Conxita Badia i les cançons

Concepció Badia i Millàs (Barcelona 1897-1975), soprano i professora de cant, tingué un paper remarcable en la vida musical de la primera meitat del s. XX. Deixebla d’Enric Granados, col·laboradora de Pau Casals, amiga de Robert Gerhard, devota de Manuel de Falla i professora -entre d’altres- de Montserrat Caballé, la seva vida va transcórrer entre d’altres a Barcelona, París i Buenos Aires.

En ella conflueixen sentiment i temperament. El seu caràcter anava en consonància amb el corrent cultural de tombant de segle: el Modernisme. Aquest moviment aportà aires nous, llibertat i innovació, en definitiva, modernitat en l’art. Manifestava admiració per la música popular i folklòrica. A Catalunya, en particular, el nacionalisme fou un altre factor distintiu, sense oblidar el wagnerisme, molt marcat a Barcelona.

El repertori de Conxita Badia reflecteix plenament aquest corrent. S’hi poden trobar des de cançons de bressol i música popular en general fins a lieder, oratoris, àries d’òpera i sarsueles, i música de cambra, entre d’altres. Si bé, el record que ha perdurat de les interpretacions de la soprano són les de la cançó catalana, espanyola i llatinoamericana.

Ingrés del fons Conxita Badia a la BC

Per voluntat de les seves filles Conxita, Mariona i Carme Agustí Badia, el fons de partitures i enregistraments sonors de Conxita Badia, juntament amb algunes monografies, ingressà a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta donació es feu en diverses trameses entre el 1995 i el 2007, essent el lliurament de l’any 1998 el més nombrós.

Els enregistraments sonors

Dissabte 27 d’abril del 2012 es presenta al festival In-Edit el documental “Conxita Badia no existeix”. El títol del documental l’ha suggerit la resposta d’un professional d’arxius a la demanda sobre l’existència d’enregistraments de la soprano catalana. Per a un intèrpret, no haver tingut l’ocasió d’enregistrar el seu repertori el fa invisible als ulls de les futures generacions.

Conxita Badia i Millàs va cantar molt i per a molts públics. La seva discografia, però, es resumeix en poc més de vuit enregistraments: un, fet per a la Gramophone a França el 1916 –i que no tenim-; una sèrie de tres discos fets a l’Argentina per la RCA Victor entre els anys 1943 i 1944, i quatre més fets a Catalunya entre els anys 1963 i 1969 per a les discogràfiques  Vergara i Edigsa. El 1975, coincidint amb l’any de la mort de la soprano, Vergara edità un recopilatori de les cançons que enregistrà a l’Argentina acompanyada de Donato Colacelli. Entremig, molts concerts foren emesos per la ràdio, però molt pocs es van preservar fora de l’arxiu de la pròpia família. Aquest arxiu és el que ens va arribar a la Biblioteca de Catalunya, i del qual vam extreure el contingut per editar el disc commemoratiu del centenari del seu naixement Conxita Badia, paraules i cançons. Posteriorment, han aparegut altres reculls destacables, com el recopilatori d’Aria Recording Conxita Badia (1897-1975), on apareix un enregistrament fet per la BBC a Barcelona el 1953.

Si hem de destacar algun aspecte del fons documental sonor lliurat a la Biblioteca, més enllà de del fet musical, és que ha conservat molts testimonis orals que han lloat Conxita Badia unànimament. Tenim els de Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge o Manuel “Nani” Valls, que es complementen amb tants d’altres expressats per escrit, com els d’Enric Granados, Pau Casals, Arnold Schönberg, Robert Gerhard, Manuel de Falla o Eduard Toldrà. Malgrat que aquestes manifestacions no supleixen la veu de la soprano, sí que diuen molt de l’empremta que deixà en els qui l’escoltaren.

Pel què fa al contingut d’aquest repertori enregistrat, destaquen especialment les cançons catalanes, espanyoles i sud-americanes. Foren tants els compositors que escriviren per a ella, que no es fa estrany comprendre per què Eduard Toldrà, que li dedicà la premiada La rosa als llavis,  desés la partitura en un calaix tot esperant el retorn de Conxita de l’exili abans de deixar-la interpretar a ningú més.  Malauradament, no s’ha conservat cap enregistrament d’aquesta obra amb la veu de Conxita Badia però sí de Montserrat Caballé, deixebla seva, que en féu un enregistrament per a Vergara el 1963.

Les partitures

El conjunt de partitures conforma una de les col·leccions més valuoses i extenses de col·leccions de partitures d’una cantatriu que es conserven a la Biblioteca de Catalunya i molt probablement, en d’altres biblioteques. El període que abasta, tant el de la música manuscrita com el de la impresa, és del segle XIX fins a l’any 1968. Cal tenir present que el fons és obert i probablement aquestes dates podrien variar, així com el nombre total de partitures. Les xifres actuals són de més de 650 documents manuscrits i uns 1440 exemplars de partitures impreses, a més de les 87 volums de monografies i publicacions periòdiques. 

Aquestes partitures són les que utilitzà per als seus recitals i per a les nombroses activitats musicals que desenvolupà al llarg de la seva vida. Malgrat ser majoritàriament, obres per a veu i piano, també n’hi ha per a piano, cor, cambra i orquestra.

El piano no fou un instrument desconegut per a Conxita Badia. El tocava, i moltes vegades s’acompanyava ella mateixa. De fet, Conxita Badia començà els estudis musicals amb el piano, i fou precisament Enric Granados, el seu primer mestre, qui descobrí el seu talent en el camp vocal i l’adreçà a Rosa Culmell, esposa de Joaquim Nin Castellanos. Vine tu i les cançons li deia Granados quan volia escoltar-la. El 1915, Conxita estrenà el cicle de Canciones amatorias del compositor lleidatà, dins les quals Lloraba la niña i Gracia mía estan dedicades a ella. 

No és d’estranyar doncs, que el fons inclogui un nombrós conjunt de partitures autògrafes de Granados, entre elles, algunes d’hològrafes. Aquest bloc manuscrit autògraf converteix el fons Conxita Badia en un dels fons de consulta obligada per a investigadors i estudiosos d’Enric Granados.

Els originals de tonadillas com Las Currutacas modestas, La maja dolorosa, El majo tímido, o la Cançó de janer i “Salutació al sol” de Liliana amb text d’Apel·les Mestres són alguns exemples. 

Un cas semblant serien les partitures hològrafes de Robert Gerhard. El conjunt d’originals Gerhard és més representatiu en el fons Conxita Badia que en la col·lecció Robert Gerhard que també es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Entre les peces que s’hi poden trobar hi hauria Cançó amb text de Pere Serafí, Del Verger de Galanies, La fulla i el núvol, L’infantament meravellós de Schahrazada -dedicada a Conxita Badia i estrenada per ella el 1918 al Palau de la Música-, Madrigal a Sitges i diversos arranjaments de cançons.

Jaume Pahissa seria un altre compositor amb força presència dins el fons, ja sigui amb obres de creació ja sigui amb arranjaments i orquestracions de cançons populars i d’obres de compositors com Alessandro Scarlatti, Gabriel Fauré o Maurice Ravel, per citar-ne alguns.

En la majoria dels casos, són partitures amb el corresponent joc de particel·les, que acostumen a portar el segell de propietat de la cantatriu. Recordem que Conxita Badia i Jaume Pahissa coincidiren tant a Catalunya com a Argentina.

Entre d’altres partitures originals s’hi poden trobar obres de compositors catalans tan remarcables com Narcís Bonet, Pau Casals, Joan Comellas, Silveri Fàbregas, Robert Gerhard, Joan Guinjoan, Joan i Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Joaquim Homs, Joan Llongueras, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Jaume Pahissa o Josep Valls, de la majoria dels quals es conserven els seus fons a la Biblioteca de Catalunya.

També hi ha representats compositors espanyols. Manuel de Falla i Joaquín Rodrigo serien els més destacats. Tanmateix, mereix una atenció especial la representació significativa dels compositors llatinoamericans: Juan José Castro, Alberto Ginastera, Mozart Camargo Guarnieri, Carlos Guastavino, Jayme Ovalle o Heitor Villa-lobos, per citar alguns exemples. Moltes de les obres les van dedicar a Conxita Badia i, per tant, moltes de les partitures inclouen la dedicatòria autògrafa del compositor.

Si bé la singularitat de les partitures manuscrites és evident, la de les partitures impreses rau també en les dedicatòries però també en les anotacions manuscrites per a la interpretació de la peça.

On anava Conxita Badia, hi anaven les cançons. Això vol dir que bona part de les partitures arribaren malmeses pel seu ús com a conseqüència de la seva llarga vida musical i dels nombrosos viatges que dugué a terme.

Les edicions són de compositors catalans, espanyols, francesos, de la resta d’Europa, llatinoamericans i fins i tot, n’hi ha alguna en japonès.

Conxita Badia, “la vienesa de Barcelona” com l’anomenaren arran dels concerts realitzats en aquesta ciutat els anys trenta, va rebre el reconeixement de músics com Richard Strauss, Anton Webern, Alban Berg o Arnold Schönberg.

Sempre es mostrà oberta a l’obra més avantguardista dels autors coetanis, ja fossin compositors com escriptors que els musicaren, dels quals estrenà obra seva. Les partitures ho certifiquen. Com també són testimoni del seu pas com a catedràtica de cant al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on exercí la docència durant catorze anys, i de les ensenyances impartides en els cursos internacionals d'interpretació musical de Santiago de Compostel·la.

La col·lecció de partitures de Conxita Badia, en definitiva el seu repertori, dóna una àmplia visió de l’evolució de la música catalana en particular però també de la de la resta de països per on actuà i visqué.

Enllaços relacionats

Biblioteca de Catalunya. Publicacions

Biblioteca de Catalunya. Fons i col·leccions

Bloc de Conxita Badia

Sonograma

Viquipèdia