VALENTÍ ALMIRALL (1841-1904)

Valentí Almirall està considerat el pare del periodisme polític català. Estudià filosofia, dret, llengües clàssiques i romàniques i es dedicà a la política. Les seves idees federalistes les difonia al diari El Federalista i també al diari El Estado catalán, que va fundar. Per la seva participació en la revolta federal de Barcelona del 1869 va ser empresonat. La creació del Diari català, donà el tret de sortida a la premsa publicada íntegrament en català i impulsà el Primer Congrés Catalanista. Els seus escrits al Diari català són la gènesi de la que seria la seva obra fonamental, Lo Catalanisme.

DOLORS MONSERDÀ (1845-1919)

Escriptora i poetessa, guanyadora de molts Jocs Florals, fou la capdavantera del periodisme fet per dones. Col·laborà a tot tipus de premsa, escrivint primer en castellà i, a partir de 1870, en català: La Gramalla, La Renaixensa, Ilustració catalana, Diari català, D’Ací d’allà i moltes altres, essent fundadora de la revista Or y grana. El Diari català inclogué una innovadora columna dedicada a la moda, i l’escollí per redactar-la. El seu feminisme protegia les dones obreres però les impedia de revoltar-se contra els patrons. Fundà la Lliga Patriòtica de Dones i el Patronat d’Obreres de l’Agulla.

JOAN MAÑÉ I FLAQUER (1823-1901)

Un dels periodistes catalans més influents del darrer terç del segle XIX, Joan Mañé i Flaquer va estar al capdavant del Diario de Barcelona des del 1865 fins a la seva mort. Amb un ideari profundament conservador, amb un cert aire liberal i alguns tocs de regionalisme, exemplifica el pensament majoritari entre la burgesia dominant de l’època. S’havia iniciat en el camp del periodisme en el setmanari El Genio (1844-1845), dirigit per Víctor Balaguer, al qual seguiren altres capçaleres. Catedràtic de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona, el 1847 començà la vinculació amb «el Brusi» com a crític teatral. Autor de diversos llibres de temàtica històrica.

JAUME MASSÓ I TORRENTS (1863-1943)

Escriptor prolífic, bibliògraf i erudit medievalista especialitzat en la poesia trobadoresca, Massó fou un dels pares fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1881 creà la revista cultural L’Avens, vinculada amb les idees polítiques defensades per Valentí Almirall i que esdevindria el portantveu de l’esperit modernista. Ferm defensor de la reforma ortogràfica del català, Massó i el cercle de L’Avenç es van oposar en aquest aspecte a la tradició defensada per Francesc Matheu. Amb la col·laboració de Joan Maragall continuà la seva tasca de difusió de les idees nacionalistes i modernistes a través de la revista Catalònia.

JACINT VERDAGUER (1845-1902)

Figura cabdal en la recuperació del català com a llengua literària, Verdaguer fou particularment present a la premsa. Molts dels seus poemes foren difosos a través de diferents diaris i setmanaris, fou col·laborador regular de nombrosos periòdics i participà en la direcció d’un cert nombre de revistes (L’Atlàntida, La Creu del Montseny, Lo Pensament català). Perfectament conscient del seu poder, l’utilitzà per justificar-se davant del seu públic en el conflicte que l’enfrontà al marquès de Comillas i a la jerarquia eclesiàstica. El resultat, un conjunt d’articles publicats sota el títol En defensa pròpia, és una de les peces majors de la prosa catalana del segle XIX.

PERE ALDAVERT (1850-1932)

Polític, periodista i escriptor, fou un personatge clau en la difusió de l’ideari catalanista conservador. Fundador amb Francesc Matheu, Àngel Guimerà i Domènech i Montaner de l’entitat “La Jove Catalunya”, el 1871 impulsà la revista La Renaixensa, que el 1881 esdevindria diari sota la direcció d’Aldavert i Guimerà i amb una capçalera dissenyada per Domènech i Montaner. Autor fecund i caracteritzat per un ús del llenguatge particularment viu, escrigué molt dels seus articles sota pseudònim. El 1911 emprengué el que seria la seva darrera aventura periodística, la revista Nos ab nos, que reprèn el títol d’una secció que ja havia publicat a La Renaixensa, i d’un recull d’articles que en derivà.

JOAN MARAGALL (1860-1911)

Amb una important obra poètica, Maragall també va ser present a la premsa catalana a través d’articles en diversos diaris. De tots ells, els més coneguts són la trilogia escrita després dels fets de la Setmana Tràgica del juliol de 1909: «Ah! Barcelona...», «La ciutat del perdó» –article censurat per Prat de la Riba, aleshores director de La Veu de Catalunya, on acusava la burgesia dels fets succeïts i demanava el perdó per a Ferrer i Guàrdia– i «L’església cremada», publicat amb retocs i en el qual, malgrat la seva religiositat, es mostrava crític amb el posicionament de l’estament religiós.

EUGENI D’ORS (1881-1954)

Secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i responsable d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, escriptor i pensador, Ors és el mestre indiscutible i indiscutit del moviment noucentista, que difongué en gran part a través dels seus escrits a La Veu de Catalunya, molt particularment a través de la columna “Glossari”, publicada sota el pseudònim “Xènius”. En els primers anys de la seva redacció, entre 1906 i 1910, seria corresponsal de La Veu a París. Protegit per Prat de la Riba, a la mort del seu mentor la seva forta incompatibilitat personal i ideològica amb Puig i Cadafalch el dugué a distanciar-se del programa de la Lliga i a instal·lar-se a Madrid.

FRANCESC MATHEU (1851-1938)

Fill d’una família d’indians, advocat i poeta –és un dels personatges claus en el restabliment dels Jocs Florals en Llengua Catalana, dels quals fou mantenidor i president–, Matheu s’implicà fortament des de ben jove en el catalanisme polític i cultural. Interessat en el món de l’edició, a partir de 1882 es féu càrrec de la direcció de la Ilustració catalana, la primera revista gràfica en català publicada a Barcelona. A l’entorn de la Ilustració sorgiria una empresa que impulsà diverses iniciatives innovadores en el panorama editorial català: Feminal, suplement dedicat al món de la dona dirigit per Carme Karr, la col·lecció de butxaca Lectures populars o la revista d’opinió Catalana.

CARME KARR (1865-1943)

Catalana per convicció, fundà i dirigí la revista Feminal durant deu anys. Era el suplement de la Ilustració catalana dedicat a les dones i allà exercí totes les activitats pròpies del periodisme. També fou escriptora i compositora, a més d’una gran conferenciant. Dedicà la seva vida a la defensa de les causes injustes i a la promoció de la dona, tot creant La Llar, una residència per a professores i estudiants. Les seves col·laboracions periodístiques es troben a capçaleres com Joventut, Or y grana, La Veu de Catalunya, Diario de Barcelona, Las Provincias, etc.

AGUSTÍ CALVET (GAZIEL) (1887-1964)

Fill d’una família benestant de Sant Feliu de Guíxols, en acabar els estudis de Filosofia i Lletres el 1910 començà a col·laborar a La Veu de Catalunya, on es donaria a conèixer amb el pseudònim de Gaziel (un dimoni menor, amagador de tresors), que utilitzaria per sempre més. Les seves col·laboracions com a corresponsal a París de La Vanguardia durant la Primera Guerra Mundial el feren molt popular. Director d’aquest diari a la mort de Miquel dels Sants Oliver, contribuí a la seva catalanització ideològica, en la línia conservadora de la publicació. Exiliat durant la guerra, i represaliat al seu retorn, és autor d’una important obra memorialística.

JOSEP MARIA JUNOY (1887-1955)

Crític d’art destacat, amb una abundant obra --entre la qual, El gris i el cadmi (1926)--, a més de poeta –obra recollida per Jaume Vallcorba en 1984, traduïda al castellà el 2010–, en el camp del periodisme fundà i dirigí La Nova revista (1927-1929) i fou un dels iniciadors del diari El Matí. Però on es sublimaren el seus diversos vessants artístics fou en els cal·ligrames, el més destacat l’«oda» a Guynemer (1917), l’aviador francès mort en combat sobre Bèlgica en la Primera Guerra Mundial: exemple clar de l’estètica avantguardista, a més de ser considerada el primer cal·ligrama en llengua catalana.

CARLES SINDREU (1900-1974)

Nebot de l’escriptor Joan Pons i Massaveu, el seu futur estava destinat inicialment a la direcció de l’empresa tèxtil familiar. Sindreu desenvolupà, però, des de ben jove una forta atracció per l’escriptura, que sabé combinar encertadament amb l’afició pel món de l’esport i de la publicitat. Els seus articles sobre tennis amb el pseudònim de Fivaller publicats a L’Esport català i altres revistes i diaris (Mirador, El Be negre, Papitu, La Rambla, La Publicitat) li valgueren una fama reconeguda de periodista esportiu. Després de la guerra civil continuaria les seves col·laboracions sobre el món de l’esport i la contemporaneïtat a La Vanguardia i El Noticiero universal.

ANTONI ROVIRA I VIRGILI (1882-1949)

Escriptor, historiador i polític, mantingué una llarga trajectòria vinculada al periodisme. Entre altres capçaleres treballà per a El Poble català, La Nació (diari que impulsà en 1914), La Veu de Catalunya, La Publicitat... Prat de la Riba li encarregà la secció de premsa de la Mancomunitat. El 1924 fundà la Revista de Catalunya, que dirigí fins el 1929. El 1922 havia estat un dels creadors d’Acció Catalana i el 1927 del diari La Nau, que quatre anys després seria l’òrgan d’Acció Catalana Republicana en perdre en les eleccions davant Esquerra. L’any 1937 obtingué el premi Almirall al millor recull d’articles periodístics. Morí a l’exili.

JOSEP MARIA DE SAGARRA (1894-1961)

Com a escriptor que va conrear una gran diversitat de gèneres –poesia, novel·la, teatre, traducció...–, Sagarra tampoc va voler quedar al marge del món del periodisme. Entre 1919 i 1921 va ser corresponsal a Berlín del diari madrileny El Sol. En retornar, inicià una llarga carrera d’articulista setmanal, primer a La Publicitat, amb la secció “Cafè, copa i puro” (1923-1929) i, a continuació, a Mirador, amb “L’Aperitiu” (1929-1936), articles que més endavant serien publicats en forma de llibres. Després de la guerra civil, continuà col·laborant amb la premsa, ara en castellà, amb articles a Destino i La Vanguardia española.

IRENE POLO (1909-1942)

Integrant dels joves periodistes que destacaren durant la República, Irene Polo afegia a les seves qualitats la condició de dona, fet gens negligible en un món tancadament masculí. Treballà per a la revista Imatges i per als diaris L’Opinió, L’Instant, La Rambla i Última hora. Cobrí esdeveniments com el judici al president Companys després dels Fets d’Octubre o les vagues revolucionàries dels miners de Súria. Un exemple del seu estil directe són els qualificats com a “intervius sobtats”, dels quals el dedicat a Francesc Cambó n’és una bona mostra. El febrer de 1936 deixà el periodisme per marxar amb l’actriu Margarida Xirgu cap a Amèrica, on uns anys després se suïcidaria.

MARÍA LUZ MORALES (1898-1980)

Amb 25 anys es va incorporar com a crítica de cinema a La Vanguardia, arribant-ne a ésser directora durant la guerra civil. Per aquesta causa amb l’adveniment del règim franquista va quedar empresonada i suspesa de tota activitat periodística i literària. Malgrat aquest fet, va seguir escrivint amb pseudònims. A finals dels anys 40 va poder recuperar la seva activitat laboral com a crítica de teatre al Diario de Barcelona i va col·laborar amb la revista Lecturas. Va rebre distincions dels governs francès i espanyol i el 1978 va ser rehabilitada com a periodista.

EUGENI XAMMAR (1888-1973)

Considerat un dels modernitzadors del periodisme català, Xammar hi aplicà els coneixements rebuts a l’estranger, en especial a l’Anglaterra dels anys 10. Visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya des que en marxà fugint del servei militar. Col·laborador de nombrosos diaris i revistes d’arreu del món, durant la dècada de 1930 fou corresponsal a Berlín per a, entre altres mitjans, La Veu de Catalunya i el madrileny Ahora; també va escriure per al satíric El Be negre amb el pseudònim Peer Gynt. Catalanista i republicà, després de la guerra s’imposà no tornar a col·laborar amb cap mitjà català ni espanyol mentre durés la dictadura.

JOSEP CARNER (1884-1970)

Escriptor precocíssim, considerat pels seus contemporanis com a “príncep dels poetes”, Carner destacà igualment des de molt d’hora com a periodista polític i d’actualitat. Director de les revistes Catalunya i Empori, a primeries del segle XX s’incorporà com a redactor a La Veu de Catalunya, on destacà com a polemista polític. Carner signaria les seves aportacions a La Veu i a d’altres publicacions amagat sota més de trenta pseudònims (Bellafila, Two, Caliban...). Arran del seu ingrés a la carrera consular començaria la seva col·laboració com a corresponsal a l’estranger de La Publicitat, des d’on escriuria vivíssims comentaris sobre l’actualitat. L’extraordinària prosa periodística de Carner resta encara pendent de descobrir.

JOSEP MARIA PLANES (1907-1936)

Havent iniciat la carrera periodística en El Pla de Bages de la seva Manresa natal, fou a la Barcelona dels anys trenta on es confirmaria com un dels grans periodistes del moment, tant com a cronista esportiu, crític teatral o, sobretot, reporter d’investigació. Dirigí el setmanari d’actualitat Imatges (1930) i el satíric El Be negre (1931-1936) i col·laborà en gran nombre de capçaleres, com La Publicitat, per a la qual escrigué des del gener de 1935 articles d’opinió gairebé diaris i treballs d’investigació. En esclatar la guerra, la denúncia contra el pistolerisme de la FAI condemnà Planes, que fou assassinat a l’Arrabassada el 24 d’agost de 1936, als vint-i-nou anys.

NÉSTOR LUJÁN (1922-1995)

Les primeres col·laboracions que realitzà foren per a la revista Alerta del SEU. El 1942 començà a Destino, on desenvolupà la major part de la seva carrera professional. Es titulà en periodisme i anys més tard n’arribà a ser director. Per ser moderadament crític amb el règim rebé amonestacions i sancions. Fou director de Historia y vida i col·laborà a Jano. Alguns dels diaris on escriví foren La Vanguardia, El Noticiero universal, El Observador i Avui. Publicà llibres de gastronomia, política, viatges, toros i molt tardanament es revelà com a novel·lista. Obtingué la Creu de Sant Jordi, entre altres premis i guardons.

ÁNGEL ZÚÑIGA (1911-1994)

Periodista de formació autodidacta, s’inicià el 1931 com a articulista esportiu a El Mundo deportivo. Viatger infatigable –dóna diverses vegades la volta al món–, la seva carrera es desenvoluparia sobretot després de la guerra com a corresponsal de La Vanguardia a Nova York i com a col·laborador de la revista Destino. Conegut sobretot com a crític i historiador del cinema, contribuí a fer conèixer a Espanya el cinema més innovador dels anys 50 i 60; destaca, però, també, la seva faceta d’observador intel·ligent del seu entorn, reflectida en els seus reculls d’articles sobre Nova York i Barcelona i en les seves memòries.

JOSEP PLA (1897-1981)

Prosista d’excepció, referent de la literatura catalana contemporània, Josep Pla inicià la seva trajectòria literària en revistes del seu entorn proper, l’Empordà, al qual restaria sempre indefectiblement lligat. Durant els seus estudis a Barcelona s’inicià en el periodisme professional a través de col·laboracions a publicacions d’un ampli espectre: La Publicidad, Las Noticias, La Veu de Catalunya, El Sol, Fígaro, Revista de Catalunya, ben sovint com a corresponsal a l’estranger, des d’on trametia cròniques polítiques i culturals. Després de la guerra civil, instal·lat a l’Empordà, compaginà la redacció d’articles per a Destino amb la de superbs textos en prosa, enviats puntualment al seu editor de capçalera, Josep Vergés.

AVEL·LÍ ARTÍS GENER (TÍSNER) (1912-2000)

Tísner va ser pioner d’un nou periodisme d’investigació arran dels articles publicats a La Rambla sobre l’assassinat dels germans Badia. També publicava a La Publicitat. Era ninotaire a El Be negre i L’Esquella de la Torratxa. Durant la guerra civil combaté al front republicà. Exiliat a Mèxic, col·laborà als Quaderns de l’exili, Pont blau, La Nostra revista, i fundà i dirigí La Nova revista. De retorn a Barcelona, fou sotsdirector de Tele/estel i trobem les seves contribucions a Avui, Serra d’or, El Periódico, La Vanguardia, etc. Rebé la Creu de Sant Jordi, així com altres guardons per la seva trajectòria literària.

CARLES SENTÍS (1911-2011)   

El tret de sortida de la seva carrera periodística es produí als anys 30, amb un seguit d’innovadors reportatges sobre el “Transmiserià”, apareguts a Mirador. En aquests inicis col·laborà amb els diaris La Publicitat, L’Instant i La Veu de Catalunya . Fou corresponsal durant la Segona Guerra Mundial, i als anys 60 dirigí l’agència EFE i fundà Tele/eXprés. Durant tota la seva vida va estar molt vinculat a La Vanguardia i col·laborà a l’ABC i a l’Avui . Com a escriptor excel·lí en la crònica; tingué una destacable actuació política dins del règim de Franco i en la Transició. Rebé nombrosos guardons.

JOSEP MARIA HUERTAS (1939-2007)

Format específicament com a periodista, començà la seva vida professional a la revista Signo i a El Correo catalán . Impulsà el Grup Democràtic de Periodistes. Arran d’un article publicat a Tele/eXprés fou empresonat pel govern franquista; l’endemà, els diaris no addictes al règim feren vaga. Col·laborà a pràcticament tots els diaris de Barcelona de la seva època, principalment a El Periódico de Catalunya, i a més d’una dotzena de revistes: Destino, Oriflama, etc. Publicà un llibre de memòries, biografies, estudis d’història de Barcelona i estudis sobre periodisme. Rebé nombrosos premis a la seva trajectòria professional.

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (1939-2003)

La increïble popularitat de Pepe Carvalho i de l’obra novel·lística de Vázquez Montalbán han fet que la seva vessant periodística, d’una diversitat i qualitat excepcionals, hagi quedat de vegades en un segon pla. Contractat a Tele/eXprés després d’una breu etapa en la premsa falangista, esdevingué una referència en el periodisme d’actualitat amb els seus articles a Triunfo, que conviurien amb col·laboracions amb multitud de revistes i diaris (Por favor, Interviú, El País, Avui...) que van contribuir a formar l’imaginari col·lectiu del final del franquisme i l’inici de la democràcia. Montalbán serà conegut i reconegut, entre moltes altres coses, com a cronista sentimental de la transició.

ALEXANDRE CIRICI(1914-1983)

Assagista, crític d’art i dissenyador gràfic. Abans que hagués pogut acabar els estudis esclatà la guerra civil, lluità al front republicà i s’hagué d’exiliar el 1939. Es formà en Arquitectura, Belles Arts i Història. Fou molt actiu en els moviments universitaris i en la política catalana. Formà part del grup fundador de la revista Ariel i d’altres publicacions. Col·laborà en les revistes Studio international, Serra d’or i Teoría y crítica. Són paradigmàtics els seus estudis sobre l’art i els artistes catalans. Representà Espanya a la International Research on Mass Communication i exercí la presidència de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.

XAVIER VINADER (1947-2015)

Uns reportatges publicats a la revista Interviú sobre l’actuació de grups d’extrema dreta al País Basc i l’assassinat per part d’ETA de dues de les persones que mencionava, motivaren que en 1981 fos condemnat a set anys de presó en un dels casos de la Transició que millor mostren les limitacions de la llibertat d’expressió. Primer exiliat, tornà i passà tres mesos en la presó abans de ser amnistiat. Els seus temes d’investigació –extrema dreta, serveis d’intel·ligència i de seguretat, crim organitzat, terrorisme...– li valgueren atacs i amenaces. Col·laborador en diversos mitjans de comunicació i membre del consell directiu del Grup Zeta, també fou president de Reporters sense Fronteres.

JOSEP PERNAU (1930-2011)

Periodista de llarga trajectòria, Pernau treballà en El Correo catalán (on arribà a cap d’informació local el 1963), Tele/eXprés (1964), Diario femenino (1968, com a director), Diario de Barcelona (de redactor a director, l’any 1974), Destino (1977, com a director), Mundo diario (1978-1980) fins a arribar a El Periódico de Catalunya, a partir del setembre de 1980. En aquest darrer diari fou cap d’opinió i hi publicà, sota el títol de “Opus Mei” una columna diària que va mantenir fins el 2009, anys després d’haver-se jubilat. A més de la seva tasca docent a l’Escola Oficial de Periodisme, fou degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1991-1997).

TERENCI MOIX (1942-2003)

Personatge carismàtic del món cultural català, l’obra de Terenci Moix ha estat de les més llegides a la Catalunya de les darreres dècades, amb una especial atenció a la narrativa. En l’àmbit de la premsa, va col·laborar-hi amb cròniques de viatges –recollides després en llibres com Terenci del Nil (1971) i Terenci als USA (1974)– o entrevistes –Preguntar no és ofendre (1975)–, però també amb altres tipus d’articles a capçaleres com Tele/eXprés, Tele/estel, El Correo catalán, Destino, Nuevo fotogramas, Serra d’or o El País, diari amb el qual estigué vinculat fins al moment de morir.

BALTASAR PORCEL (1937-2009)

Escriptor i periodista, amb una extensa obra publicada i traduïda a diversos idiomes, va iniciar la seva carrera al Diario de Mallorca. Com a escriptor no només va conrear la novel·la sinó també la biografia i escriví estudis literaris, d’investigació, etc. Va treballar a la premsa escrita, la ràdio i la televisió. Durant la Transició, destacà per les entrevistes publicades a Serra d’or i Destino, així com per les seves columnes publicades a La Vanguardia . Va rebre nombrosos premis literaris i dins del periodisme els premis Ramón Godó, Mariano de Cavia, Espejo de España i Fundació Catalunya Oberta.

JOAN BARRIL (1952-2014)

Escriptor i periodista, treballà en una gran varietat de mitjans, des d’emissores de ràdio com Ràdio 4, COM Ràdio (R-pública, 2001-2005) o Catalunya Ràdio (El cafè de la República, 2005-2014) fins a la televisió (Qwerty, a BTV; L’illa del tresor, al Canal 33). En el camp de la premsa escrita, va col·laborar a El País, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya o El Món (setmanari que dirigí entre 1983 i 1985). En la represa, en llengua catalana, del degà de la premsa catalana, el Diari de Barcelona, en fou cap d’opinió. Algunes de les contribucions que hi publicà foren recopilades a Àlbum de cromos i 57 retrats.

MONTSERRAT ROIG (1946-1991)

Inicià la seva carrera literària amb Molta roba i poc sabó, novel·la guanyadora del premi Víctor Català. Dona de clares conviccions polítiques, participà activament en la lluita antifranquista i s’afilià al PSUC. La seva obra va estar encaminada a la defensa del feminisme. Treballà el gènere de l’entrevista a Serra d’or i al canal català de TVE. Escriví a Destino, Triunfo, Tele/eXprés i Avui . Gran part de les seves col·laboracions han estat publicades en forma de recull. Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Conreà la novel·la, la biografia, l’assaig històric i el teatre i obtingué nombrosos premis literaris.