Azulejos: un manuscrit singular d’Isaac Albéniz i Enric Granados
Autores: Dra. Joana Escobedo (Directora de la Unitat Bibliogràfica de la BC)
Durant l’Any Albéniz, la Biblioteca de Catalunya va desenvolupar tota una sèrie d’activitats per posar en relleu, a més de la projecció del personatge, el fons personal que en custodia. Va muntar l’exposició Isaac Albéniz, el gran improvisador (abril-juny); va organitzar dues conferències-concert per il·lustrar l’obra del compositor (maig); va iniciar l’edició d’Azulejos; va completar la descripció i catalogació del fons i va digitalitzar les obres de creació manuscrites.
Ens volem centrar ara en Azulejos. Aquesta obra, des de la perspectiva de l’interès patrimonial, respon al que podríem anomenar un petit tresor; un petit tresor, que, envoltat d’un entorn fantasiós, ha esdevingut als nostres ulls peça de culte.
Ens expliquem: el 1909 Isaac Albéniz (Camprodon (Girona) 1860 - Kanbo, Lapurdi 1909) emprengué la composició del que havia de ser una suite, una nova sèrie de composicions -avalada per l’èxit de les anteriors. S’havia de titular Azulejos, tal vegada, com ha estat dit, per suggeriment de Carlos d’Avezac de Castéra, pintor i germà del compositor René d’Avezac de Castéra, alumne i amic d’Albéniz; havia d’emmirallar els colors, la lluminositat i els reflexos de l’orfebreria genuïna en l’ornamentació sevillana. El títol li degué semblar adient. I s’hi posà, amb una embranzida ben pròpia que reflectí en l’estructura formal, l’harmonia exòtica i els ritmes accentuats. Però la malaltia avançà sense aturador, i la peça restà inacabada quan tot just havia fet uns compassos del núm. 1, el preludi. Una nota de La Publicidad del 22 de maig de 1909, signada per J. M. Pascual, se’n feia ressò: “... empezó una serie de obras para piano y orquesta tituladas Azulejos, de la que dejó acabados tres números”. Tot i la nota, sembla que no hi hagué més partitura que la del núm. 1, Prélude. Aquesta, doncs, ha de considerar-se obra pòstuma d’Albéniz. I no és l’única. També ho és Navarra, una peça per a piano, que havia de complementar Iberia. Aquestes dues obres pòstumes són dignes hereves de l’univers musical que tingué Iberia com a eix: mantenen un mateix ambient sonor i factura instrumental amb motius sevillans. Azulejos, en paraules d’experts, s’expressa de manera íntima i cristal·lina, amb una melodia exquisida i bella que recorre les tecles com a fil conductor.
Enric Granados (Lleida 1867-prop de Dieppe, en mar, 1916), amic i company d’Albéniz, en reprengué la continuació i l’acabà el 1910, abans del 25 de maig, data de la partitura. Així es confirma, per exemple, en la carta que Granados adreçà al seu amic, Joaquim Malats, també pianista i compositor, datada l’onze de desembre de 1910: Verdaderamente Azulejos son deliciosos. Rosina me ha regalado el original de Isaac y lo guardo como oro en paño. Lo hecho mío poco me importa tenerlo. ¿Quieres que lo tengamos entre los dos? Ya te mandaré el original de lo que yo he escrito.
El Preludi, que s’identificava ja com a Azulejos tot prenent el nom del conjunt projectat, s’imprimí a París el 1911 de la mà d’Édition Mutuelle, a partir potser d’una còpia del manuscrit, probablement revisada pel mateix Granados. L’edició es dedicà a Carlos de Casterá, un dels fundadors d’Édition Mutuelle. Azulejos s’estrenà a la Sala Pleyel de París l’1 d’abril de 1911 de la mà de Granados. Paral·lelament Déodac de Séverac, alumne d’Albéniz, reprengué Navarra, deslligada ja d’Iberia per l’autor. Blanca Selva la interpretà a la Société Nationale el 27 de gener de 1912.
Esbossada l’obra, passem ara a comentar la fantasiosa vicissitud del manuscrit original, el qual fins fa dos dies es conservava en dos fragments:
- la partitura hològrafa d’Albéniz, en quatre fulls, conservada al Museu de la Música de Barcelona; i
- la partitura hològrafa de Granados, els últims fulls, conservada a la Biblioteca de Catalunya (procedent del fons Enric Granados del Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya incorporat a la Biblioteca el 2005).
Tant l’una com l’altra tenen com a origen el fons personal de Granados, custodiat entre les dues institucions.
L’anàlisi de les dues partitures, evidenciava que, entre el final albenicià i la seva represa, hi mancaven compassos. No es podia, doncs, saber on havia iniciat Granados la seva aportació, la qual cosa, en certa manera, deixava entreveure que havia d’existir un nexe que enllacés les dues parts.
I així va ser. Aquest full ha estat identificat darrerament a la Biblioteca de Catalunya de manera prou providencial explicable a partir de conjectures. El circuit en solitari realitzat per aquest foli és encara una incògnita. Potser el valor atorgat als autògrafs de dues figures de renom féu que, en algun moment, aquest full, que contenia la grafia dels dos compositors, fos deslligat de la resta i considerat idoni per formar part d’una col·lecció, posteriorment emmarcada, d’autògrafs de músics il·lustres. El full de nexe comprèn onze compassos entre els d’Albéniz i els de Granados. Haver retrobat els compassos 52 al 62 representa haver recuperat la totalitat d’un document únic al cap de gairebé cent anys de la seva creació. Com a curiositat, s’ha d’explicar que al verso del foli es llegeix una nota manuscrita a llapis del mateix Granados, escrita verticalment, que diu: En esta pàgina hay de Isaac y mio; ya verás donde empiezo. Las cuatro primeras páginas me las quedo yo. No sabem, per ara, a qui s’adreçava la nota, però no fóra inversemblant vincular-la a Malats.
Els 55 primers compassos de l’obra -51 en els quatre folis conservats al Museu de la Música i 4 al començament del full d’enllaç- pertanyen a Albéniz; la resta, del compàs 56 al 154, l’últim,-del 56 al 62 al full d’enllaç i la resta en tres bifolis- a Granados.
La compleció de l’obra amb la incorporació del full va determinar que el Museu de la Música i la Biblioteca de Catalunya decidissin fer-ne una edició facsímil que divulgués l’obra completa. Aquesta edició s’acompanya de l’edició urtext i de textos introductoris signats per Romà Escalas, Imma Cuscó i M. Rosa Montalt. Val a dir que l’obra ja era coneguda per l’edició parisenca ja esmentada.
L’edició facsímil, a més d’afegir-se als actes commemoratius en record d’Albéniz, amb motiu del centenari de la mort (2009) i del cent cinquanta aniversari del naixement (2010), actes compartits amb altres institucions catalanes (l’Auditori de Barcelona, el Museu de la Música de Barcelona, el Museu Isaac Albéniz de Camprodon, el Museu Diocesà de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música…), retrà homenatge als nostres dos grans compositors, Albéniz i Granados. La Biblioteca de Catalunya té, entre els seus fons, els de tots dos.
L’acarament de la idiosincràsia dels dos personatges permet descobrir-hi similituds: Albéniz, el músic català que feia música espanyola amb accent universal, va ser un gran compositor i un magnífic pianista, coneixedor tant del repertori europeu del seu temps com del dels clàssics anteriors, embolcallat pel modernisme. El mateix es podria dir de Granados, que, amb Albéniz, fou creador de l’escola catalana moderna de piano. Ambdós s’instal·laren ben aviat a Barcelona, tingueren Felip Pedrell com a mestre, ampliaren formació a l’estranger, exerciren d’ensenyants de la tècnica pianística i col·laboraren amb els grans coetanis. Tots dos, guiats pel mestratge de Pedrell, van girar també la mirada cap a fonts d’inspiració populars, que enlairarien amb produccions enriquides pel seu art amb noves sonoritats i timbres. No només es van dedicar a la música per a piano: S’hauria de parlar de les peces primerenques, lleugeres, a les formes musicals més complexes -l’òpera, per exemple-, composicions orquestrals i de cambra, les cançons i els treballs vocals, les peces d’inspiració nadiua o les suites orquestrals, en Albéniz; i a les tonadilles i la incursió dins el gènere del lied català, l’obra lírica i orquestral, pinzellades de cambra, obra per a piano -el seu instrument per excel·lència- i la projecció docent, en Granados. Compartiren inquietuds –la disposició pels viatges i estades en altres contrades, col·laboracions i amistats, la reputació com a compositors i pianistes, interpretacions excepcionals, l’admiració vers la tradició musical nacional... Les seves respectives carreres foren in crescendo fins que la malaltia, en un cas, i l’atac amb torpedes al vaixell en què viatjava de retorn a l’estrena de Goyescas a Nova York, en l’altre, les escapçaren.
Remetem per a la biografia dels dos personatges, prou atzarosa, a la bibliografia existent. També remetem als estudis específics a l’hora d’avaluar les respectives produccions musicals.
El fons Isaac Albéniz de la BC
El fons Isaac Albéniz arribà a la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya després que hi arribessin els dos primers grans fons fundacionals, el fons de Joan Carreras Dagas (1828-1900) i el fons de Felip Pedrell (1841-1922).
La vídua del compositor, Rosina Jordana, donà el fons a la Biblioteca de Catalunya el mes de juliol de 1927. En una carta datada a Barcelona el 3 de juliol de 1927, explicava el perquè de la seva decisió:
«[...] Desde la muerte de mi esposo, el músico catalán Isaac Albéniz he conservado religiosamente todos los manuscritos originales que él me dejó, así como las ediciones, libros y correspondencia, que componían la biblioteca que le acompañó en su vida artística en todas las poblaciones donde estableció su residencia. Y fué siempre mi intensísimo deseo, así como el de mis hijos, el ofrecerlos a una Corporación Pública de Barcelona, la cual los conservará definitivamente en memoria de la obra que Albéniz llevó a cabo, y para utilidad de los estudios y fomento de la cultura musical en la tierra donde nació[…] Hoy he resuelto ponerlo definitivamente en práctica, ofreciendo la colección de manuscritos, libros y cartas de Isaac Albéniz a la “Biblioteca de Cataluña” en la cual son también conservados los libros y autógrafos de Felipe Pedrell, el maestro de la historiografía musical española. Al hacerlo tengo la seguridad de que pongo en buenas manos lo que constituye el más íntimo y elocuente testimonio de la labor de mi marido y de que cumplo con el propósito que siempre le animó de contribuir al enaltecimiento del arte musical español[...]»
El fons ocupa aproximadament uns dos metres. El conjunt abasta de l’any 1777 fins el 1925, tot i que predominen els documents dels anys 1885 al 1909. La documentació posterior a la mort d’Albéniz fou recollida per la seva esposa i la seva filla, Laura Albéniz. El fons fou registrat a la Biblioteca de Catalunya entre els anys 1927 i 1928. Contenia música manuscrita d’Albéniz i d’altres compositors, correspondència i música impresa.
Tot i que el fons personal d’Isaac Albéniz no incloïa enregistraments sonors, cal destacar el conjunt de material en aquest suport conservat a la Biblioteca. Són remarcables tres improvisacions interpretades per ell mateix dins la col·lecció de cilindres de cera creada per Ruperto Regordosa Planas i adquirida pel violinista i compositor Xavier Turull l’any 1967. Són els únics documents sonors que es coneixen d’Albéniz com a intèrpret al piano. La Biblioteca de Catalunya adquireix les versions de l’obra d’Isaac Albéniz, transcripcions incloses. Hi ha una important col·lecció d’enregistraments sonors antics en discs de 78 rpm., alguns procedents de la discoteca de Ràdio Barcelona, d’altres de fons particulars. La popularitat d’Albéniz queda també reflectida en la producció de rotlles de pianola amb molts dels títols de les seves obres més emblemàtiques editades en aquest suport.
El fons Enric Granados de la BC
El fons Enric Granados fou cedit per la família del compositor, representada pel Sr. Antoni Carreras i Verdaguer, marit de Natàlia Granados i Gual, al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya l’any 1984 i, d’aquí, passà a formar part del fons musical de la Biblioteca de Catalunya l’any 2005. Posteriorment i també procedent del centre, s’hi incorporà el seu piano, regal del Sr. Ignaz Pleyel amb motiu dels concerts a la Sala Pleyel, a París, l'abril de 1911. Aquest piano gran cua és situat a l’extrem de la Sala de Llevant de la Biblioteca. Val a dir que els pianos Pleyel destacaren per la seva notable qualitat, refinament i delicadesa, i assoliren gran prestigi durant el s. XIX i mitjans del s. XX.
Conformen el fons Enric Granados de la Biblioteca de Catalunya composicions manuscrites tant pròpies com d’altres compositors, arranjaments de les seves obres i d’altres músics, llibrets i correspondència. El conjunt abasta de l’any 1891 fins el 1916. Aproximadament, el fons ocupa un metre i vuitanta centímetres i conté unes quatre- centes unitats documentals, essent-ne la correspondència amb la seva esposa, Amparo Gal, el bloc més nombrós.
L’esborrany de l’obra per a piano d’El Pelele (Le pantin) s’incorporà posteriorment al fons. Aquesta peça es va incloure a l’obra Goyescas, concretament dins la segona part de Los majos enamorados. Goyescas és formada per dos quaderns i El Pelele, potser primera peça d’un nou i tercer quadern.
No voldríem acabar aquestes notes sense reprendre novament els paràgrafs inicials, centrats en l’edició facsímil d’Azulejos, col·laboració del Museu de la Música de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya. És per això que, com a primícia en aquests moments, en reproduïm la portada.
Amb la recuperació de la totalitat del preludi, ja per sempre més Azulejos, s’han esvaït un munt de conjectures: la certesa en l’atribució de cadascuna de les parts obre ara un marc de noves revisions...
Tant el fons Albéniz com el fons Granados de la Biblioteca de Catalunya s’incrementen any rere any amb noves adquisicions, que es complementen alhora amb documents relacionats amb els compositors procedents d’altres fons de la mateixa Biblioteca (el fons Felip Pedrell, per exemple).
Una informació més exhaustiva sobre el fons Albéniz i el fons Granados es pot trobar a l'apartat dels Fons i col·leccions de la web de la Biblioteca i al catàleg en línia.
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca