Quan entrem al despatx de Joan Maragall –que la família Maragall anomenava «el confessionari», per la quantitat de visitants que hi atenia el poeta–, un bust de grans dimensions ens mira, des del damunt del foc a terra estant. Fa anys que hi és, potser des del 1914 o 1915.

El 1911, Josep Clarà era un dels ferms candidats a la medalla de la VI Exposició Internacional d'Art de Barcelona. L’any anterior, havia exposat a París un conjunt de quaranta obres i l’estat francès n’havia adquirit una per al Musée du Luxembourg. Havia obtingut, a més, una medalla a l’Exposició Universal de Brussel·les. Però el jurat decidí concedir-la a un altre artista.

Pocs dies més tard, diverses personalitats del món de la cultura organitzaren, com a acte de desgreuge, un sopar en homenatge a aquest escultor d’Olot. Al final de l'àpat, celebrat a la Maison Dorée l’11 del juny de 1911, Maragall va llegir el seu «Brindis a Clarà», on elogia molt l’artista. Com a agraïment, l’escultor li envià el bust, que formava part de la tramesa que havia fet a l’exposició, però que va arribar quan Maragall ja era mort. Per al fill petit del poeta, Jordi Maragall, que va néixer el gener del 1911, un dels seus primers records d’infantesa fou quan tota la família esperava «La voluntat», que havia d’arribar a la casa, i que, al final, ho va fer en un carro. Era el bust d’en Clarà.

Ell mateix ens ho explica en un extens article publicat a Destino en el centenari del naixement del seu pare[1]:

«Esperábamos la llegada de una cabeza de Clará. Nos dijeron que la traerían en un carro y que pesaba mucho. Esto duró bastante tiempo y puso en acción nuestra imaginación de niños. A veces la llegada de la escultura de Clará parecía inminente. Entonces nuestra capacidad de ilusión se volcaba en aquel acontecimiento. Imaginábamos un carro mayor que los que habitualmente pasaban por nuestra calle de Alfonso XII. Nos situábamos en el jardín, junto a la verja negra que daba a la calle y esperábamos. De vez en cuando suspendíamos la espera y corríamos por el jardín. Las piedras crujían bajo nuestros pies. La hiedra de los árboles o la hierba de los parterres nos acogían en nuestras caídas o en nuestros descansos. Luego volvíamos a la verja y saludábamos a los conductores del tranvía amarillo, el 16. Pero un día llegó la escultura. En verdad pesaba mucho. El carro que la trajo no era de unas proporciones desusadas. La cabeza era de bronce y se llamaba “La Voluntad”. No sé por qué. Pero así se llamaba desde antes de llegar a casa. La colocaron sobre la chimenea de mármol rojo oscuro del despacho y allí quedó. Allí está inmóvil, barbuda y melenuda, con mucho de firmeza y severidad. Sabíamos que los amigos de Clará la habían prometido en agradecimiento al “Brindis” que mi padre leyó con motivo del homenaje al escultor. Pero la escultura llegó cuando mi padre ya había muerto. Tres o cuatro años después. Y por esta razón puedo recordarlo».

A l’Arxiu Joan Maragall es conserva un manuscrit autògraf del poema,[2] que diu així:

«Brindis a en Josep Clarà»

Amics, és hora de que veire en mà
 li fem l'ofrena i li retem lloança
 an aquest nostre escotorit germà
 que ens és tornat d'aquella dolça França.
 
 Quan ell partí amb el raig de sol al front,
 encar dormien en la fosca entranya
 de dur massís, les formes que ara són,
 llur son de pedra al flanc de la muntanya.
 
 I ell les anà una a una desvetllant:
 desemboirà amb mans fortes i amoroses
 el llim de pedra tot al llur voltant;
 i elles aparegueren somnioses
 amb el somrís que, arreu on naixent van,
 tenen les coses de sentí’s formoses.
 
 Són germanes d'aquelles immortals
 filles del nostre mar a l'altra banda;
 mes d'aquell temps no oïren les senyals
 i perderen llavors la dolça tanda.
 
 I ara, a la veu del nostre evocador,
 s'han alçat a la llum, i se les troba

amb aquella mateixa serenor
 del geni antic, pro amb una tendror nova.
 
 Ell les ha dutes com exemple aquí
 del sol possible d'un reviure noble;
 Amb elles sembla havè'ns vingut a dir:
 «Catalunya, assemblar-te'ls-hi o morir!».
 —Germà, has sigut profeta pel teu poble—.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

[1] Maragall, Jordi, «Maragall en casa», Destino, núm. 1179, 12 de març de 1960, p. 12. Disponible a la MDC

[2] Topogràfic: mrgll-Mss 7-3-7/1-2. Digitalitzat a la MDC