Ballarines i ballarins
La dansa i el ball han estat presents en el fons musical de la Biblioteca de Catalunya des de la seva creació. Començant per les danses cortesanes dels segles XVIII i XIX que farcien la col·lecció musical de Joan Carreras Dagas[1], passant per les edicions de principis de segle XX amb ragtimes, foxtrots, valsos, polques, pasdobles, fins arribar a les cúmbies, música dance i reggaetons ingressats aquests darrers anys.
Volem centrar-nos però en els intèrprets de la música a través del moviment i l’expressió: les ballarines i els ballarins. Si bé el nombre de fons personals és reduït, la seva singularitat permet visionar estils diversos de l’art de la dansa i el ball.
Nadala de l’escola de Maria Josepa Izard. Barcelona, 1967. Fons Sebastià Gasch
Maria Josepa Izard
La ballarina, mestra i coreògrafa Maria Josepa Izard Llonch (1911-2003), inicià els seus estudis a Barcelona amb Joan Magriñà i els perfeccionà a París. Fou deixebla d’Olga Préobrajenska, ballarina del Ballet Imperial Rus, que l’acollí com a professora a la seva escola de dansa clàssica, una de les escoles barcelonines de referència.
El seu fons[2] ocupa unes dotze capses que inclouen més de mil nou-cents documents que abasten els anys 1884 a 1962.
A més d’un petit conjunt de documentació, trobem partitures i particel·les amb les que Maria Josepa Izard treballà i organitzà classes i recitals de dansa, força populars i reconeguts a l’època. La majoria d’aquestes partitures, ja siguin manuscrites o impreses, corresponen a orquestracions. Destaquen les de Narcís Cabonell Turbau, com a orquestrador principal, sobre obres per a piano dels grans mestres com Frédéric Chopin, Claude Debussy, Camille Saint-Saëns, Robert Schumann o Piotr Ílitx Txaikovski. També hi ha d’altres orquestracions de músics rellevants com Fernando J. Obradors, Joaquim Serra i Gabriel Rodó.
Aquest esdevé el fons d’una professora de ball i la seva escola que dona testimoni de la dansa acadèmica.
Joan Fosas Carreras
Joan Fosas Carreras (Rubí, 1937-2013) ha esdevingut un referent en l’àmbit de la dansa popular i tradicional catalana. Destaca com a ballarí, per la seva expressivitat i la seva força, i com a coreògraf, pel seu impuls i recuperació de danses antigues. Precisament per aquesta darrera faceta va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2002.
Començà a l’Esbart Dansaire de Rubí, al que dedicà bona part de la seva trajectòria. Més tard, assumí la direcció de l’Esbart Santa Anna de Escaldes-Engordany, a Andorra. També col·laborà amb la Companyia Danzares, l’Esbart Verdaguer, el Ballet Español de Cuba i el Gran Ballet del Liceu, per citar els més representatius. Diversos documents relacionats amb la Spanish Dance Society confirmen el seu reconeixement internacional.
El fons[3] està conformat per uns tres mil vuit-cents documents. Inclou correspondència, documentació professional, un nombrós conjunt de fotografies, cartells, impresos varis, publicacions periòdiques, retalls de premsa, programes, partitures i una discoteca d’enregistraments sonors i audiovisuals.
Assaig de l’Esbart Verdaguer, sota la direcció del coreògraf Manuel Cubeles. Fons Sebastià Gasch
Esbart Verdaguer
L’Esbart Verdaguer va ser una entitat artística que, mitjançant l’espectacle, es dedicà a la recuperació i la difusió de la dansa i les tradicions folklòriques de Catalunya. En els seus inicis s’anomenà Institución Folklórica Verdaguer; ens trobem a la Barcelona de l’any 1945 i dos anys més tard es convertirà en Esbart Verdaguer. El 18 d’abril de 1948 es presentà oficialment al Palau de la Música Catalana.
El seu espectacle tenia una factura impecable: el disseny del vestuari, molt original, anà a càrrec d’Alexandre Cirici Pellicer i les confeccions de Jaume Picas Guiu; Lluís Moreno Pallí s’encarregà de la coreografia i els arranjaments, i Joaquim Serra Corominas de l’instrumentació. Va ser una suma de grans mestres sota la direcció de Manuel Cubeles Solé, així com la participació d’altres membres com Salvador Melo Nicola, Antoni Ros Marbà, Josep M. Espada, Ramon Trabal-Artés, Eulàlia Blasi, Anna Garcés Delgado i Robert de Lanuza. Per fer-se una idea de l’abast del projecte, tan sols anotar que va comptar amb a prop d’uns quatre mil socis.
Quasi tres metres lineals és el que ocupa el fons[4] i comprèn més de quatre mil vuit-cents documents entre fotografies, correspondència, documentació, cartells, impresos, partitures, dibuixos i d’altres materials gràfics, publicacions periòdiques i d’altres documents.
Ambdós darrers fons, el de Joan Fosas, en tant que ballarí i coreògraf, i el de l’Esbart Verdaguer, companyia amb voluntat de convertir-se en ballet nacional, són exemples en la recuperació de la dansa tradicional i folklòrica portada al terreny de l’espectacle, alhora que aporten informació del que representa la creació de companyies de dansa professionals.
Tórtola Valencia
Carmen Tórtola Valencia (Sevilla, 1882 - Barcelona, 1955), més coneguda per Tórtola Valencia, començà la seva carrera de ballarina a Londres i poc més tard a Madrid i Barcelona, amb qui compartí escenari amb la cupletista Raquel Meller. Els seus referents van ser la ballarina i coreògrafa Isadora Duncan (Sant Francisco, 1878 – Niça, 1927), considerada creadora de la dansa moderna, i la intèrpret Loïe Fuller (Illinois, 1862 – París, 1928), que modernitzà l’escenografia, tot i que sense estudis de dansa, movent els braços amb grans mocadors i creant efectes de llum.
El conjunt documental[5] conservat a la Biblioteca de Catalunya comprèn fotografies i partitures dedicades. Els documents ofereixen una mostra del que va representar una ballarina i coreògrafa reconeguda per la seva dansa exòtica i innovadora.
Altres fons...
Des del catàleg, hi ha diferents accessos a les ballarines i els ballarins. La dansa i el ballet es troben en cerques per autors, per títols i per matèries, si bé des del catàleg de matèries es té accés més directe a obres de referència, biobibliografies i documents concrets de tipologies ben diverses.
Aquests documents provenen o bé del fons general o bé del bloc de col·leccions i fons personals. D’aquests darrers, volem destacar-ne alguns d’ells relacionats amb la dansa i el ballet:
Josep Cercós. El fons[6] del compositor Josep Cercós Fransí (Barcelona, 1925-1989) comprèn diversos ballets que creà per als alumnes de la seva companya i ballarina Carme Calvet Barbal i que ella mateixa coreografià. Com a intèrpret, Cercós acompanyà al piano moltes classes de ballet i recitals de ballarins com Joan Tena o Marina Noreg.
Logotip de l’escola de ball de Joan Tena. Fons Sebastià Gasch
Lluís Moreno Pallí. El folklorista, compositor i pedagog Lluís Moreno Pallí (Sant Antoni de Calonge 1907-1974) va ser un dels fundadors de l’Esbart Verdaguer ‒del que també fou director musical i president‒, de la Institució musical Juli Garreta y de l’Obra del Ballet Popular, ‒que presidí del 1963 al 1974‒. Treballà durant un temps al Lycée Français de Barcelona, període al que pertanyen peces de ball, entre altre material relacionat amb l’ensenyament de música i dansa per a infants. Arranjà i instrumentà nombrosos ballets populars.
Joan Llongueras. La relació amb la dansa del músic, pedagog i escriptor Joan Llongueras Badia[7] (Barcelona 1880-1953) ve donada pels seus escrits i treballs sobre el ritme i la dansa dirigits especialment als infants. Entre d’altres, va introduir el mètode de Jaques-Dalcroze a Catalunya a través de l’Institut Català de Rítmica i Plàstica fundat el 1913.
Programa de la pel•lícula Los Tarantos amb Carmen Amaya. 1963. Fons Sebastià Gasch
Sebastià Gasch. El crític Sebastià Gasch i Carreras (Barcelona, 1897-1980) s’implicà pràcticament en totes les manifestacions de l’avantguarda catalana del món de l’art i de l’espectacle de meitats del segle XX. Amb el seu fons ingressen per primera vegada materials de ballarins i cantors reconeguts, documents originals de personalitats del món de la dansa i dels espectacles de varietats. Les fotografies il·lustren el món artístic, especialment el ballet, el flamenc i la dansa espanyola.
El Fons fotogràfic de l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya i el Fons iconogràfic de dansa de la Biblioteca, conformat per retalls d’imatges de dansa, aporten documents gràfics i visuals dels professionals de la dansa, en especial el primer fons[8] que prové d’una infraestructura que serví de laboratori i difusió per a joves ballarins i companyies dels Països Catalans entre els anys 1992-2005. .
A tall de reflexió...
La Biblioteca de Catalunya té com a missió preservar i difondre el patrimoni català. Tanmateix, la dansa i el ballet esdevenen un patrimoni efímer, malgrat poder-se comunicar per tota mena de mitjans. Aquest fet dificulta la normalització de la seva recollida i el processament dels suports documentals en què es manifesta.
Marta Graham[9] va dir «Great dancers aren’t great because of their technique, they are great because of their passion». La investigació i la recerca tenen un llarg recorregut dins el món apassionant de la dansa.
Rosa Montalt
Secció de Música
[1] Accés des del catàleg o digitalització a la MDC [consulta: 06/05/2019]
[2] Maria Josepa Izard, accés des del catàleg i accés des de la web de Fons i col·leccions
[3] Joan Fosas, accés al catàleg, documentació, sonor i audiovisual, i accés des de la web de Fons i col·leccions
[4] Esbart Verdaguer, accés des del catàleg i accés des de la web de Fons i col·leccions
[5] Tórtola Valencia, accés des de la web de Fons i col·leccions
[6] Josep Cercós, accés des del catàleg i accés des de la web de Fons i col·leccions
[7] Joan Llongueras, accés des del catàleg i accés des de la web de Fons i col·leccions
[8] Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya a la web de Fons i col·leccions
[9] Lewis, Jone Johnson. «Martha Graham Quotes». About Women's History. About.com, cop. 2012.
Comentaris