Una dificultat afegida per a deixar testimoni sonor de les obres mestres de la literatura musical de tradició clàssica era la seva llarga durada. Les grans simfonies, les òperes, els oratoris i, en general, les grans formes musicals, no tenien cabuda en un suport la durada del qual era un màxim de 6 min. per cara dels discos de 12 polzades. Els plantejaments per a dur a terme sistemàticament aquest tipus de llançaments al mercat no arribaria fins ben entrada la dècada dels anys 30. Al capdavall, qui era capaç d’aguantar el so enregistrat i continuat d’un piano que, segons Rachmaninov, sonava “com una balalaika”?
La primera òpera que s’enregistrà sencera fou Ernani, de Verdi, el 1903, però fou un experiment esporàdic. Ocupava, amb talls (és a dir, amb supressions de fragments) 40 discos d’una sola cara. La 5a simfonia de Beethoven no s’enregistrà fins el 1913, i ocupava 8 discos d’una sola cara. El preu d’aquests suports no era gens menyspreable. Un àlbum de 8 a 12 discos podia costar, els anys 20, entre 500 i 600 de les antigues pessetes; pocs sous s’ho podien permetre, i el negoci quedava reduït a satisfer la demanda d’una elit de melòmans extravagants.
Tot i que la veu humana era el menys problemàtic d’enregistrar en un suport sonor, també és cert que als cantants els va suposar haver-se d’acostumar a una gimnàstica no gens habitual per a ells. Depenent de les característiques de la veu, un cantant havia de recordar-se de prendre una distància prudent de la trompa acústica quan feia un agut fortíssim i, al contrari, d’acostar-s’hi quan el matís era piano. Molts no ho acceptaven gens bé, ja que els representava un esforç addicional i sentien que estar pendent d’aquestes coses era un destorb per a la música; d’altres, com el gran baix rus Chaliapin, s’havien de contenir les energies, i els tècnics temien sempre que la potència de la seva veu fes malbé els diafragmes dels aparells...
