Ramon Casals i Vernis M.bultó (1982) Enric Moyà	L'ex-libris s'incorpora al moviment modernista català en els primers anys del segle XX, amb un cert retard respecte a d'altres països occidentals. Els usuaris de l'època el van qualificar de "modern" i van anomenar "renaixement exlibrístic" l'interès que les noves marques de biblioteca generaren entre artistes, titulars, estudiosos, etc. Fins a mitjan segle XIX tots els ex-libris se cenyien estrictament a la funció primigènia de l'objecte en si: marcar la propietat dels llibres. Les fórmules per fer-ho eren diverses: en forma manuscrita, tampons o segells de cautxú, estampes encolades en el verso de la coberta dels volums, superlibris gravats en la coberta, etc. Els termes "modern" i "renaixement" aplicats a l'ex-libris del canvi de segle és justificat perquè suposen una important modificació conceptual. A partir d'alehores, les marques de propietat de llibres ja no tindran com a funció única i essencial la identificació del posseïdor d'una biblioteca, sinó l'intercanvi. Això explica que la definició que aporten la majoria dels diccionaris actuals del mot "ex-libris" només contempli les etiquetes o vinyetes encolades, atès que els col·leccionistes difícilment poden intercanviar peces úniques: manuscrites, superlibris, estampes segellades, etc. El germen de l'estudi i el col·leccionisme d'ex-libris es produeix durant la segona meitat del segle XIX. La primera entrada del terme en un diccionari és del Grand Dictionnaire universel du XIXe siècle de Pierre Larousse (1870). Hi ha, a més, un altre factor decisiu en el procés de "renaixement" exlibrístic: els avenços en les tècniques de reproducció gràfica. La invenció de la fotografia a començaments del segle XIX va possibilitar que, al llarg de tota la centúria, els mètodes d'impressió gràfica es desenvolupessin fins al punt de frenar l'èxit de la litografia, inventada el 1798, i de les renovades propostes en el terreny de l'anomenat gravat noble (calcografia i xilografia), que van entrar en un període de crisi profunda. Les tècniques de reproducció fotomecànica van suposar un considerable estalvi de temps en el disseny dels originals, que podien ser reproduïts amb gran fidelitat, fins i tot des del punt de vista cromàtic, a més de representar un notable abaratiment en els costos de producció, una major celeritat en els processos de gravació i d'impressió i la facultat d'obtenir un nombre il·limitat d'estampes. La repercussió social més rellevant derivada de la implantació de les noves tècniques d'impressió gràfica va ser la democratització del llibre i la consegüent necessitat alfabetitzadora de la població perquè pogués accedir a la lectura, no només de llibres, sinó també de revistes il·lustrades i de la gran diversitat de material gràfic que també es començava a produir: felicitacions de nadal, anuncis, cartells, cromos, invitacions, postals, menús, programes, etc. Per als artistes, sobretot els il·lustradors, la nova situació era òptima, ja que disposaven d'uns nous mitjans que els permetien de promocionar la pròpia obra i d'intervenir en molts terrenys, inclòs el de l'ex-libris, sense haver de tenir coneixements previs de gravat. A principis de l'última dècada del segle XIX veuen la llum les primeres publicacions periòdiques interessades en l'ex-libris, la major part editades per les més incipients associacions d'exlibristes europees i nord-americanes: The book-plate collector's miscellany (Plymouth, 1890); Ex libris society (Londres, 1891); Exlibris Buchkunst und angewandte Graphik (Berlín, 1891); Les archives de la Société française des colectionneurs d'ex-libris et de reliures artistiques (París, 1893); Book-plate annual and armorial year book (Londres, 1894); Ex libris (Washington DC, 1896); etc. A Catalunya, l'ex-libris modern va ser pràcticament desconegut fins a finals de 1898, en què dues publicacions diferents van despertar-hi l'interès: la revista barcelonina Luz i un monogràfic sobre ex-libris de la revista londinenca The Studio. La revista Luz, d'una banda, durant els mesos de novembre i desembre de 1898 va il·lustrar alguns articles amb set ex-libris britànics dissenyats per Celia Levetus, W.H. Margetson, Marian Red, etc. Aquests ex-libris, no referenciats per la publicació, són extrets del llibre Ladies book-plates (1895), de Norna Labouchere, i segurament hi van ser reproduïts gràcies a Alexandre de Riquer, ja que n'era el director artístic. L'artista reusenc Ramon Casals i Vernis, que va dibuixar les dues primeres marques de biblioteca el mateix 1898, anys més tard va reconèixer que els set ex-libris apareguts a Luz van suposar la seva font d'inspiració primera. The Studio, d'altra banda, que sortia des del 1893 i era coneguda a Barcelona també gràcies a Alexandre de Riquer, esporàdicament presentava ex-libris d'artistes anglesos, fins que el Nadal de 1898 va editar un número monogràfic especial d'hivern dedicat al tema: "Modern bookplates & their designers". El monogràfic presenta ex-libris, gairebé tots modernistes, d'Anglaterra, França, Bèlgica, Alemanya, Àustria i els EE.UU. Totes dues revistes, especialment l'anglesa, doncs, constitueixen el punt d'arrencada de l'ex-libris modernista català; un tipus d'ex-libris que encaixa perfectament en el gust estètic del modernisme (neogoticisme, prerafaelitisme, esteticisme...) i que és dominat quasi exclusivament per un discurs simbòlico-al·legòric, de vegades massa primari, amb què els artistes podien al·ludir còmodament a la professió, les aficions, els interessos, els estudis, els noms dels titulars, etc. No es tractava de donar pistes sobre la identitat dels destinataris, atès que els noms ja hi eren escrits en els ex-libris respectius, sinó de guarnir, d'enaltir-ne la personalitat. Paral·lelament, el gran format d'alguns ex-libris encartats en el número especial de The Studio i la diversitat d'ex-libris diferents a nom d'un sol titular confirmen que la funció d'aquestes marques es començava a decantar netament cap al bescanvi, més que no pas cap a la indicació de la propietat de llibres. Més o menys a l'ombra, però a la pràctica, Alexandre de Riquer és l´únic impulsor inicial del renaixement exlibrístic a Catalunya, com també ho va ser del cartellisme i fins i tot de l'aiguafort; val a dir, en aquest cas, que Alexandre de Riquer i Joaquim Furnó, l'últim professor de gravat a Llotja, van intentar de recuperar la pràctica del gravat calcogràfic amb l'organització de classes que es van impartir en el propi estudi de Riquer, a les quals van assistir els artistes que poc temps després havien de destacar més en la producció d'ex-libris moderns: Josep Triadó, Joaquim Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Josep-Maria Sert, Joaquim Renart, etc. Val a dir, però, que la producció d'ex-libris calcogràfics durant el modernisme és mínima i que, també en aquesta ocasió, Alexandre de Riquer n'és el més representatiu. Independentment del superlibris d'essència modernista que Josep-Maria Sert va destinar a M. Bultó el 1892, posteriorment transformat en ex-libris, i obviant marques de biblioteca falses o molt dubtoses, com la d'Alexandre de Riquer al seu nom (1878) o la de Casals i Vernis dedicada a Pau Font de Rubinat (1889), la producció d'ex-libris moderns a Catalunya s'inicia el 1900 i es clou, en sentit estricte, cap al 1907, també amb independència de totes aquelles peces d'estil modernista realitzades en un temps ja encaminat cap al noucentisme i/o les tendències d'avanguarda, que haurien de ser interpretades com a obres modernistes del postmodernisme. Entre 1900 i 1907 podem distingir tres moments que caracteritzen la vitalitat de l'exlibrisme català renovat: un primer, de consolidació (1900-1902); un segon, d'algidesa (1903-1905), i un tercer, de declivi (1906-1907). En la fase de consolidació hi ha dos fets destacables: d'una banda que els artistes Ramon Casals i Vernis, Alexandre de Riquer, Josep Triadó i Joaquim Diéguez produeixen ex-libris amb regularitat i, d'una altra, que neixen la societat "Amics del Llibre i dels Exlibris" (1901), promoguda pels reusencs Pau Font de Rubinat i Ramon Casals i Vernis, així com l'"Associació d'Exlibristes Ibèrics" (1902), fundada a Barcelona per Ramon Miquel i Planas. L'etapa d'algidesa es caracteritza per la gestació de la Revista Ibérica de Exlibris a finals de juliol de 1903 gràcies als germans Miquel i Planas, Frederic J. Miracle, Josep Triadó, Alexandre de Riquer, Joan Furnells, Víctor Oliva, Pau Font de Rubinat, el mataroní Eduard Puig i l'advocat madrileny Manuel Conrotte. El mateix any, mentre Ramon Casals i Vernis abandona la pràctica exlibrística fins al 1906, els artistes Jaume Llongueras, Enric Moyà, Gaietà Cornet, Llorenç Brunet, Víctor Oliva, Domènec Coromines, Francesc Roca, etc. dissenyen les primeres marques de biblioteca i el 1904, coincidint amb l'edició del llibre Ex-libris d'Alexandre de Riquer, els dibuixants Joaquim Renart i Modest de Casademunt s'afegeixen al conjunt de realitzadors d'ex-libris. La publicació dels quatre volums de la Revista Ibérica de Exlibris constitueixen un mirador excepcional des del qual podem ser testimonis de la fase més brillant del moviment exlibrístic català fins al declivi, que s'inicia en l'any 1905, coincidint amb el canvi en la direcció de la revista. El director literari en els dos primers volums (1903 i 1904) va ser Ramon Miquel i Planes, que afrontà el projecte amb una clara intenció divulgativa centrada exclusivament en l'ex-libris: il·lustracions i ex-libris encolats o encartats, descripcions físiques i transcripcions simbòliques, antecedents històrics, bibliografia, llistes de col·leccionistes, inventaris d'ex-libris, etc. En els dos últims volums (1905 i 1906) Josep Triadó, que fins aleshores havia estat director artístic de la revista, també se n'ocupà de la direcció literària. Hi ha indicis i testimonis que apunten "els personalismes i les enveges" com a causa principal del relleu en la direcció de la Revista Ibérica de Exlibris; en qualsevol cas, amb el canvi la publicació sacrifica més d'una tercera part del contingut exlibrístic a favor d'altres matèries en el volum tercer, i gairebé tres quartes parts en l'últim volum. El crepuscle de l'ex-libris modern català, sens dubte associat a la desaccelaració general del modernisme, no només és perceptible a través del seguiment de la Revista Ibérica de Exlibris. Si en l'any 1905, per exemple, artistes com Joaquim Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueres, etc. abandonaren la pràctica exlibrística, al 1906, a manera de cloenda o comiat d'un període, la pròpia revista va editar Primer llibre d'exlibris d'en Triadó, amb textos de Ramon Miquel, i la versió catalana Dafnis y Cloe, de Longus, amb il·lustracions del propi Triadó, mentre que a finals de 1907 s'enllestia l'estampacíó del llibre Els exlibris Renart, redactat per Víctor Oliva i sufragat per Josep Monsalvatge. A partir del 1908 cessà pràcticament l'activitat exlibrística a Catalunya, però pocs anys després, cap al 1912, es va reactivar amb la reaparició dels protagonistes més destacats del modernisme: Alexandre de Riquer, Josep Triadó, Ramon Casals i Vernis, Joaquim Renart, Jaume Llongueras, etc. que no sols van rebre encàrrecs dels vells col·leccionistes, com Pau Font de Rubinat, Frederic J. Miracle o els Montsalvatge, sinó també d'uns nouvinguts més interessats en la qualitat; és a dir, en els ex-libris gravats a l'aiguafort de gran format. Els ex-libris xilogràfics també van començar a interessar els exlibristes catalans d'aquella dècada (1910-1920), però aquesta tècnica de gravat no va afectar els ex-libris modernistes del postmodernisme. Joan-Lluís de Yebra Bibliografia: BERTRÁN, Marcos Jesús. "Ex libris", Boletín de la tarjeta postal ilustrada, v. II, n. 18, Barcelona : junio 1902, p. 171-173 / n. 20-21, Septiembre 1902, p. 199. BLUM, Gernot. Aufbruch in die Moderne das Exlibris um 1900. Mönchengladbach: Wittal, 1990. BOHIGAS, Pere. "Exlibris modernistas españoles". Circular A.E.B. n. 16. Barcelona, 1958. BUTLER, William E. & Darlene, J. The golden era of american bookplate design 1890-1940. London: The Bookplate Society , 1986. [OSSORIO GALLARDO, C.] "Modas nuevas de cosas viejas: los ex libris", Pluma y lápiz, año III, n. 111, Barcelona: 14 diciembre 1902, p. 590. Els primers ex-libris moderns, "Ex-libris: Quaderns d'investigació exlibrística", n. 1, Barcelona : juny 1989. FOGEDGAARD, Helmer. "Exlibris i Jugendstil". NET, n. 193-194, 1r. semestre 1994. FRANCK, Helmut. Jugendstil Exlibris. Gütersloh, 1984. Gabriele d'Annunzio e l'Arte dell'ex libris nel 1º novecento. Pescara : Comune, 1991. GARCÍA LLANSÓ, A. "Ex libris", La ilustración artística, v. XXII, n. 1100, Barcelona : enero 1903, p. 86-87. GONZÁLEZ MUÑOZ, Pablo. "Ex-libris". Blanco y negro, v. 14, n. 708. Madrid, 26 de noviembre de1904, p. 19. Jugendstil-Exlibris. Catalogus. Tübingen, 1981. LEININGEN-WESTERBURG, K.E Graf zu. "Neue Ex libris : Weiteres Ausland", Zeitschrift für Bücherzeichen-Bibliothekenkunde und Gelehrtengeschichte, v. XIII, n. 1, Berlin: Januar 1903, p. 21. LEININGEN-WESTERBURG, K.E Graf zu. "Neuere Ausländische Ex libris: Spanien", Zeitschrift für Bücherzeichen- Bibliothekenkunde und Gelehrtengeschichte, v. XII, n. 3, Berlin: August 1902, p. 124-125. LITVAK, Lily. "Exlibris modernistas españoles de principios de siglo", Revista de ideas estéticas, v. 34, n. 136, Madrid: 1976, p. 31-49. MASSÓ i TORRENTS, J. "'Ex libris' catalans", Revista de bibliografia catalana, v. I, n. 1, juny 1901, p. 68-75 / n. 2, novembre 1901, p. 227-231. MIQUEL i PLANAS, Ramon. Los ex-libris y su actual florecimiento en España. Barcelona: Salvat, 1905. "Modern book-plates & their designers". The Studio. Special Winter Number, London: 1898-9. MONSALVATJE, Jordi. "Ex-libris espanyols", El Autonomista, Gerona, abril 1905, p. 1-3. PACH, Antoni. "Exlibrisme : inici del col·leccionisme a Catalunya", Revista de llibreria antiquària, n. 2, Barcelona: octubre 1981, p. 26-29. PALMIRANI, Remo. Ex libris art nouveau. Firenze: Cantine, 1991. PALMIRANI, Remo. Gli ex libris del Liberty. Trento: Temi, 1989. PARFIT, Cliff. "European ex libris of the Golden Age" Bookplates in the News n. 105A, July 1996. RENART, Joaquim. "El exlibris en España", Circular de la Asociación de Exlibristas de Barcelona, año VII, n. 14-15, Barcelona: 14 junio 1958, p. 124-167. RENART, Joaquim. "Els exlibris", Catalunya artística, any. I, n. 1, Barcelona: 14 juliol 1904, p. 124-167. RENART, Joaquín. "Los exlibris", Heraldo de Aragón, año X, n.2801, Zaragoza: 10 octubre 1904, p. 1-2. / n. 2831, 14 noviembre 1904, p. 1-2. Revista Ibérica de Exlibris. Barcelona : Giró, 1903-6. REZNY, Pavel. "Das tschechische exlibris des Jugendstil", Marginalien n. 119. 1991. RHEBERGEN, Jan. "Der jugendstil im Deutschen Exlibris", Jahrbüch der Deutschen Exlibris Gesellschaft. DEG, 1966. RIQUER, Alejandro de. "Ex-libris", Joventut, v. I, n. 35, Barcelona: 11 octubre 1900, p. 554. RIQUER, Alejandro de. "Ex-libris", La Lectura, V. II, n. 24, Madrid: diciembre 1902, p. 476-496. ROBERT, Math. "Un collectionneur d'ex-libris : Jorge Monsalvatje", L'Exlibris, n. 2, Bruxelles : janvier 1914, p. 33-51. S[ARDÀ i] S[ALVANY], F. "Ex-libris", Revista popular, v. 67, n. 1760, Barcelona: setembre 1904, p. 132-141. SIGALÉS, Bartomeu. "En Jordi Monsalvatje, col·leccionista d'ex-libris: 1872-1922", Marinada, any XII, n. 3, Palamós : març-abril de 1925, p.30-44. SIGALÉS, Bartomeu. "L'exlibrisme a Catalunya", La Veu de Catalunya, Barcelona, 18 de desembre de 1916. SIGALÉS, Bartomeu. "L'origen de l'exlibris i'l renaixement català", Revista d'exlibris : portaveu de la "Unió ibérica de exlibris", any I, n. 1, Reus: Heraldo de Cataluña, 31 de gener de 1917. TRENC, Eliseu. "El renacimiento del exlibris en Cataluña en la época modernista", Estudios Pro Arte, n. 4, Barcelona: octubre-diciembre 1975, p. 51-61. TRIADÓ, Josep. "L'evolució del nostre renaixement exlibrístic", Marinada, any IV, n. 38, Palamós: gener 1917, p. 6-11. YEBRA, Joan-Lluís de. "El ex libris modernista", Muestra modernista, Novelda: Casa-museo modernista, 1990, p.36-42. YEBRA, Joan-Lluís de. "El gravat i l'ex-libris", El modernisme. III Pintura i dibuix, Barcelona: L'Isard, 2002, p. 163-176. YEBRA, Joan-Lluís de. "L'ex-libris en l'època del modernisme". Ex-libris modernistes. Barcelona: Fundació "la Caixa", 1996.