A la Biblioteca de Catalunya es guarden 190 pergamins relatius al monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt i al territori del seu domini, és a dir, Terrassa, Matadepera i altres llocs del Vallès. La major part d’aquests pergamins són escrits en els segles X i XI.  Els documents van ser rigorosament estudiats i publicats per Pere Puig, arxiver de Terrassa, i editats en tres volums per la Fundació Noguera l’any 1995. Les imatges es poden consultar a la Memòria Digital de Catalunya entre els 14.000 pergamins que s’hi han inserit últimament. Impressiona tenir entre les mans aquests antics fragments de pell en els quals els habitants de la comarca vallesana de fa mil anys, van fer redactar als eclesiàstics que aleshores exercien la fe pública, les seves compravendes, els seus acords matrimonials, els seus testaments o les seves donacions. A partir del seu estudi es pot investigar com vivien, què cultivaven a les seves terres, què menjaven, quines preocupacions tenien, com s’asseguraven l’atenció en la vellesa i com s’amoïnaven pel futur dels seus fills. Hi ha, però, un altre aspecte que crida l’atenció en aquests vells documents, i és el paper protagonista de les dones en totes les transaccions. Moltes són titulars dels seus béns i els compren i venen tranquil·lament, sense necessitar la benedicció marital. Elles apareixen sempre als documents, soles o al costat dels seus marits i fills, en termes d’igualtat. Per això sabem els seus noms. Joaquim Miret i Sans, que fou qui va adquirir i posteriorment va donar els documents a la Biblioteca, en va fer ressò en un article publicat al Butlletí de l’Acadèmia de les Bones Lletres el 1914. Aquests noms, molts d’origen got,  després van desaparèixer totalment del santoral: Adaleva, Adalvira, Adelgarda, Alegreta, Ansetruda, Avida, Bella, Belluça, Blancuça, Bonadona, Bonafilla, Cusca, Dolça, Eigó, Eló, Em, Emena, Emò, Ermegòncia, Ermella, Ermetruit, Espetosa, Flanda, Formosa, Fruiló, Guinedella, Guisla, Imuló, Lavegod, Nina, Òria, Oruça, Paçarella, Pelegrina, Quindiverga, Quíxol, Recosinda, Rímul, Riquell, Riquella, Sabora, Saborida, Sabrosa, Semplícia, Sicarda, Todesera, Trasgòncia, Usuló, Zèria... i moltes més.

En aquells temps llunyans de l’Alta Edat Mitjana, contràriament als tòpics vigents, l’estatus de la dona era molt més lliure del que seria posteriorment. Va ser a partir del segle XII que el dret romà, amb la figura omnipotent del pater, s’aniria imposant a l‘Europa occidental en contra del dret visigot, molt igualitari cap a tots els membres de la família i molt respectuós amb els drets – sobretot els econòmics- de les dones.

Reis Fontanals
Arxiu