Els fons i les col·leccions personals que ha rebut la Biblioteca de Catalunya al llarg dels anys no responen a un únic patró, sinó que cada un dels fons destaca per la seva originalitat i idiosincràsia, formant així un mosaic cultural molt variat. En aquesta entrada al Blog ens hem volgut fixar en la incidència femenina que hi ha en aquest àmbit en concret de la Biblioteca.

Si fem un cop d’ull a les dades, el nombre actual de fons personals de dones és de quaranta-nou, una xifra que a priori podria semblar quantiosa, però que posada en relació amb la resta de la col·lecció es troba als antípodes d’aquest adjectiu. Els fons personals masculins sobrepassen amb escreix aquest nombre, arribant a un total de quatre-cents quatre, vuit vegades superior al d’elles. El fet que la presència femenina en aquests fons no excedeixi el 10% és significatiu, i ens trasllada sobre el paper una realitat social i cultural que ens parla del pes de la dona en la nostra societat. És per això que hem considerat important dedicar un espai a treure a la llum aquestes autores i fixar-nos-hi amb més deteniment per revalorar-ne el seu llegat.

Les figures femenines d’aquests fons no provenen d’una única esfera de la cultura, sinó que les seves professions podrien encabir-se en tres grans àmbits: el literari, el musical i el de l'art plàstic. Cada un d’ells format per un nombre similar d’integrants, deixant d’aquesta manera un ventall de matèries culturals molt ric i diversificat. En ells podem trobar des d’escriptores, a compositores, il·lustradores, cantants d’òpera, ballarines, poetesses, professores de música, gravadores, pianistes o periodistes, entre d’altes. Aquests fons, en general, arriben a la Biblioteca per mitjà de donatiu, ja sigui per part de la mateixa autora o per part dels seus familiars. En alguns casos, però, menys habituals, es tracta de compres en llibreries especialitzades o d’adquisicions als propis hereus.

Entre les personalitats més distingides dins d’aquestes col·leccions podríem mencionar: Montserrat Abelló, Lola Anglada, Clementina Arderiu, Conxita Badia, Roser Capdevila, Maria Mercè Marçal, Maria Antònia Oliver, Isabel-Clara Simó o Helena Valentí, per posar alguns exemples. Entre aquests noms, l’àmbit literari és el que sobreïx més, probablement perquè ha estat un dels sectors on la dona ha pogut tenir més visibilitat i reconeixement, en comparació amb altres àmbits com ara la composició musical o la pintura.

Entre les personalitats no tan populars, però sí igualment excepcionals, podríem mencionar Tórtola Valencia, ballarina de danses orientals des del 1908 al 1930, que va captivar el públic europeu i hispanoamericà amb les seves danses exòtiques de les quals era coreògrafa, figurinista, escenògrafa i intèrpret, convertint-se en font d’inspiració per a pintors i artistes de l’Europa de fin de siècle[1]; també a Giocasta Kussrrov, pianista precoç instruïda inicialment per la seva mare, que va arribar a tocar, essent tan sols una nena, als escenaris de les principals ciutats europees com ara París, Roma, Madrid, Barcelona o Viena, sola o acompanyada del seu germà Carles[2]; o el cas de Josepa Herrera, inspectora d’ensenyament que es va negar a col·laborar en la depuració de treballadors públics de l’àmbit de l'educació que empraven el català en les seves classes durant la Dictadura de Primo de Rivera[3].

Entre aquests fons femenins, un dels més antics és el de Maria Josepa Massanés, escriptora i poetessa, de la qual conservem part de la seva correspondència enviada entre 1837 i 1886. I a l’altre extrem, tenim el fons personal d'Amèlia Riera com un dels més actuals. Riera va ser una pintora i gravadora barcelonina centrada en l’expressió de l’informalisme[4]. D’ella disposem d’algunes matrius, dibuixos i estampes calcogràfiques de les sèries “Divertimento” i “Maniquins” elaborades en el Taller 46-Joan Barbarà[5].

Per a acabar, esperem que amb aquesta breu entrada, en la qual hem intentat mostrar un petit tast del gran llegat artístic femení del país, el lector s’hagi quedat amb ganes de saber més d’aquestes personalitats, sovint no tan visibilitzades. Per suplir aquesta gran desproporció entre autors i autores reconegudes dins dels nostres fons, i també en un àmbit més global, ens cal, en primer lloc, revalorar el treball efectuat per les creadores artístiques passades, donar-los veu i pes en el nostre imaginari cultural col·lectiu, perquè puguin esdevenir referents. I en segon lloc, seguir invertint per aconseguir més fons femenins de qualitat que eixamplin el nostre coneixement i ens donin una visió més completa i igualitària de la nostra societat.

Carla Soler
Estudiant en pràctiques

Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Notes

[1] Queralt, María Pilar (2005). Tórtola Valencia, una mujer entre sombras, p. 13-14

[2] Aviñoa, Xosé (1996). Jaume Pahissa: un estudi biogràfic i crític, p. 204

[3] Vilanou, Conrad; Monserrat, Josep (2003). Mestres i exili: Jornades d’estudi i reflexió, p. 91

[4]  Ramos, Gemma; Sánchez, Carles (2019). Dona i artista: col·lecció del Museu de Terrassa. p. 87

[5]  Taller de gravat calcogràfic creat per Joan Barbarà l’any 1950 al carrer Argenteria de Barcelona.

Bibliografia 

Aviñoa, Xosé (1996). Jaume Pahissa: un estudi biogràfic i crític. Barcelona: Biblioteca de Catalunya.

Queralt, María Pilar (2005). Tórtola Valencia, una mujer entre sombras. Barbarà del Vallès: Lumen.

Ramos, Gemma; Sánchez, Carles (2019). Dona i artista: col·lecció del Museu de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa.

Vilanou, Conrad; Monserrat, Josep (2003). Mestres i exili: Jornades d’estudi i reflexió. Barcelona: Universitat de Barcelona.