El 22 d’agost del 2016 moria, als noranta-dos anys, el filòleg i polític Jordi Carbonell i de Ballester. Uns mesos després, el maig del 2017, els seus fills donaven a la Biblioteca de Catalunya el seu arxiu personal –una petita part ja hi havia ingressat uns anys abans–, juntament amb part de la seva biblioteca. Entre aquest material hi havia un llibre de bibliòfil que cal ser destacat: la traducció, feta pel mateix Carbonell, de La légende de saint Julien l’Hospitalier, la segona de les tres narracions que formen, juntament amb Un coeur simple i Hérodias, els Trois contes de Gustave Flaubert, publicats per primera vegada l’any 1877.

En la llegenda, Julià, fill de bona família, és un jove que viu sobretot per a la caça, activitat que practica amb un cert sadisme. Just després del seu naixement, unes aparicions divines havien predit que emparentaria amb la família imperial i, sobretot, que mataria els seus pares. Una vegada complerta la tràgica predestinació, Julià abandona la llar conjugal i s’instal·la en una cabana a prop d’un riu. Allà inicia una vida pietosa i ajuda la gent a creuar el riu amb barca. Fins que un dia se li apareix un leprós i, després que Julià li doni tota l’ajuda necessària, aquest –personificació de Déu– se l’emporta, com a sant, cap al cel.

La llegenda de sant Julià l’Hospitalari es publicà, segons s’especifica al verso de la portada, en una tirada de només sis exemplars en paper de fil «Guarro» numerats de l’I al VI i il·lustrats a mà per Marc Farell. Dels sis exemplars només coneixem el numerat com a «I», incorporat ara al fons de la Biblioteca de Catalunya.

El volum, de 32,5 x 25,5 cm, hauria d’estar format per onze plecs de quatre fulls i, per tant, 96 pàgines, de les quals la darrera numerada és la 82. Hi ha, però, algunes irregularitats que fan pensar que el volum que ens ha arribat pugui ser un primer exemplar de prova. Així, els dos primers quaderns no estan impresos en paper de fil, sinó en un de més senzill. A més, el darrer quadern –que hauria d’incloure les dues darreres pàgines del text (numerades 81-82) i el colofó– només presenta impresa la pàgina del colofó. En canvi, les pàgines 81-82 i un altre colofó es troben, per duplicat, en dos bifolis encartats després del penúltim quadern, impresos amb el mateix paper més senzill dels primers quaderns.

El text està imprès en caràcters gòtics, amb vint-i-quatre línies per pàgina en una caixa de 16 x 9 cm. L’existència d’algunes línies que sobresurten de la caixa també fa pensar que es tracta d’un exemplar de prova. A més, hi ha algunes pàgines en blanc, segurament pendents de ser il·lustrades.

Si el volum manca d’aquestes il·lustracions a tota pàgina, en canvi sí que conté quaranta-nou senzilles caplletres, dibuixades a mà amb tinta negra per Marc Farell i Jorba (1902-1982). Aquest artista sabadellenc va treballar tant el món de les revistes infantils com en la il·lustració de llibres i goigs o en la pintura mural de caràcter religiós.

Les il·lustracions de Marc Farell i la traducció i el pròleg de Jordi Carbonell són les úniques mencions de responsabilitat que acompanyen l’autoria de Gustave Flaubert a la portada del llibre. I l’editor? En el peu d’impremta de la portada només consta «Barcelona / MCMXXXV». D’altra banda, els tres colofons presenten alguna diferència. Segons el colofó imprès en el darrer quadern en paper de fil  «Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir a Gràfiques Casugom, de Barcelona, el vint-i-vuit d’agost, dia de sant Julià de l’any MCMXXXV». En els dos bifolis impresos amb paper més senzill el colofó és: «Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir a “Gràfiques Casugom”, de Barcelona, el dia 7 de març, vigília de Sant Julià, de l’any 1936.» En el santoral hi ha tants sants anomenats Julià, que hom pot triar moltes dates per a celebrar-lo. Per una altra part, ni 1935 ni 1936 són les dates reals de la publicació del llibre.

Albert Manent és l’estudiós que aporta més informació sobre la traducció d’aquesta obra de Flaubert. Ho fa en el capítol «Els llibres de bibliòfil en català (1941-1962)», publicat en el seu llibre Del noucentisme a l’exili: sobre cultura catalana del nou-cents (1997):

Flaubert, Gustave. La llegenda de Sant Julià l’Hospitalari. Traducció i pròleg de Jordi Carbonell. Il·lustracions de Marc Farell. Gràfiques Casugrom. 83 pàgs. Barcelona, 1936 [1946]. [Se’n feren sis exemplars numerats].

Segons Jordi Carbonell, l’edità un grup de bibliòfils i el principal responsable n’era el fabricant Josep Franch, que també va publicar els Petits poemes en prosa de Tomàs Roig i Llop i llibres de Guitert i Fontserè sobre Poblet. Casugrom era una impremta vinculada a l’editorial i llibreria Casulleras.

En la citació de Manent hi ha dues divergències respecte al volum ingressat a la Biblioteca: la data de 1936 –en comptes de 1935– i el nom de la impremta, que hauria de ser «Gràfiques Casugom». D’aquesta impremta, Manent dóna la primera pista en relacionar-la amb l’editorial i llibreria Casulleras, una empresa activa des dels anys vint i que, situada al carrer de Claris, 15, es va especialitzar en llibre religiós (un dels noms amb què va treballar era el de Librería Litúrgica Rafael Casulleras). I si la primera part del nom de les Gràfiques Casugom correspon a Casulleras, la segona part –que Manent no identifica– es pot relacionar amb Gomà i, més concretament, amb la família del cardenal Isidre Gomà i Tomàs (1869-1940), nascut a la població tarragonina de la Riba en una família d’industrials paperers –vegeu l’esquela de l’arquebisbe de Toledo i «primado de España», a La Vanguardia Española del 13 de setembre de 1940–. Amb els tallers al carrer Sepúlveda, 79, aquesta impremta treballava des de 1939 per a la llibreria Casulleras, sobretot en l’edició de les obres precisament del cardenal Gomà.

Però, qui més hi havia rere la publicació de La llegenda de sant Joan l’Hospitalari? Albert Manent, en el text citat abans, assenyalava: «Segons Jordi Carbonell, l’edità un grup de bibliòfils i el principal responsable n’era el fabricant Josep Franch, que també va publicar els Petits poemes en prosa de Tomàs Roig i Llop i llibres de Guitert i Fontserè sobre Poblet.». Del fabricant-bibliòfil Josep Franch no hem aconseguit trobar-ne cap dada. Però en el primer volum de la Col·lecció de manuscrits inèdits de monjos del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, publicat l’any 1947, el seu editor, Joaquim Guitert i Fontserè, el dedica a Joaquim Franch i Badia i a la seva muller, Anna Batlle i Matabosch (no podria ser aquest Joaquim Franch l’impulsor del grup de bibliòbils que va publicar el llibre de Flaubert?). D’altra banda, com a impressor hi apareixen les Gràfiques Altés, la mateixa empresa que estampà, també el 1947, els Petits poemes de la llar de Tomàs Roig i Llop, obra en la qual no apareix cap editor, però sí un distribuïdor: Núria, S.A. (Servei General de Llibreria).

Jordi Carbonell va treballar en el Servei General de Llibreria. En les seves memòries –Entre l’amor i la lluita (2010)­– explica com, després de llicenciar-se en Filologia Romànica i haver fet el servei militar, l’any 1947 va entrar a treballar a mitja jornada a la secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans i, per complementar la feina, anava els matins al Servei General de Llibreria. Sobre l’editorial, que qualifica de «modesta», escriu: «En aquella època, en català només es podien publicar textos escrits originàriament en aquesta llengua i no hi havia problemes amb els manuscrits, però no es podien publicar traduccions. I tot i això havia de passar la censura, és clar. Hi ajudava que Roig i Llop estava bastant ben relacionat amb l’administració.»

És ben curiós que, en les memòries, Carbonell no esmenta la traducció de l’obra de Flaubert. La seva incorporació al món editorial l’any 1947 fa pensar que hagi de ser aquest any la data real de publicació de La llegenda de sant Julià l’Hospitalari, un any abans de la que proposa Albert Manent. En qualsevol cas, la traducció i l’estudi introductori constitueixen la primera publicació de Carbonell, quatre o cinc anys abans del seu primer article conegut, «Notes sobre Àngel Guimerà. Els temes històrics», publicat al Bulletin of Hispanic Studies d’abril-juny de 1951. És molt estrany que en escriure les memòries, Carbonell no recordés, o no donés importància, a aquest fet...

Tampoc sabem si la traducció va sorgir de l’interès del mateix Carbonell o va ser un encàrrec del grup de bibliòfils. L’obra de Flaubert ja havia estat traduïda al català l’any 1936 per Ramon Esquerra per a Edicions de la Rosa dels Vents. En la postguerra, l’edició en llengua catalana només era autoritzada en casos puntuals. Els llibres de bibliòfil, de tirades molt reduïdes i, per tant, de poca repercussió social, eren més fàcils de publicar. Però fins i tot alguns d’aquests llibres «de luxe» hagueren de ser publicats en la clandestinitat, com en el cas de les traduccions al català, en aquells moments prohibides del tot. Per això traduccions com la de Jordi Carbonell havien d’aparèixer amb peus d’impremta falsos anteriors a la guerra, i això malgrat que en la seva confecció hi poguessin haver participat persones o famílies pròximes al règim com ara els Casulleras o els Gomà.

Jaume Clarà
Secció de Col·leccions Generals