La llengua de signes catalana o LSC és una llengua única al món, pròpia de la comunitat sorda de Catalunya i, per tant, diferent de les altres llengües de signes que es parlen al món. Tampoc no té cap relació lingüística amb el català; no n’és una traducció en gestos ni res que s’hi assembli. Amb això també volem dir que una persona sorda no té perquè entendre la llengua escrita catalana.

Aquesta llengua, que des del 26 de maig de 2010 té reconeixement legal, ja que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei de la Llengua de Signes Catalana (LSC), és també una llengua amenaçada. Segons l’Institut d’Estudis Catalans —organisme amb la funció d’autoritat normativa per a la LSC— es calcula que actualment només té uns vint-i-cinc mil usuaris, la meitat dels quals, aproximadament, són oïdors. 

La Biblioteca de Catalunya, amb la missió de “recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l'àmbit lingüístic català” ha de vetllar, doncs, també per recopilar la bibliografia feta en LSC.

La LSC té una trajectòria de poc més de dos segles i, a més, l’any 1880, al Congrés Internacional d’Educadors de Sords de Milà, es va prohibir oficialment que la gent signés. Però Catalunya té i ha tingut una tradició molt sòlida en l’estudi i l’aprenentatge de la LSC —l’Escola Municipal de Sordmuts de Barcelona es va crear el 1800— i, per això, la bibliografia que podem trobar al nostre catàleg sobre LSC és força nombrosa. 

Sota els epígrafs de “llengua de signes”, “llenguatge de signes”, “sords” localitzem obres que en parlen i no només de LSC, sinó d’altres llengües de signes com l’espanyola o la italiana. Han estat incorporades als nostres fons amb les donacions dels bibliòfils —com aquest document, Scoperta della chironomia ossia dell'arte di gestire con le mani, ingressat pel donatiu d’Eduard Toda— o de lingüistes com Antoni M. Badia i Margarit.

També hi trobem altres formats, per exemple un aiguafort de 1827, que mostra l’alfabet manual per a sords —en LSE— elaborat per Francesc de Paula Martí Mora: 

O exemplars de la revista La Paraula: butlletí que publica el cos docent de la Escola Municipal de Sords-Muts, publicada des del 1918.

Que ha estat una llengua discriminada i maltractada ho demostra, per exemple, aquest ban de l’any 1928 de la Col·lecció de Fullets Bonsoms, que explica l’encàrrec fet als ajuntaments d’elaborar un cens “de sordomudos, complemento, en el campo de las anormalidades, de otro censo, el de ciegos...” i que demostra la situació de marginació dels sords i de la seva llengua.

Però en aquest petit apunt volem fer èmfasi, sobretot, en la producció feta en llengua de signes catalana. Són obres principalment infantils, ja que una editorial catalana, el Cep i la Nansa, de Vilanova i la Geltrú, s’ha especialitzat en aquest tipus de llibres. L’any 2007 va crear la col·lecció de contes infantils “El Ginjoler”, inèdita en l’adaptació del text a la llengua de signes catalana. El resultat són uns llibres preciosos:

Aquesta col·lecció té la traducció al castellà i a la llengua de signes espanyola amb el segell editorial Carambuco Ediciones dins la col·lecció Carambuco Cuentos, que també podem trobar a la BC. 

La producció per a públic adult és pràcticament inexistent.

Malgrat el reconeixement de la LSC com a llengua plena a Catalunya, el seu caràcter de clandestina durant molts anys i de minoritària des de sempre l’han situat en un escenari difícil, també des del punt de vista bibliogràfic. La BC té cura que, com a mínim, no se senti tan amenaçada.

Marta Riera

Servei d'Accés i Obtenció de Documents