Boix i Selva, poeta en el Paradís?
Fecha inicio: 14/10/2014 Fecha final: 13/11/2014
Lugar: Espai Zero
Horario: De dilluns a divendres de 9 a 20 h. Dissabtes, de 9 a 14 h.
Comisariado:
Anna Gudayol, Secció de Manuscrits
Jaume Clarà, Secció de Col·leccions Generals
Entre 1950 i 1951, enmig de la postguerra, es publicava a Barcelona la traducció d’un dels grans autors de la literatura anglesa, El paradís perdut, de John Milton (Londres, 1608-1674), poeta heterodox i ferotgement cromwellià. La versió catalana, enhendecasíl·labs lliures, fou unànimement aclamada per la crítica i el món literari com una obra mestra. La seva musicalitat i l’ús extraordinari de la llengua la situen a l’altura de les traduccions dels clàssics de Sagarra o Riba, a qui l’obra està dedicada.
La importància del Paradís ha amagat, en bona part, l’obra pròpia del seu factor. Josep Maria Boix i Selva (Barcelona, 1914 – Girona, 1996), nascut en una família culta i benestant de marcades conviccions catalanistes i espiritualitat montserratina, havia estudiat Dret per tradició paterna i Filosofia i Lletres per vocació. Es relacionà amb Espriu, Rosselló-Pòrcel, Teixidor, Bartra i Vinyoli, membres com ell del que s’ha vingut a denominar “Generació del 36”, durament afectada per la guerra i la difícil postguerra. Com ells, publicà el seu primer llibre de poemes, Angle, abans de la contesa, el 1935. Després de Soledat abrupta, de 1937, hi ha un interludi forçat en què continua malgrat tot la seva relació amb el món poètic. El següent llibre, Copaltes i mirinyacs, no apareix fins el 1946, amb peu d’impremta fals de 1938.
Professor als escolapis de Sarrià i a la Universitat de Barcelona -els seus alumnes en guardaran un record molt viu- inicia a partir del 1953 la seva tasca com a director literari a l’editorial Vergara, feina que, juntament amb el patrocini de la fundació Minerva per a la traducció de Milton, li permet subvenir a les necessitats quotidianes. A Vergara, aprofitant el relatiu desgel de principis dels seixanta, inicia una col·lecció, “Isard”, per donar a conèixer en català obres de qualitat de totes les èpoques. Combina amb cura títols de gran actualitat, sovint duts al cinema (Estació Victòria, Història d’una monja, Doctor Givago) amb clàssics contemporanis (Camus, Joyce, Saint-Exupery) o universals (Dafnis i Cloe, Rimbaud) i autors catalans (Bertrana, Estradé, Sagarra). En la tria l’ajuden els traductors, sovint de reconeguda trajectòria literària (Fuster, Calders, Folch i Camarasa, Oliver, August Vidal) que contribueix a recuperar per a la indústria editorial.
A partir dels anys setanta Boix i Selva reprèn de manera visible l’activitat poètica, que no havia deixat però de cultivar. El 1971 guanya el premi Carles Riba amb El suplicant, la deu i l’esma, i el 1976 el López-Picó amb Presoner de la boira, ambdues d’una religiositat profunda i gens encarcarada. La seva veu poètica s’endinsa aleshores en l’elaboració d’un llarg poema sobre el tema del jueu errant, pouant en les tradicions cristiana i hebrea, que no arriba però a completar. La seva obra, en part inèdita, espera, més enllà del Paradís, ser redescoberta.