Les xarxes socials ens han acostumat a escriure missatges molt curts. Els dos-cents vuitanta caràcters de Twitter fan que fem esforços constants de concreció, i per tant exercicis de redacció que sovint són complicats.

Però el que potser no sabeu és que hi ha una tradició de relats encara més breus: les “six-word memoirs”. La llegenda diu que una vegada van demanar a Hemingway que escrivís una història només en sis paraules. El resultat va ser aquest tristíssim conte: “Venc sabates de nadó per estrenar”[1].

En llengua espanyola Augusto Monterroso és autor d’un dels relats breus més cèlebres: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Un altre mexicà, Luis Felipe G. Lomelí, gairebé cinquanta anys més tard, en va escriure un, fins i tot, de més curt titulat El emigrante: "-¿Olvida usted algo?- Ojalá".

Tots aquests exemples s’englobarien en un gènere literari —considerat fins fa poc per la crítica com un gènere menor— que es coneix amb el nom de “flash fiction” i que aquí traduiríem per microconte o microrelat.

La tradició literària ens ofereix d’altres composicions curtes que són probablement més conegudes per tots nosaltres. Però un microrelat no és un aforisme, ni un acudit, ni una màxima, ni una sentència. Ni tan sols un haiku.

Segons Rebeca Martín i Fernando Valls (Quimera, 2002, núm. 222, p. 10-11) el microconte “exigeix la narració d’una història” i ha de tenir els trets de “l’extrema brevetat, la concisió, la paradoxa o l’ambigüitat i el misteri”.

Tant al CCUC com a Dialnet podeu trobar una extensa bibliografia sobre aquest tema.

Alguns autors clàssics catalans que van conrear aquest gènere van ser Pere Calders, Joan Perucho, Francesc Trabal o Llorenç Villalonga. I una mica més tard, Jaume Cabré, Sergi Pàmies i Quim Monzó.

Últimament, però, sembla que s’ha posat de moda, com mostra la nova col·lecció “Bona confitura”, que publica aquest tipus de relats, o també la gran quantitat de concursos que es convoquen anualment.

El títol d’aquest apunt —que avui havia de ser breu— és també un nanoconte. El més tràgic, però, és saber que va ser escrit com a nota de suïcidi.

Condemnats com estem actualment a dir moltes coses en poques paraules, com a epíleg us n’oferim un de Pere Calders que esperem que us serveixi d’inspiració per a futures piulades i també us faci rumiar una mica:

“Discreció. Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa”[2]

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

[1] "For Sale: baby shoes, never worn"

[2] Pere Calders. Invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978, p. 117. Top.: AAG-8-526