“No existeix cap camí que dugui a la Ciència fet exprés per a la comoditat i el plaer dels reis. No existeix cap camí que dugui a la Ciència fet exprés per a la comoditat i el plaer dels pobles agraciats. Els pobles que vulguin arribar-hi han de passar per on els altres han passat, per on nosaltres estem passant avui: per l’aspra via que, si s’interromp una nit de festa, ha de reemprendre's l’endemà amb unes vetlles silencioses com les que coneixeran infatigablement, interminablement, aquestes parets nobles de la Biblioteca de Catalunya, on dormen tantes belles febres i des d’on, vigilants, ens esguarden tants immortals pensaments”^[1], amb aquest símil, tret d’una història d’Euclides i el rei egipci Ptolomeu Soter, que defensa que l’esforç i l’afany per saber han de ser iguals per a tothom i constants, tancava el discurs inaugural Eugeni d’Ors, el 28 de maig de 1914, quan al món encara no havia esclatat la Primera Guerra Mundial, i a Catalunya s’havia creat una de les institucions polítiques més importants del s. XX: la Mancomunitat.

I en aquest camí que començava amb l’obertura de la Biblioteca de Catalunya al públic, els primers còmplices van ser els lectors que es van fer el carnet l’any 1914, entre els quals cal parar atenció especial a les lectores. Eren uns temps en què les dones tenien menys opcions d’accedir als estudis i a la cultura, i la posició social ho determinava. Si, a més, tenien inquietuds intel·lectuals, la Biblioteca era dels pocs llocs, com ara l’Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, que en aquells anys els oferia l’oportunitat d’accés al coneixement. D’entre els 774 carnets que es van fer aquell primer any, només 41 eren de dones, gran part de les quals eren mestres o bé estudiaven per arribar a ser-ho. Noms que, majoritàriament, ens són anònims, de noies que feien magisteri perquè probablement era una de les poques sortides que tenien per arribar a tenir una professió que els donés un cert futur. Carme Sagarra, Josepa Vallès Vila, Enriqueta Vallès Vila, Pilar Mas Bou, entre altres, en el llibre de registre de lectors consten, en el moment de fer-se el carnet, com a mestres; i fins i tot en algun cas, com el de Margarida Brossa Gurgui, s’especifica que era professora de ball; o bé Concepció Ors Verde, professora de gimnàstica rítmica. Altres d’aquests 41 noms apareixen relacionats amb l’Institut de Cultura Biblioteca Popular de la Dona. És el cas de Concepció Torner Dalmau, Cecília Fradera Segarra o Àngels Bosch d’Esquerdo. 

Però entre aquestes 41 senyores, en destaquen 3 que van arribar a fer-se un nom: Francesca Bonnemaison i Farriols, (Barcelona, 1872-1949), pedagoga, promotora de l’educació femenina popular, tenia el carnet número 2; Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865 – 1943), escriptora i compositora, molt compromesa amb les causes feministes, tenia el carnet  número 567; i Lluïsa Vidal Puig (Barcelona, 1876-1918), pintora, tenia el carnet número 502. Eren amigues, col·laboraven juntes per diverses publicacions, i compartien la plena dedicació a la seva professió i a l’activisme en defensa de la igualtat d’oportunitats per a homes i dones.

 “Mentre no convencin les noies que és indispensable instruir-se, no tinguin amor a l’estudi i no ho facin formalment; mentre no tinguin individualitat, que no es queixi ningú que la societat es desmoralitza o s’envileix. [...] l’únic bagatge que les pot fer fortes, sanes i benaurades és una sòlida il·lustració i una cultura positiva”, deia Francesca Bonnemaison en una conferència l’any 1927^[2], en una clara defensa de la necessitat que les dones estudiessin per tenir un futur.

“Tota l’activitat de Carme Karr es basava en la idea cultural i moral de la dona. Això és el que actualment coneixem com a feminisme, però en el seu cas era una actitud de caire moral. Quan escrivia teatre, novel·la o feia una conferència, el tema i la intenció eren els mateixos: que la dona tingués la mateixa oportunitat que l’home, sobretot en el món cultural”, la definia un nét seu, Josep M. Ainaud^[3], com una defensora de les aspiracions de les dones a fer-se un lloc en la cultura.

“A la seva obra, Lluïsa Vidal construeix un espai on la dona n’és la protagonista excepcional, vestida amb roba informal i realitzant tasques quotidianes com cosir, teixir, tocar el piano, llegir, ensenyar els nens... La pintora aconsegueix una exploració detallada i delicada de l’univers femení” la descriu Consol Oltra a La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista^[4], com de la quotidianitat en pot sorgir una obra que retrati les dones en els quadres i en la vida real.

I és que aquests tres fragments defineixen el que van ser aquestes tres dones: instruïdes, cultes i amb un alt sentit de la moralitat, i exploradores de l’univers femení. Tres  aspectes que els van posar en pràctica en les activitats que van realitzar. Carme Karr es va integrar de ben jove en els cercles culturals a través de les revistes Joventut i L’Avenç, i posterioment crearia la revista Feminal, després que Joventut desparegués. Francesca Bonnemaison el 1909 va fundar l’Institut de Cultura Biblioteca Popular de la Dona, dedicat a ajudar joves solteres i sense recursos que volguessin estudiar per tenir una professió. Lluïsa Vidal Puig va ser una de les poques dones que en aquella època es va poder dedicar professionalment a la pintura. De classe benestant, va desenvolupar una carrera artística com a pintora i il·lustradora. Com a pintora, destacà pels retrats d’escenes quotidianes, retrats femenins –entre els quals de Francesca Bonnemaison i Carme Karr– i paisatges de marina. Com a il·lustradora, va dibuixar per a les revistes Feminal, La Ilustració Catalana, La Ilustración Artística; així com també per a llibres, com ara Contes blanchs, Montserrat i Dios y el César. Alhora, compaginava l’activitat professional creativa com a pintora i il·lustradora, amb la docència, fent classes de pintura, tal com s’anunciava el 25 d’octubre de 1908 a Feminal:

Tres dones, doncs,  que van intercanviar coneixements i van exercir una actitud moral en favor de la dona i del dret a fer-se un lloc a la societat; que van triar “l’aspra via” de què parlava Eugeni d’Ors perquè creien en l’esforç i en l’afany constant per saber, i perquè perseguien un mateix objectiu: la igualtat d’oportunitats. I aquell 28 de maig a elles també se’ls van obrir unes portes per continuar reivindicant aquest objectiu i per intentar assolir-lo. Tres senyores i un carnet. Un carnet que de ben segur contribuí al compromís d’aquestes tres senyores de construir un món més just i que les va fer més instruïdes, més cultes i més exploradores. 

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Bibliografia

Ainaud de Lasarte, Josep M. Carme Karr. Barcelona: Infiesta Editor, 2010.
Bonnemaison, Francesca. Del temps present. Conferència donada a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona el dia 11 de novembre de 1927. Barcelona: Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1928.
Oltra Esteve, Consol. Lluïsa Vidal: la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista. Barcelona: Salvatella Editorial, 2013.
Ors, Eugeni d’. Memòria dels treballs fets per l'Institut d'Estudis Catalans des de la seva fundació fins a l'any 1914. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1938.
Rudo, Marcy. Lluïsa Vidal, filla del Modernisme. Barcelona: Edicions La Campana, 1996.
Vidal, Lluïsa. Lluïsa Vidal, pintora : una dona entre els mestres del modernisme. Barcelona : Fundació la Caixa, 2001.

 1.Memòria dels treballs fets per l’Institut d’Estudis Catalans, 1938, p. 16.

 2. Del temps present, p. 17.

 3. Carme Karr, p. 59.

 4. Lluïsa Vidal: la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, p. 95