La imatge gràfica associada al disc té els seus orígens en la mateixa creació del suport i en la necessitat d’explicitar-ne el producte mitjançant una crida visual al probable comprador. És amb l’aparició del disc de vinil el 1948, però, quan es desenvolupa una professió creativa que té els seus precedents en els treballs gràfics signats per André Girard (Columbia, La Voix de son Maître) o Alex Steinweiss (Columbia) en la dècada del 1930.

Sovint, les aportacions gràfiques de les fundes o “caràtules” dels discos no van signades. En la major part dels casos en els quals hi ha participat un professional qualificat, la seva autoria s’esmenta en alguna part de l’embolcall del document, al costat d’altres responsabilitats com la de l’enginyer de so. En la portada d’artista, aquest crea una obra específica per al producte concret, amb la intenció que el seu nom suposi un reclam per si mateix, alhora que pretén associar aquest valor visual al valor del contingut sonor.

Les tècniques usades per a il·lustrar una caràtula no difereixen de les que coneixem dins l’àmbit editorial per a les portades de llibre. En aquesta mostra, centrada en artistes catalans, destaquem tres d’aquestes tècniques amb obres creades expressament per Miró, Dalí o Tàpies en pintura, Satué, Fornas o America Sanchez en disseny i per la dels fotògrafs Colita, Oriol Maspons o Francesc Català-Roca, entre d’altres. Tot i això, trobem artistes que dominen més d’una tècnica i que ens ajuden a enllaçar-les totes. La bibliografia disponible és una eina fonamental per omplir els buits informatius sobre l’autoria del treball gràfic de la caràtula de disc, tot i que encara hi ha un immens desconeixement d’autors anònims de portades icòniques.