007 - Pel·lícula cinematogràfica (R)

Codi alfabètic d'un caràcter que indica que la categoria de material a la qual pertany el document és pel·lícula cinematogràfica que es defineix com una sèrie d'imatges fixes sobre pel·lícula, amb so o sense, dissenyades per a ser projectades en una successió ràpida per tal de produir l'efecte òptic de moviment. El caràcter de farciment (|) no està permès en aquesta posició.

Encapsada en un cartutx que té els extrems units per formar una baga que proporciona una reproducció sense rebobinat.

Encapsada en una casset que es passa i es rebobina de bobina a bobina.

Pel·lícula que no està enrotllada en una bobina, o en cartutx, etc.

Bobina oberta de pel·lícula cinematogràfica dissenyada per al seu ús amb un projector que té la seva pròpia bobina de recepció.

La designació específica de material per a pel·lícula cinematogràfica no s'especifica.

Cap dels altres codis és apropiat.

Impresa o executada en blanc i negre.

Impresa o executada en més d'un color. Usat per als processos fotogràfics en color.

Pel·lícula cinematogràfica, produïda per impressió o per un procés fotogràfic, acolorida a mà. Rarament usat amb pel·lícules comercials ja que normalment no es publiquen acolorides a mà.

L'obra o recull és una combinació de blanc i negre, multicolor, coloració manual, i/o altres imatges.

Les característiques de color no són aplicables perquè el document no té imatges.

Les característiques de color de la pel·lícula cinematogràfica són desconegudes.

Cap dels altres codis és apropiat (per exemple, virats, acolorits, tenyits, etc.).

Usat per formats de pantalla no ampla.

Efecte de pantalla ampla sense compressió de la imatge òpticament o sense el requeriment d'utilització de tècniques de projecció especials.

Pel·lícules que obtenen l'efecte tridimensional original mitjançant l'ús de dos projectors que superposen dues imatges de la pel·lícula sobre la pantalla (generalment una pantalla ampla). S'associa generalment a la pel·lícula de 35 mm. Les lents polaritzades que porten els visors ajuden a crear la impressió de profunditat i dimensió.

Pel·lícules que obtenen l'efecte de pantalla ampla mitjançant l'ús d'una imatge que es comprimeix òpticament o s'estreny horitzontalment. Després s'amplia per corregir les proporcions de la projecció en una pantalla ampla amb l'ús de lents especials que donen una ampliació lateral major que la vertical. Va ser introduït i adoptat per al seu ús comercial el 1953 amb el nom de Cinemascope, i li seguiren el Techniscope (1963), Naturama, Panavision, etc. També usat amb la pel·lícula de 16 mm que empra aquest procés.

Qualsevol altre procés de pantalla ampla no cobert pels altres codis. Inclou Cinerama, Viterama, Cinemiracle, Circarama i altres formats que aconsegueixen l'efecte de pantalla ampla tot i l'ús d'una projecció simultània d'imatges separades sobre pantalles molt grans, de vegades pantalles corbades profundament, mitjançant l'ús de multiprojectors que construeixen la imatge projectada amb una sèrie d'imatges generalment l'una al costat de l'altra.

Pel·lícula de 35 mm sobre la qual la imatge exposada té aproximadament l'amplada de l'espai entre les perforacions del fotograma.

Format de presentació de la pel·lícula cinematogràfica desconegut.

Cap dels altres codis és apropiat. Un exemple d'això és el format Imax de 70 mm, que és un format no rectangular, circular de 180 graus i d'ús limitat que no està estandarditzat. L'Imax pot no ser considerat tècnicament format de pantalla ampla perquè no té aquest factor, però aconsegueix l'efecte de pantalla ampla.

Usat sempre que es codifica una banda sonora separada que és físicament part de la pel·lícula (per exemple, una banda magnètica en el marge del suport de la pel·lícula).

El so està en un suport separat, dissenyat per acompanyar les imatges (per exemple, una casset).

La presència o absència de so en el document és desconeguda.

El so no hi és present (això és, el document està pensat per ser mut).

El so que acompanya la pel·lícula cinematogràfica és contingut en una banda òptica que és part de la pel·lícula. El so òptic és el procés més comunament usat per a les pel·lícules de 16 mm i de 35 mm.

El so que acompanya la pel·lícula cinematogràfica és contingut en una banda magnètica separada que és part de la pel·lícula. Les pel·lícules cinematogràfiques de 70 mm inclouen sovint bandes sonores magnètiques.

El so que acompanya un document és contingut en un cartutx de cinta magnètica d'àudio.

El so que acompanya un document és contingut en un disc sonor. Els discs sonors inclouen enregistraments fonogràfics de vinil de 7, 10 i 12 in (17,5, 25, 30 cm) i discs compactes de 4 ¾ in (12 cm).

El so que acompanya un document és contingut en una bobina de cinta sonora magnètica

El so que acompanya un document és contingut en una casset de cinta d'àudio magnètica.

El so que acompanya una pel·lícula cinematogràfica és contingut en una banda sonora òptica i magnètica.

El so que acompanya un document s'inclou com a part d'una cinta de vídeo. Ordinàriament la cinta de vídeo no s'utilitza per enregistrar només so.

El so que acompanya un document s'inclou com a part d'un videodisc. Ordinàriament els videodiscs no s'utilitzen per enregistrar només so. S'ha de fer la distinció entre videodiscs (per exemple, videodiscs de lector làser de 12 in que inclouen informació de vídeo) i els discs compactes que s'utilitzen per enregistrar només so (per exemple, discs compactes d'àudio de 4 ¾ in). La tecnologia per enregistrar físicament vídeo o àudio en sistemes de discos digitals és la mateixa.

Suport del so desconegut.

Cap dels altres codis és apropiat.

L'amplada de la pel·lícula cinematogràfica és 8 mm estàndard. Les pel·lícules cinematogràfiques amb el terme Mauer 8mm, s'anoten com a codi z.

L'amplada de la pel·lícula cinematogràfica és super-8 mm. La single 8 mm és l'equivalent japonès de la pel·lícula super-8 mm.

L'amplada de la pel·lícula cinematogràfica és 9,5 mm.

L'amplada de la pel·lícula cinematogràfica és 16 mm.

L'amplada de la pel·lícula cinematogràfica és 28 mm.

L'amplada de la pel·lícula cinematogràfica és 35 mm.

L'amplada de la pel·lícula cinematogràfica és 70 mm.

Les dimensions són desconegudes.

Cap dels altres codis és apropiat.

Hi ha disponible més d'una configuració dels canals de reproducció del so en una sola pel·lícula cinematogràfica.

Configurat per ser reproduït en sol canal.

La pel·lícula és muda o no té so, o el so està en un suport separat (007/05 conté el codi b).

Configurat per ser reproduït en més de dos canals. S'utilitza aquest codi per a les bandes de so Dolby surround i altres tècniques multicanal.

Configurat per ser reproduït en dos canals separats. S'utilitza quan el suport no és monofònic i quan no és possible esbrinar si les diferents fonts de la reproducció estan disponibles o previstes.

La configuració dels canals de reproducció del so és desconeguda.

Cap dels altres codis és apropiat.

Còpia del metratge de la càmera original que s'edita a un alt nivell per a obtenir la versió final.

Seccions de plans sobrers després que els seleccionats han estat incorporats a la còpia de treball.

Preses de plans rebutjades en l'edició de la pel·lícula.

Primera còpia positiva de laboratori de les preses de plans del dia anterior.

Bandes sonores separades que es combinen per produir la banda sonora final de la pel·lícula.

Rètols impresos que són rètols separats o títols que han estat separats de la seva imatge corresponent

Diferents tipus d'elements de producció (normalment pel·lícula enrotllada en un fus) abans de ser tallats i aplegats en les bobines.

El document no és un element de producció.

Cap dels altres codis és apropiat.

Els colors i/o els valors dels tons són els mateixos que els del material original.

En una pel·lícula en blanc i negre, els valors dels tons són els oposats als del material original. En una pel·lícula en color, els valors dels tons són els complements de l'original (per exemple, el vermell apareix com verd en un negatiu de color).

La pel·lícula no té polaritat positiva o negativa.

La polaritat de la pel·lícula és desconeguda..

Cap dels altres codis és apropiat.

Duplicat, que generalment és un negatiu al qual s'hi refereixen com fals negatiu, i és una reproducció de la pel·lícula original o de la banda sonora. Un negatiu duplicat és fet a partir del positiu màster, el qual es va fer a partir d'un negatiu anterior. Un duplicat és com a mínim tres generacions posteriors a l'original. Els negatius duplicats es poden preparar o bé per obtenir característiques no presents en la imatge original, com en una obra amb efectes especials, o bé per protegir i ampliar la disponibilitat de producció del negatiu original muntat com quan es preparen negatius duplicats per a l'edició simultània en diferents laboratoris.

Còpia mestra, que generalment és positiva i s'hi fa referència com a còpia mestra positiva. És un positiu preparat especialment a partir d'una pel·lícula negativa de generació anterior i és usada per a la preparació de negatius duplicats i no per a la projecció. La còpia mestra es considera normalment material de segona generació.

Original que generalment és un negatiu. És una pel·lícula exposada en una càmera i per tant de qualitat millor que les generacions subsegüents o derivades. Quan es fa referència a pel·lícules antigues, l'original és quasi sempre un negatiu. Tot i amb això, la pel·lícula original pot ser també un positiu.

Còpia de referència que es defineix tècnicament com una còpia de difussió que ha estat aprovada pel productor i el director de la pel·lícula. Una còpia de referència pot també significar una còpia guardada com a còpia de referència per avaluar la qualitat de les còpies subsegüents. En els arxius cinematogràfics, el terme s'utilitza per indicar que la pel·lícula pot ser visionada pels investigadors. No és material original, còpia mestra, o duplicat.

L'estadi de generació és desconegut.

Cap dels altres codis és apropiat.

Pel·lícula de suport de seguretat el tipus de la qual no ha estat identificat.

Pel·lícula de suport de seguretat d'acetat el tipus exacte de la qual no ha pogut ser determinat, això és, es desconeix si és diacetat o triacetat.

Suport de pel·lícula de diacetat de cel·lulosa. Va ser introduït abans de la Primera Guerra Mundial per a les pel·lícules domèstiques, el suport de diacetat era més car i més imprevisible que el suport de nitrat i no va aconseguir l'acceptació en la producció de pel·lícula professional de 35 mm.

Suport de pel·lícula de nitrat de cel·lulosa. El suport de nitrat de cel·lulosa va ser emprat en la fabricació de pel·lícula de 35 mm (i en alguna pel·lícula de 17,5 mm) fins el 1951. La pel·lícula de suport de nitrat ja no es fabrica.

Combinació de pel·lícula de suport de nitrat i de seguretat. L'ús d'un suport mixt va ser comú a l'inici dels anys 1950 quan les imatges en suport de nitrat s'empalmaven amb suport de seguretat en les pel·lícules cinematogràfiques de baix pressupost. En aquestes pel·lícules, fins al 50% de la pel·lícula consistia en imatges en suport de nitrat.

El document no té un suport de pel·lícula, per exemple, pel·lícula de paper.

Suport de pel·lícula fet de resina sintètica (per exemple, un èster).

Suports de pel·lícula de seguretat mixts empalmats junts, però exempts de nitrat.

Suport de pel·lícula de triacetat de cel·lulosa. El triacetat de cel·lulosa és un compost amb un alt contingut d'acetat amb unes característiques d'inflamabilitat molt baixes i de combustió lenta. Des de 1951, el triacetat ha estat usat tant per professionals com per aficionats en la producció de pel·lícules d'imatges animades.

El suport de la pel·lícula és desconegut.

Cap dels altres codis és apropiat.

Tres capes d'emulsió: cian, magenta, i groc. Cada capa és sensible al seu propi color primari. Es va començar a utilitzar a principis dels anys 1950, les obres cinematogràfiques en color es van fer principalment amb tres capes de pel·lícula, també anomenada pel·lícula multicapa. Aquest procés també es coneix com tri-pack integral.

Una sola banda de pel·lícula ha estat exposada amb parells d'imatges mitjançant un prisma separador de feixos. Un dels parells d'imatges ha esta exposat a un filtre vermell i l'altre a un filtre verd. El negatiu resultant es va emprar per produir ambdues còpies consistents en dues bandes encolades juntes, i després en la història del procés, dues còpies per transferència de dues tonalitats de color. També conegut com Technicolor vermell i verd, el procés va ser emprat exclusivament pel Technicolor i va tenir el seu moment àlgid entre 1922 i 1933, tot i que va ser usat fins el 1936 per als dibuixos animats.

Sistema de reproducció del color, que no pot ser identificat específicament i en què l'espectre visible està dividit tant en zones blaves i vermelles o com en zones verdes i vermelles per al seu enregistrament i presentació. Tot i ser utilitzat àmpliament en les primeres pel·lícules de color, la incapacitat inherent dels dos components per reproduir satisfactòriament la gamma de tons va convertir tots aquests sistemes en obsolets quan els processos de tres colors van esdevenir fàcilment disponibles i relativament barats.

Sistema de reproducció del color, que no pot ser identificat específicament i en què l'espectre visible es divideix en tres seccions, normalment vermella, verda i blava amb finalitats d'enregistrament i presentació.

Sistema de color en què s'han produït tres negatius de colors separats sobre pel·lícula en blanc i negre. Sovint s'utilitza 3 bandes, color com a sinònim de la marca registrada Technicolor. En el sistema Technicolor de tres components, la llum reflectida per l'objecte és transmesa a través d'una lent simple d'una càmera especial en la qual entra en un prisma. Una part de la llum passa a través del prisma i d'un filtre verd i produeix un negatiu verd. La llum restant és reflectida pel prisma i absorbida pels negatius per produir els negatius vermell i blau. Cada un dels negatius es revela per produir nous negatius que s'assemblen als negatius en blanc i negre.

Sistema de color en què dues bandes de pel·lícula, una per enregistrar la llum vermella i una per enregistrar la blava, es fan córrer simultàniament en la càmera i exposades a través del suport de la part inicial de la pel·lícula. Aquestes dues bandes de negatius s'utilitzen després per produir còpies de duplicats de pel·lícula (pel·lícula amb emulsió per les dues cares del suport), amb una imatge vermellosa en una cara i una blavosa a l'altra cara, o una imatge virada en l'altra cara. Tot i ser molt usat en les primeres pel·lícules en color, la incapacitat inherent dels dos components per reproduir satisfactòriament la gamma de tons va convertir aquests sistemes en obsolets quan els processos de tres colors van esdevenir fàcilment disponibles. El procés va ser usat entre 1929 i 1950 aproximadament, entre d'altres, per les següents companyies: Cinecolor, Magnacolor, i Multicolor.

Procés Cinecolor, en què el negatiu de separació de color blau-verd s'imprimeix com vermell. En el procés de Super Cinecolor, el negatiu de separació de color de la llum verda s'imprimeix com magenta (dit "vermell" per Cinecolor). En el procés de dos colors de Technicolor, el negatiu de separació de color de la llum verda s'imprimeix com vermell.

El procés Cinecolor i el procés Super Cinecolor, en què la banda blava és el negatiu de separació de color de la llum vermella que s'imprimeix com blau-verd (dit "blau" per Cinecolor). En el procés de dos colors de Technicolor, la banda verda és el negatiu de separació de color de la llum magenta-vermell que s'imprimeix com vermell.

Negatiu de separació de color de la llum vermella que s'imprimeix com cian.

Negatiu de separació de color de la llum verda que s'imprimeix com magenta.

Negatiu de separació de color de la llum blava que s'imprimeix com groc.

Negatiu d'exposició successiva 2. El S E N 2 és un mètode de fotografia per a pel·lícules cinematogràfiques en color en què les imatges de dos negatius de separació de color s'enregistraven sobre una sola banda de pel·lícula fotografiant dues vegades cada fotograma successivament per mitjà de filtres vermell i verd. El negatiu resultant s'imprimia òpticament, a continuació, utilitzant un mecanisme que salta els fotogrames. El procés es va restringir a la fotografia de dibuixos animats i titelles en què el moviment podia ser controlat de fotograma a fotograma. El procés d'exposició successiva el va deixar obsolet amb la introducció del negatiu de pel·lícula en color de 3 capes (multicapa).

Negatiu d'exposició successiva 3. El S E N 3 és un mètode de fotografia en color per a pel·lícules cinematogràfiques en què les imatges de tres negatius de separació de color s'enregistraven sobre una banda de pel·lícula fotografiant tres vegades cada fotograma successivament per mitjà de filtres vermell, blau i verd. El negatiu resultant s'imprimia òpticament, a continuació, utilitzant un mecanisme que salta els fotogrames. El procés es restringia normalment a la fotografia de dibuixos animats i titelles en què el moviment podia ser controlat de fotograma a fotograma. El procés d'exposició successiu va ser rarament usat després de la introducció del negatiu de pel·lícula en color de 3 capes (multicapa).

El document no és una pel·lícula en color.

To sèpia que és una conversió de la imatge platejada en blanc i negre a un to sèpia (de gris marronós a marró oliva fosc) mitjançant compostos metàl·lics. El sèpia era el to usat més habitualment, i es va utilitzar en còpies de pel·lícules en blanc i negre de seqüències especials per augmentar-ne l'efecte dramàtic o pictòric.

Color creat mitjançant l'alteració química del color, per exemple, l'urani produeix vermell, o mitjançant l'increment de la brillantor de la còpia. El virat difereix del tenyit en què les parts clares de la pel·lícula romanen sense ser afectades. Només la imatge platejada de la pel·lícula positiva resulta acolorida.

Als començaments de la història dels tints, un tint es creava a partir de submergir una pel·lícula en un bany de tints químics per obtenir un to dominant. Posteriorment el material va esdevenir disponible ja tenyit en onze tons: color préssec, blau per la llum de la lluna, ambre per la llum del foc, etc. El tenyit d'una pel·lícula pot ser parcial o total. El tenyit va ser comú fins l'arribada del so.

El color ha estat afegit a la pel·lícula usant una base tenyida i una emulsió virada.

El color ha estat afegit usant plantilles, una plantilla per a cada color. El color estergit substituí la coloració manual usada els primers anys.

La classe específica de color és desconeguda.

La imatge, produïda per un procés fotogràfic, està acolorida a mà. Codi usat sempre que el codi h (acolorit a mà) és present a 007/03 (Color).

Cap dels altres codis és apropiat, com ara quan cap procés de color és el predominant.

Còpies en color de la pel·lícula creades per transferència de dues o més imatges amb colorants diferents sobre una sola banda de pel·lícula verge. El procés de transferència del colorant es va usar només per produir còpies. Les còpies per transferència del colorant embegut poden ser produïdes a partir de pel·lícula tirada originalment sobre pel·lícula multibanda o multicapa. El procés el va usar només la Technicolor Company des del 1928 fins al 1975 aproximadament. Les patents van ser venudes a la República Popular de la Xina, i des de 1980 aproximadament el procés ha estat disponible únicament a la Xina.

Material de color amb tres capes d'emulsió: cian, magenta i groc. Cada capa és sensible al seu propi color primari. Des de començaments dels anys cinquanta, la majoria de les pel·lícules en color han estat filmades i impreses en aquest material. També se li diu material de pel·lícula multicapa.

Material de color amb tres capes d'emulsió: cian, magenta i groc. Cada capa és sensible al seu propi color primari i és estable per reduir la decoloració tant com és possible. Ha estat disponible des de 1983 aproximadament.

Material de color amb emulsió en totes dues cares. Generalment una cara és acolorida en vermell, i l'altra cara és acolorida o virada en blau.

El document no és una pel·lícula en color.

El tipus de material de la pel·lícula en color és desconegut.

Cap dels altres codis és apropiat.

No hi ha deteriorament aparent ni en la pel·lícula cinematogràfica de nitrat ni en la pel·lícula cinematogràfica sense nitrat.

Els codis b-h s'utilitzen per anotar el deteriorament del nitrat. Els codis es llisten d'acord amb la gravetat de la condició del deteriorament. Si és aplicable més d'una condició a la pel·lícula que es descriu, s'anota el codi de la condició de més gravetat.

Els codis k-m s'utilitzen per anotar el deteriorament dels materials sense nitrat (pel·lícula de suport de seguretat, etc.). Els codis es llisten d'acord amb la gravetat del deteriorament. Si hi ha més d'una condició aplicable a la pel·lícula que es descriu, s'anota el codi de la condició de més gravetat.

Es considera que és complet.

Es considera que és incomplet.

La completesa no és aplicable al tipus de pel·lícula cinematogràfica, per exemple: pel·lícules domèstiques, metratge sense editar, descarts, i material sense identificar, etc.

La completesa del document és desconeguda.