Durant l’estiu de 1909 Ramon Miquel i Planas (Barcelona, 1874-1950), com a director de la casa Viuda de J. Miquel y Rius, va rebre l’encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans de realitzar l’enquadernació del reconegut manuscrit català Cançoner Gil. A les actes de l’Institut del 3 de maig de 1909 en referència a aquest tema consta per escrit el següent:
“Enquadernació “Cançoner Gil”. El Sr. Massó proposa la enquadernació, ab fondos de l’Institut, del Cançoner de Saragoça que alguns particulars estan a punt de regalar a la Excma. Diputació, per a la biblioteca de l’Institut, ja que aquest llibre te unes vulgars tapes en pergamí. S’acorda que la dita enquadernació es faci a la casa H. Miralles, baix l’inspecció dels Srs. Massó y Pijoan”.

Al marge d’ignorar els motius de la decisió final de Massó i Torrents d’encarregar-la a la casa Miquel-Rius i no pas al taller Miralles, Ramon Miquel i Planas va acceptar el compromís, en aquells moments d’un alt significat patriòtic i polític. Preocupat per complir amb aquest important encàrrec, Miquel i Planas i el seu assessor Eudald Canivell (Barcelona, 1858-1928) trobaren en Joaquim Figuerola (Barcelona 1878-1946) la persona idònia per poder assolir la solució justa, és a dir, determinar el tipus de decoració, fer el projecte i gravar els ferros convenients per a la seva execució. En aquells moments, Figuerola s’estava perfeccionant en la decoració tant exterior com interior del llibre, després d’haver treballat durant dotze anys com a gravador sobre metall de les matrius per  estampar tapes d’enquadernacions industrials en el taller de Francesc Jorba (1850- ), i havia estat, a més, aprenent al taller de l’enquadernador Eduard Domènech i Montaner (Barcelona, 1854-La Garriga, 1918).

El 1905, Figuerola havia fet un viatge d'estudis a través d'Espanya per  ampliar coneixements sobre enquadernacions antigues. Va recórrer les biblioteques més importants de Madrid, València, Toledo, etc., fent calcs de les enquadernacions bàsicament mudèjars, però també d'altres estils (1). Per al Cançoner Gil, manuscrit català del segle XIII, va realitzar una enquadernació d'estil mudèjar, no basada, com sempre s’ha dit, en el Missale Toletanum de la Biblioteca Nacional, del qual sí que recollí referències dels seus ferros, sinó en una altra enquadernació de gust mudèjar: l’Opúscula de Sèneca imprès a Nàpols el 1475, de la Biblioteca Universitària de Saragossa. El daurador Rafael Ventura va traspassar els ferros a la pell de l’enquadernació amb un gofrat superb. L’invent havia donat bons resultats, i l’enquadernació del Cançoner Gil es va erigir com a símbol catalanista de les necessitats d’aquells temps d’adaptar els estils antics, romànic, gòtic i hispano àrab (mudèjar) amb una execució impecable i unes solucions adients.

Ramon Miquel i Planas escrigué el tractat la “Restauració de l'Art Hispano-àrab en la decoració exterior dels llibres”, publicat a la seva revista Bibliofília el 1911, revista a la que estaven subscrits la majoria dels bibliòfils de la península, on explicà tots els detalls d’aquesta enquadernació, a més de reproduir-la. De seguida va rebre una graciosa carta (2) de part del bibliòfil i lingüista Lluís Faraudo de Saint Germain (Barcelona, 1867-1957), a propòsit d’aquesta enquadernació, de la qual en transcric un fragment:

“Saragossa, 26 de setembre de 1911.

Sr. D. R. Miquel y Planas
Estimadíssim amic: no sabria mai remerciar-vos prou de vostra graciosa ofrena del II. Fascicle de “Bibliofilia”, que·m féu l’efecte d’una rosada en mig l’eixuta absencia d’impressions consemblants que pateix ma insadollable curiositat de bibliotaf d’ençà ma eixida de Barcelona. Encare més vos he a regraciar de les gentileses que m’endrecen pertocant la meva pobra edició de les “Flors o Autoritats” de Seneca: sou verament un gra massa indulgent.

Lo que voldria que sentissiu son els comentaris que·s fan aquí d’alt entorn de la magnificent relligadura del Cançoner que fou de Don Pau Gil i Gil, l’excèntric bibliotaf (3), que mal son grat el conservà gelosament per a ulterior goig de la gent catalana.  Abans de tot se meravellen de que una peça de tal importancia pogués haver estat mai escrita i no en castellano; i després segueixen lamentacions planyent-se que l’esmentat Sr. Gil no l’hagués deixada a l’Universitat per fer parella ab el Cançoner famós dit de Turmo, o al menys a la Biblioteca Nacional de Madrid. Una joia així en manos catalanistas la jutgen perillosa, perquè pot donar razones aparentes de nuestra pretendida superioridad. Ja ho veieu si filen prim. Emperò quan davant la làmina de “Bibliofilia” i ab unes explicacions ampliatories del mérit tecnic i artistic de la rica relligadura, se donen compte de la realitat de l’obra vostra, i sobre tot que els hi faig remarcar l’infamant encuadernacion que deshonra el Cançoner de Turmo, es alheshores que·l despit esclata en paraules agres, dites, això sí, ab aquella rialleta groga: “Hombre!, no hay para tanto! – Si viera usted en Madrid la biblioteca de D. Fulano! Aquellas son encuadernaciones! –No dudo que valga mucho lo de vos; pero vaya! Creo que el amor propio les ciega demasiado...” Y mil cosetes d’aquest estil que si no n’estessem ja convençuts, fora la millor prova de l’èxit de nostra actuació cultural. Y encare de retop quines floretes per l’Institut d’Estudis Catalanistas (segons ells) que está llamado a desaparecer, (tranquiliseu-vos) cuando renazca el buen sentido tradicional en los catalanes. (!!!) Aitals bestieses provocades per la vostra benefactora “Bibliofilia” constitueixen per a mi un bany d’aiga de roses del qual vos en soc agrahit deutor. E Deus que us dó vida per faher tant belles obres!”

Per a l’entrada “Encuadernación” de l’enciclopèdia Espasa, Eudald Canivell reproduí l’enquadernació del Cançoner Gil, com a mostra d’enquadernació moderna  retrospectiva.

Aitor Quiney
Servei d'Emmagatzemament, Preservació i Conservació

Notes:

(1) Molts anys després, mort en Joaquim Figuerola, la seva filla Maria Figuerola, regalà a Emili Brugalla una carpeta amb uns quants calcs del seu pare, entre els quals es troba el de l’Opuscula de Séneca, de 1475.

(2) La carta forma part del Fons Ramon Miquel i Planas de la Biblioteca de Catalunya.

(3) Bibliotaf, paraula sueca documentada a principis del segle XX que designa aquella persona que guarda els seus llibres per si mateix i no els presta als amics. Més informació.