4.1 Introducció
4.1.1 Tot enregistrament d'àudio digital dipositat en un sistema d'emmagatzematge massiu (disc dur) o en qualsevol suport discret (DAT, CD, etc.) s'ha de poder identificar i recuperar. Un document no es pot considerar preservat si no es pot localitzar ni vincular a un catàleg i a un registre de metadades que li atorgui significat. Tot objecte digital ha de rebre un nom unívoc, sense marge per a l'ambigüitat. En el procés de garantir que l'objecte es troba denominat de manera unívoca, el primer pas per a facilitar-ne la identificació el constitueix determinar com s'anomena i a quin nivell.
4.1.2 Qualsevol registre en un ordinador disposa per naturalesa d'algun tipus de sistema d'identificació que permet l'emmagatzematge sense conflicte. Aquesta identificació es realitza de vegades mitjançant un identificador públic acceptable, però en la majoria de casos els identificadors responen a un sistema informàtic concret i estan subjectes, per tant, a canvis en funció dels requisits d'aquest sistema. Existeix, doncs, la necessitat d'establir un identificador públic persistent capaç de garantir l'accessibilitat, la localització i la presentació d'un document a aquells usuaris que vulguin utilitzar-lo, de manera que qualsevol citació o vincle continuï essent possible gràcies a aquest identificador. En conseqüència, cal que l'identificador apunti correctament a l'ítem amb independència de la seva ubicació (on es trobi emmagatzemat) o del sistema d'identificació que l'apunta.
4.1.3 El Marc de descripció de recursos RDF (Resource Description Framework) és un estàndard de referència en la identificació d'objectes digitals (vegeu http://www.w3.org/RDF/). RDF es basa en el concepte d'identificar objectes mitjançant l'ús d'identificadors en xarxa anomenats URI (de l'anglès Uniform Resource Identifier), identificadors uniformes (o universals) de recursos. En general, els sistemes d'identificació es basen en dos mecanismes principals. El primer implica la denominació d'un ítem mitjançant la creació d'un identificador basat en les regles de la semàntica o altres d'etiquetatge, identificador que en tot cas quedarà vinculat a l'ítem. En l'estàndard RDF, aquests identificadors s'anomenen «noms universals (o uniformes)» del recurs, més habitualment coneguts amb l'acrònim URN, de l'anglès Uniform Resource Name. El segon mecanisme implica un localitzador, fet que comporta l'organització d'un sistema de localització que permeti en tot moment la ubicació del document. En l'estàndard RDF parlarem d'un localitzador universal (o uniforme) de recursos, més conegut amb l'acrònim anglès URL (Uniform Resource Locator).
4.1.4 S'han proposat nombrosos esquemes per a la denominació d'un objecte digital, alguns dels quals són específics de l'entorn audiovisual com és el cas de la R99-1999, recomanació tècnica de l’EBU per a la identificació única de recursos (Unique Source Identifier, USID ) que es pot implementar en el camp <OriginatorReference> del format BWF (Broadcast Wave Format). Aquests esquemes es dirigeixen a comunitats concretes i potser per això no han gaudit d'una acceptació universal.
_____________________________