i 1906 va col·laborar quasi setmanalment a LaIlustració Catalana, de 1905 a 1906 ho tornà a fer al Diario de Barcelona sense formar part, però, de la redacció, i el 1908 assíduament a La Lectura de Madrid i al suplement Los Lunes del diari El Imparcial.

Joan Maragall no va estar mai vinculat a cap partit ni es va involucrar en política, tot i que se servia dels articles per a expressar les seves idees polítiques. Els fets de la Setmana Tràgica, però, ocorreguts a Barcelona entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909, el van indignar, i va decidir parlar als seus conciutadans mitjançant la ploma. L’1 d’octubre de 1909 va publicar a La Veu de Catalunya l'article «Ah! Barcelona», on acusa subtilment la ciutadania de Barcelona i mira de despertar-ne la seva consciència col·lectiva.

Com que hi havia detinguts, alguns de dubtosa culpabilitat, el 10 d'octubre va escriure un segon article, «La ciutat del perdó», on fa una crítica ferotge a la burgesia dominant i demana que s’exigeixi l'indult de Francesc Ferrer i Guàrdia i els altres detinguts. Va enviar l’article a La Veu de Catalunya tres o quatre dies abans que s’executés la condemna, i si bé li van arribar les proves de composició, el director del diari, Enric Prat de la Riba, en va impedir la publicació pel compromís que tenia amb el president Maura. L’article no arribà a veure la llum fins uns anys més tard.

El tercer article que cal esmentar per la seva transcendència el va escriure el desembre del 1909, «La Iglésia cremada», inspirat en l’impacte que li va causar assistir a una missa celebrada en una de les esglésies que havien estat cremades. Hi critica el distanciament entre l’església i el poble i denuncia que l’església sigui sempre al costat de la burgesia, mantenint, per exemple, barreres culturals com l’ús del llatí o l'ostentació de riquesa en els temples. La publicació del text es va retardar per unes revisions que havia de pactar amb alguns membres del clero i al final, segons comenta el mateix Maragall, «aparegué bon xic deformada» pels retocs soferts.

El 1910 ja es dedicava totalment a la creació literària i només exercia de periodista quan el temptava un fet important d'actualitat o un gran moviment d'opinió. El maig 1911, finalment, reprèn la col·laboració setmanal al Diario de Barcelona fins a la seva mort, el 20 de desembre.

L'Arxiu conserva alguns dels manuscrits periodístics de Maragall i dos reculls d’articles impresos, així com també bibliografia especialitzada sobre el tema i un parell de tesis doctorals molt interessants que no s’han publicat.

També disposem d'una base de dades en línia que permet cercar els articles de Maragall per títol, matèria, data de publicació o resum.

Esther Vilar
Arxiu Maragall