Presentació

La producció bibliogràfica i documental de Catalunya és rica i diversa amb autors de totes les èpoques i àmbits, suportats per una indústria editorial que és testimoni de la cultura catalana i peça clau en la difusió i consum cultural.
La Biblioteca de Catalunya i altres institucions del país conserven col·leccions i arxius personals dels autors i fons editorials que contribueixen a construir la nostra història passada i present, que cal fer coneguts i facilitar-ne la localització i estudi.
El Portal de Patrimoni d’Editors i Editats:

• Promou la preservació i el descobriment del patrimoni editorial.
• Proporciona un accés únic als fons i arxius d’editors i autors.
• Contribueix a la internacionalització del patrimoni i la cultura catalana a través de les seves indústries culturals.
• Posa en valor els fons personals d'autors i editorials a través de la seva vinculació.
• Garanteix la disponibilitat de l'edició històrica per a futures publicacions.

Aquesta iniciativa ha comptat des de l’inici amb la complicitat i l’assessorament desinteressat de Sergio Vila-Sanjuán, periodista i escriptor, expert en el sector del llibre i la lectura, a qui agraïm especialment el seu suport.

Eugènia Serra
Directora
Biblioteca de Catalunya

Barcelona, capital editorial

El món del llibre català ha generat impacte internacional al llarg dels segles

Sergio Vila-Sanjuán

Barcelona és una de les ciutats del món que disposen d´una història editorial més llarga i continuada. Des dels inicis de la impremta fins ara, són més de cinc segles produint volums per a un amplíssim cabal de lectors. Aquesta vocació ininterrompuda defineix la metròpoli catalana, que ha estat, i continua sent, la capital editorial d’Hispanoamèrica.
Com ha arribat Barcelona a convertir-se en referència clau de la indústria cultural internacional?
Ja en l’Edat Mitjana la ciutat es va dotar del que podríem anomenar un ecosistema del llibre per complet, en el qual apareixen autors, difusors (copistes, impressors, editors), llibreters, bibliotecaris, per descomptat lectors corrents, i també bibliòfils. Aquesta concentració defineix tota una manera de viure la cultura, i el seu pòsit constitueix un dels grans signes d’identificació barcelonins. Així ho han percebut observadors externs, com Miguel de Cervantes al segle XVII o Mario Vargas Llosa al segle XX, en definir específicament Barcelona per la seva relació amb els llibres.

La forja medieval

La impregnació del llibre es remunta, com a mínim, al segle XI. Des d’aquella època existeix constància de la circulació de còpies d’obres religioses i jurídiques. L’historiador J. E. Ruiz-Domènec recorda que els comtes de Barcelona, també reis d’Aragó a partir del segle XII, van coincidir en l’impuls de la cultura per la via llibresca. Així, Alfons el Trobador va rebre de mans del degà catedralici Ramon de Caldes un autèntic monument, el Liber Feudorum Maior, que documenta exhaustivament les relacions de la casa comtal amb els nobles catalans al llarg d’un segle. Aquesta mateixa casa és la que impulsaria els Jocs Florals en el que és avui el Saló de Cent de l’Ajuntament, donant vida a la poesia al cor gòtic de l’urbs.
Van ser els reis d’Aragó que van acollir escriptors com Bernat Metge, autor de Lo somni. Mentre figures pròximes a la cort, com l’aristòcrata Bernat Tous o l’arxiver Pere Miquel Carbonell, creaven magnífiques biblioteques que constituïen l’enveja dels seus coneguts, i eren ja bibliòfils de ple dret.
Explica Joan Batista Batlle que els llibreters barcelonins, en l’Edat Mitjana, s’ocupaven de proveir als clergues, juristes i mercaders adinerats de les còpies de llibres pròpies de cada estament. Els seus col·laboradors eren els copistes, els il·luminadors de lletres (caplletres) i els xilografistes. El fonament del seu comerç el constituïen els santorals i saltiris, així com les estampes gravades i tota mena de llibres populars. La professió obligava a ser culte i polifacètic: calia saber llatí, tenir nocions de paleografia i comptar amb bona mà per copiar els manuscrits que els encarregaven. Quan l’any 1445 els consellers municipals proclamen unes ordenances per als llibreters, és la primera vegada que a la Península es reconeix institucionalment la importància del gremi. Un carrer pròxim al centre medieval de la ciutat rebrà més tard el nom de Llibreteria.
En aquest ambient de foment de la lletra escrita no és estrany que, molt pocs anys després que Gutenberg posi en marxa el seu universal invent, artesans alemanys com Enric Botel o Pau de Constança s’instal·lin a Barcelona i organitzin els primers tallers impressors que funcionen amb regularitat a Espanya. A partir dels anys vuitanta del segle XV se succeeixen les edicions en llatí, en català i en castellà sorgides de les premses barcelonines. L’estudiós Pere Bohigas cita una traducció catalana de Lo càrcer d’Amor, del 1493, impresa per Rosembach; les Histories i conquestes, de Pere Tomich (1534) i les Antiquiores barchinonsium leges quas vulgus usaticos appellat, del 1544, entre els llibres més bonics del període.
És una època en què l'activitat de llibreters, editors i mestres impressors sovint es confon, com es dedueix d’un estudi clau, Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona(1474-1553), publicada el 1955 per dos grans savis del món del llibre, Josep Maria Madurell i Jordi Rubió. Aquesta recopilació inclou des d’inventaris de llibres deixats en herència per notables del període, fins a llicències d’edició com la concedida per l’emperador Carles I, en una de les seves estades barcelonines, a un editor de Colònia perquè pogués treballar, passant per negociacions econòmiques com la de l’ajuntament de la catedral de Tortosa amb l’impressor Rosenbach, a propòsit del pagament d’uns missals.
A unes desenes de quilòmetres de la ciutat, la impremta del Monestir de Montserrat dóna a la llum el 1499 la seva primera realització, un Liber meditationum vitae domini. Encara que amb successives interrupcions en la seva etapa, l’editorial de l’Abadia continua avui en actiu, la qual cosa la converteix en el segell degà d’Europa.

Don Quixot al taller

Hi ha un episodi literari clau que il·lustra la vocació editorial barcelonina. Quan, a començaments del segle XVII, Cervantes porta a Don Quixot fins a Barcelona en els capítols finals de la segona part de la seva novel·la, el fa entrar en una impremta, presumiblement inspirada en la de Sebastià de Cormellas, on manté substancioses converses amb l’impressor i amb un autor italià. Cervantes projecta així en l’imaginari literari internacional –ja que el Quixot es converteix molt ràpid en un gran best-seller europeu- a la capital catalana com a ciutat de llibre. Tot un senyal de fins a quin punt havia calat aquesta activitat impressora.
A la Catalunya dels segles XVII i XVIII la producció de llibres religiosos, de text, tractats professionals i obres literàries es manté constant. El llatí va a menys, l’espanyol a més: des de Barcelona es publicaven abundants clàssics per a la resta d’Espanya. El català es manté sobretot a través d’altres didàctiques, fullets i plecs de cordill. Per conèixer aquest període, i en general tota la temàtica que ens ocupa, és imprescindible la lectura de la Història de l’edició a Catalunya de Manuel Llanas.
Sovint els tallers d’impremta, vinculats a les llibreries, tenen continuïtat familiar, com passa amb les dinasties impressores dels Martí, els Surià o els Piferrer. Al taller d’aquests últims s’imprimeix l’obra visualment més notable del segle XVIII català, La máscara realencarregada pels gremis barcelonins per celebrar l’arribada del rei Carles III a la ciutat l’any 1759 i que descriu les festes amb què va ser complimentat.
A partir d’un conjunt de factures conservades. l’historiador A. Duran i Sanpere va poder reconstruir com funcionava l’empresa dels Piferrer. El seu era un comerç "de cabotatge", amb expedicions a diverses ciutats de la costa mediterrània, des d’Alacant a Sevilla. Les trameses marítimes de llibres es feien per mediació de llaüts, bergantins, balandras i altres embarcacions. Anaven governades per patrons de Palamós, València, San Feliu,Malgrat, Mallorca, Denia o Barcelona. "Els llibres –afegeix Duran- anaven en farcells, bales o paquets, i en caixes de fusta si estaven enquadernats".
Els Piferrer distribuïen els seus propis volums, però també dels altres impressors com Altés o Gerard Nadal. Majoritàriament, estipula l’historiador, eren obres de devoció ( Despertar del alma, Diferencia entre lo temporal y lo eterno, la Vida devota de Sant Francesc de Sales ), però també llibres d'història, educatius (com la Última despedida de la Mariscala a sus hijos , del marquès de Caracciolo, gran supervendes de l’època) o literaris, com els Sueños de Quevedo.
En aquest segle floreixen a Barcelona institucions d’alta cultura abocades al món del llibre, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres, amb les seves reunions erudites i les seves publicacions historicistes.

La modernització

La màquina d’imprimir plana, a començaments del segle XIX, va permetre més rapidesa en la impressió i, per tant, abaratiment del llibre. Antoni Bergnes de las Casas va ser segons tots els testimonis el primer editor modern de Catalunya, amb obres com un imponent Diccionario geogràfico universal en 10 volums apareguts entre el 1830 i el 1834. Bergnes va ser també director de revistes com "El Vapor", on Aribau va publicar el poema "La pàtria" (1833), que es considera punt de partida de la Renaixença.
Al llarg de tot el segle són nombroses les figures del món del llibre que oscil·len entre un univers editorial que aposta fort pel mercat en llengua castellana, i el suport o la complicitat simultània amb el renaixement de la literatura en català, que centrarà les energies de bona part de la 'intel·liguèntsia' territorial. La solidesa, tecnologia i recursos de la indústria editorial en castellà facilitarà l'enlairament de les edicions en llengua catalana.
Contemporani de Bergnes de las Casas va ser Joaquín Verdaguer, que va posar en llibreries la famosa sèrie il·lustrada, en dotze volums, Recuerdos y bellezas de España, amb làmines de F. J. Parcerissa. També Narciso Ramírez o Francisco Oliva van figurar entre els editors il·lustres de l’època, alguns de desdoblats com llibreters.
En les últimes dècades del segle es consoliden unes empreses editorials fortes i potents, amb naus i impremtes pròpies, que marquen el pas de l’edició romàntica a la industrial. Coadjuven al seu èxit l’efervescència econòmica de la burgesia catalana i el seu esperit empresarial, que va permetre adoptar els avenços tècnics del moment. Tenen a favor l'accés ràpid a la producció de paper, que Catalunya lidera dins d’Espanya amb fàbriques com la Guarro, de Gelida.
Aquestes grans editorials porten noms que es faran mítics, com Montaner y Simón, Salvat, Heinrich o Espasa. Els seus propietaris i directius viatgen sovint per Europa per familiaritzar-se amb els nous sistemes d’impressió, incorporar traduccions als seus catàlegs i participar en les trobades internacionals del gremi a París, Brussel·les, Londres o Leipzig. Allà comparteixen amb els seus col·legues la preocupació per les diferents legislacions de propietat intel·lectual.
En aquesta època Barcelona es posiciona com a líder editorial del món hispànic, partint de les seves constants exportacions a Amèrica i la creació d’oficines i filials en diferents països d’aquest continent, segons ha estudiat a fons l’hispanista francès Phillipe Castellano.
Durant la segona meitat del segle XIX són diverses les editorials que publiquen sistemàticament en català, que rep, com a llengua de cultura, un nou estímul després de tres segles. La Renaixença literària té el seu correlat pràctic en segells com L’Avenç o L'il·lustració catalana, vinculades a revistes del mateix nom.
El 1897 Josep Lluís Pellicer i Eudald Canibell creen l’Institut Català de les Arts del Llibre, amb el doble objectiu de pressionar a favor de la indústria editorial i formar professionals en tècniques com el fotogravat, l’estereotípia o la composició.
Són anys d’intensa vida literària, en els quals certàmens com els restaurats Jocs Florals, i institucions com l’Ateneu, reuneixen els escriptors del moment, i permeten que dels seus contactes i relacions germini un clima de densitat cultural. No són pocs els que giren els ulls a la seva ciutat com a font d’inspiració: és el cas del novel·lista Narcís Oller, que en La febre d'or cregui un gran fris naturalista de la vida barcelonina; de Frederic Soler "Pitarra", que porta al seu teatre el costumisme urbà, o de Jacint Verdaguer, que amb la seva Oda a Barcelona inaugura un gènere líric dedicat a la ciutat. També el fulletó triomfa: continuant el model d’Eugenio Sue, Antonio Altadill publica el 1860 amb gran èxit Los misterios de Barcelona, protagonitzat per una espècie de Comte de Montecristo sortit de la Font d’en Fargas. Es forja així, al segle XIX, la Barcelona literària, contemporània del Londres de Dickens i el Madrid de Pérez Galdós.
Sense oblidar que la doctrina catòlica continua tenint molt de pes: un llibre com Camí dret i segur per arribar al cel, publicat en català i castellà per la Llibreria Religiosa dels claretians, difon prop de 400.000 exemplars.

El segle XX

La Barcelona del primer terç del segle XX és una ciutat que es modernitza a marxes forçades, buscant emular les grans metròpolis europees. Sota el signe del catalanisme neixen institucions com l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya, que fan del llibre el pilar de la vida social. L'activitat llibretera bull: Antoni Palau comptabilitza el 1933 mes de cinquanta llibreries, només de vell, a la ciutat.
Són anys de grans projectes: la casa Espasa llança la seva Enciclopedia, seguint els grans referents alemanys, que acabarà totalitzant 82 volums de 1.500 pàgines cadascun, amb un pes de 164 quilos i una longitud de sis metres lineals. Comprendrà nou milions d’articles i 46.000 biografies. El primer volum –l’“A”- apareix el 1908. L'últim –apèndix número 10- veurà la llum el 1933, cobrint la seva publicació alguns dels anys més convulsos de l'Espanya moderna.
Significativament la Espasa, que es publica en castellà, recluta entre els seus redactors el més granat de la cultura catalanista de principis de segle: figures com Miquel Dels Sants Oliver, Jordi Rubió Balaguer, Pompeu Fabra, Josep Comas Solà, Alexandre de Riquer o Ramón Casas són alguns dels seus col·laboradors literaris i gràfics.
El grau de passió pel llibre d’aquesta època l’assenyalen personalitats de la bibliofília com Ramon Miquel i Planes, editor de clàssics catalans medievals, compilador d’històries entorn del món del llibre (com la del “llibreter assassí de Barcelona”), activista de l’enquadernació artística. I també iniciatives com la “Revista de llibres” que de la mà de l’editorial Barcino brinda en els anys 20 puntual notícia del món de la bibliofília català i internacional amb una visió panoràmica, que inclou des d’articles sobre biblioteques rellevants fins a panorames bibliogràfics sobre temes concrets (llibres de medicina, producció religiosa) i fins i tot reflexions històriques, com la dedicada a la relació de l’editor Cotta amb Schiller i Goethe.
Diferents segells donen signes de la maduresa del mercat en llengua catalana: Barcino, Editorial Catalana, Llibreria Catalònia... Edicions Proa, creada el 1928, llança la biblioteca A tot vent, que publica clàssics de la novel·la europea (Dostoievski, Proust) al costat d’autors joves locals (Benguerel, Rodoreda) i noves figures internacionals (Moràvia), arribant a vendre de tots els seus títols prop d’un milió d’exemplars. El polític Francesc Cambó, per la seva part, dóna una forta empenta a les traduccions de grans clàssics a través de la Fundació Bernat Metge.
En el terreny de la literatura de consum, l'editorial Molino llança col·leccions policíaques i de misteri de molt èxit. La família Montseny-Mañé, d’ideologia anarquista, està darrere de la col·lecció La novela ideal, de les que apareixen 600 volums amb tirades superiors als 10.000 exemplars.
Els anys de la monarquia alfonsina veuen a Barcelona l’inici de l’associacionisme editorial, i el 1918 es crea la Cambra del Llibre de la ciutat. En el curs de la seva història, José Zendrera, fundador d’editorial Juventud, i el seu col·lega Gustavo Gili –els dos importantíssims editors per dret propi- donarien suport incansables a tota mena d’iniciatives gremials empenyent els diferents governs a prendre mesures proteccionistes per a la seva indústria.
Recollint la iniciativa de l’editor i periodista valencià, resident en Barcelona, Vicente Clavel, el Govern de Primo de Rivera va aprovar el 1926 la creació d’una festa del llibre, que en principi se celebrava el 7 d’octubre i el 1930 es va traspassar al 23 d’abril, fonent-se ràpidament a Catalunya amb la festivitat de Sant Jordi fins a fer-se indistingible una de l’altra. Aquesta festa, popular i massiva, ha quedat com la gran manifestació del compromís de Barcelona amb el llibre, un fenomen que no es produeix a aquesta escala a cap altra ciutat del món. A petició dels editors catalans, el novembre del 1995, la UNESCO va declarar el 23 d’abril com a dia mundial del Llibre.
En els anys de la República, diversos segells (edicions Agora, Juvenal. Bauzá) llancen des de Barcelona una literatura combativa, de vegades revolucionària. La guerra civil té un efecte destructiu sobre la indústria editorial catalana –que tot i això no atura la seva producció-, així com sobre el teixit intel·lectual de la ciutat. En concloure la contesa, són nombrosos els integrants del món del llibre que han d’enfrontar-se a depuracions, veuen restringida la seva activitat o emprenen el camí de l’exili.

Temps de postguerra

En la postguerra dictatorial la llengua catalana es veu reduïda a una situació de semiclandestinitat des del punt de vista de la creació i l’edició. I alhora, diversos editors estrella catalans despleguen una trajectòria que marcaria la cultura espanyola d’aquells anys.
Després de formar part dels intel·lectuals del franquisme que van impulsar la revista Destino, Josep Vergés llança a través de l’editorial homònima el premi Nadal, que faria escola. Vergés va ser també el mític editor de la no menys mítica obra completa definitiva del seu amic Josep Pla.
Josep Janés i Olivé, que havia animat la Catalunya prebèl·lica amb els seus Quaderns Literaris, es llança a editar en castellà, especialitzant-se en narrativa britànica. A la seva mort, l’editorial José Janés va ser adquirida per l’editor Plaza, donant peu a Plaza & Janés, un gran segell generalista a partir dels anys 60.
L’andalús arrelat a Cataluña José Manuel Lara impulsa en els anys 50 el seu editorial Planeta, amb grans èxits com la trilogia de José María Gironella sobre la Guerra Civil Espanyola i traduccions de best-sellers d’autors com Frank Yerby i Frank G. Slaughter, als quals sumaria molt aviat, el famós premi Planeta de novel·la, que competeix (i molt aviat supera en dotació econòmica) amb el Nadal d’editorial Destino.
L’editorial Bruguera crea una gran fàbrica de somnis popular, una indústria de l’entreteniment que es desplega a la producció de còmics i novel·les barates de quiosc amb temàtica de l’oest, sentimental (amb els grans èxits de Corín Tellado), aventures, així com adaptacions literàries i clàssics de butxaques.
Carlos Barral, al timó d’editorial Seix Barral, representa la modernitat i l’experimentalisme. Serà el principal impulsor del “boom” hispanoamericà dels anys 60, un fenomen clau. Seix Barral premia en els anys seixanta novel·les de Mario Vargas Llosa, Carlos Fuentes, Guillermo Cabrera Infante… Alguns d’aquests autors són representats per l’agent Carmen Balcells. Vargas Llosa i García Márquez s’instal·len a Barcelona, el "boom" s’internacionalitza des de la capital catalana i acaba de marcar, en la història del segle XX, el seu prestigi editorial.
L’aportació d’aquests i altres segells aconsegueix que Barcelona mantingui, en ple franquisme, la capitalitat del llibre en espanyol. Encara que en el pla hispanoamericà competeix un temps amb Buenos Aires, que ha acollit moltes figures de l’exili, i que amb segells com Losada, Sud-Americana o Emecé brinda difusió a incomptables obres literàries que a Espanya la censura prohibeix.
En català, J.M. Cruzet i la seva editorial Selecta mantenen viva la flama editorial fins que en els anys 60, i amb un grau de permissivitat més gran, neixen nous segells que capten la modernitat del moment, especialment Edicions 62. La Gran Enciclopèdia Catalana, que va començar a publicar-se el 1968, és un símbol de la recuperació del català i de la seva empenta cultural i econòmica.
Al llarg de tota la postguerra la festa del 23 d’abril es reforça i guanya concurrència.

Vaivens contemporanis

En els anys previs i posteriors a la mort de Franco es produeix a Barcelona una explosió creativa. Editorials com a Anagrama i Tusquets, que venien de l’esquerra antiautoritària, es refermen publicant obres de contracultura, nou periodisme i narrativa anticonvencional. L’edició en català també es refresca i molt aviat sorgiran noms com Llibres de Mall, Quaderns Crema o Columna. Són temps de llibreries compromeses, que aposten per difondre un fons que de respostes al canvi politicosocial.
Alhora, Planeta comença a absorbir antics segells rivals, com Seix Barral o Destino, i es va consolidant com a imperi editorial, en un procés d’expansió que el portarà a convertir-se, ja al segle XXI, en el vuitè gran grup editorial del món.
La ciutat comtal es converteix en camp d’operacions per a multinacionals del llibre, que la utilitzen de plataforma per accedir al mercat espanyol i hispanoamericà. La primera en arribar, en els anys 60, és l’alemanya Bertelsmann, que en èpoques posteriors s’associarà successivament amb la italiana Mondadori i amb la britànica Penguin.
En els últims decennis Barcelona publica anualment menys llibres que Madrid (que deté la capitalitat del llibre del text) però genera més facturació, la qual cosa el manté en el lideratge del sector. Nous segells com a Salamandra o La Campana contribueixen a mantenir l’esperit innovador. El propietari de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, crea l’editorial en castellà Acantilado, gran referència cultural i de recuperació de clàssics. Altres grups com RBA i Océano mantenen la seva base a la ciutat.
El món barceloní del llibre tenia una assignatura pendent: les biblioteques. Entre el 1996 i el present, el seu número i espais es tripliquen, i les seves activitats es multipliquen; per primera vegada una ciutat espanyola s’aproxima als barems europeus al terreny. Per publicitar la seva activitat i també per donar difusió a la idea de Barcelona com a ciutat llibresca i d’editors, l’ajuntament va declarar el 2005 com a Any del Llibre i la Lectura, desenvolupant un programa de més de 1.500 activitats.
L’octubre del 2007 la cultura catalana es presenta com a convidada a la Fira de Frankfurt, principal fòrum anual de trobada per als professionals del llibre de tot el món.
El món editorial català no seria el que és sense les (i els) agents literàries. La figura històrica i de més rellevància és Carmen Balcells. Mercedes Casanovas, Antonia Kerrigan, Anna Soler-Pont (Pontas), Mónica Martín, Sandra Bruna, Silvia Bastos, Guillermo Schavelzon, són alguns dels seus col·legues en actiu. Una altra referència indefugible del sector la constitueix el màster d’edició de la Universitat Pompeu Fabra, amb projecció internacional, que dirigeix Javier Aparicio.
En l’actualitat, el Gremi d’Editors de Catalunya agrupa 279 editorials, que publiquen més de 30.000 títols anuals. El sector del llibre afronta avui els desafiaments de la crisi, del nou mercat global, de la revolució tecnològica i del canvi en els hàbits de lectura. Però quan es disposa cinc segles d’història a l’esquena, aquests semblen reptes francament assumibles.