Caterina Albert, "la retirada no és cobardia"
Data inici: 22/07/2016 Data final: 05/09/2016
Lloc: Espai Zero
Horari: De dilluns a divendres, de 9 a 20 h. Dissabtes, de 9 a 14 h.
Comissariat:
Jaume Clarà, Secció de Col·leccions Generals
Anna Gudayol, Secció de Manuscrits
L’estiu de 1898 Caterina Albert i Paradís guanyava dos premis en el Novè Certamen Literari d’Olot. El jurat, presidit per Francesc Matheu, li premiava el poema Lo llibre nou i el monòleg La Infanticida. Tot i que Albert ja havia publicat algunes composicions en revistes i diaris, aquesta darrera obra suposava la seva entrada en el món literari català. Però la “cruesa” de l’argument –la mort d’un nadó il·legítim a mans de la seva mare, pertorbada pel rebuig familiar i social–, la violència del llenguatge i, per descomptat, l’autoria femenina feren esclatar l’escàndol. La infanticida no seria representada ni publicada fins l’any 1967, ja com a obra pòstuma.
A partir d’aquell moment Caterina Albert es retira d’escena amb el seu nom propi. Des d’aleshores el seu potencial literari es desenvoluparà sota el nom de Víctor Català, personatge d’una obra inacabada i que, com a pseudònim, li servirà per separar la seva activitat com a escriptora de la vida personal de dona benestant de la burgesia catalana.
Amb la publicació de Drames rurals, l’any 1902, i sobretot de Solitud, el 1904, Víctor Català irromp amb força en el panorama literari català. Ambientades en un context rural i de clara vinculació amb el moviment modernista, toparan amb la puixança de l’incipient Noucentisme i la seva predilecció per l’ordre i la civilitat. Víctor Català, doncs, fa una discreta retirada que no trencarà fins el 1918 amb la publicació de Un film: 3000 metres. La seva carrera, que abasta àmbits molt més variats del que sovint se li reconeix, torna a emmudir durant uns anys amb motiu de la guerra civil, i es perllongarà tant en prosa com en vers fins gairebé la seva mort, l’any 1966.
Enguany, en el cinquantenari del seu traspàs, la Biblioteca de Catalunya ha pogut adquirir el manuscrit original de la seva primera obra important, La Infanticida, juntament amb l’acta del certamen literari olotí i una carta –extraordinària– de Caterina Albert a Josep Berga i Boada, secretari del jurat, en què l’autora es veu obligada a justificar l’obra. Perquè, com ella hi deixà anotat, “la retirada no és cobardia, sinó consideració a si propi y a qui pugui judicar-lo”.