El Kempis és el nom popular que rep La imitació de Crist  (Imitatio Christi), un llibret d’espiritualitat escrit al segle XV que va tenir una difusió extraordinària, tanta que potser és l’obra religiosa cristiana amb més edicions després de la Bíblia. El nom popular deriva del seu autor més probable, Tomàs de Kempis.

El nom real d’aquest escriptor era Thomas Haemeken, però ha passat a la posteritat amb el nom del lloc d’on era originari: va néixer en el poble alemany de Kempen (Kempis, en la seva forma llatina), prop de Düsseldorf, pels volts de 1380. Va estudiar a la ciutat neerlandesa de Deventer, en una escola dirigida pels Germans de la Vida Comuna, petites comunitats de laics que, sense fer vots religiosos, volien progressar en la vida espiritual.

El 1399 Tomàs de Kempis ingressa com a religiós a la congregació de canonges regulars de Windesheim, en el monestir d’Agnietenberg (Països Baixos), on viuria des d’aleshores fins a la mort (1471), treballant sobretot en la redacció i la transcripció de llibres d’espiritualitat. Entre les obres que se li atribueixen hi ha La imitació de Crist; de tota manera, al llarg dels segles alguns erudits han qüestionat la seva autoria, afirmant que era obra d’altres escriptors, com Bernat de Claravall o Jean Gerson, canceller de la Universitat de París. Actualment, d’entre tots els autors apuntats, Tomàs de Kempis és vist per la majoria d’experts com el més plausible. En qualsevol cas, l’obra fou escrita dins del corrent espiritual de la Devotio moderna, del qual els Germans de la Vida Comuna i la congregació de Windesheim en són manifestacions directes[1]. 

La imitació de Crist consta de quatre parts, que es componen de sentències breus, escrites amb un llenguatge i estil planers, amb un to directe i afectiu, per orientar la vida del fidel seguint l’exemple de la vida de Crist. Aquests trets es corresponen amb la Devotio moderna, corrent espiritual que fomentava una austeritat moderada i una religió cristocèntrica, allunyada de l’especulació escolàstica, amb una dimensió més personal que comunitària, fonamentada en la pregària i l’eucaristia.

L’extraordinari èxit de l’obra als segles posteriors deriva en part de l’ús i la difusió que en van fer grans figures, com  Teresa de Jesús, Martí Luter o Ignasi de Loiola, pràctica que es mantindria encara al segle XX, com ho testimonien el papa Joan XXIII i el primer secretari de la ONU, el suec Dag Hammarskjöld[2]. A Catalunya, el llibre va ser ben conegut des del segle XV i a Barcelona, el 1482[3], Pere Posa edità la primera versió impresa en llengua vernacla de la qual se’n té notícia[4], obra del valencià Miquel Peres, que es va tornar a publicar el 1491, ara a València. El text català de Peres encara va ser editat novament a Barcelona el 1518 per Carles Amorós[5]. La Biblioteca de Catalunya té exemplars de les edicions de 1491 i 1518, integrats al fons Aguiló[6], que recull part de les edicions catalanes antigues.    

La Biblioteca de Catalunya compta amb un fons anomenat Kempis, que recull una col·lecció d’edicions de La imitació de Crist. El nucli d’aquesta col·lecció prové del bibliòfil Ignasi de Janer (1869-1919). El 1941 els seus hereus van donar el fons a la biblioteca nacional catalana com agraïment perquè anys abans, el 1936, aquesta entitat havia salvat aquells llibres de la destrucció[7]. L’ingrés de la col·lecció, que coincidí segons els organitzadors amb els 500 anys de la redacció de l’obra, va propiciar un seguit de conferències sobre el llibre de Kempis i una exposició celebrada a la mateixa biblioteca, a la Sala dels Tapissos, inaugurada el 13 de desembre de 1941, i que va visitar Franco el 28 de gener de 1942.

La col·lecció inicial de Janer es va ampliar amb la incorporació d’edicions de La imitació de Crist, ja existents a la biblioteca, i el fons Kempis s’ha anat incrementant al llarg dels anys. Actualment, comprèn unes set-centes edicions del text de Tomàs de Kempis, a més d’estudis complementaris i altres obres inspirades en aquest llibre. Cronològicament abasta des del segle XV  —compta amb quatre incunables— fins al segle XXI, en una vintena de llengües diferents. El castellà, el llatí, el francès i el català són els idiomes que compten amb major nombre d’edicions, i entre les que en tenen menys hi ha el basc, el xinès, el gaèlic, l’albanès, l’àrab i el zulú.   

Eduard Botanch
Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

[1]Habsburg, Maximilian von. “Introduction” en:  The Imitation of Christ. London:  Penguin Books, 2013. https://erenow.net/common/the-imitation-of-christ/1.php

[2] Rambla, Josep M. “Introducció” en: La imitació de Crist. Barcelona: Proa, 1992, p. 18

[3] D’aquesta edició es conserva un exemplar a la Bibliothèque nationale de France

[4] Ribelles Comín, Josep. Bibliografía de la lengua valenciana. Madrid: Impr. de la “Rev. de Arch., Bibl. y Museos”, 1920, vol. 1, p. 467. 

[5] Amb el títol: Libre del Menyspreu del món e dela Imitacio de Nostre Senyor Deu Jesucrist (BC, 11-VI-22)

[6] L’edició, atribuïda a Gerson, es titulava Del menyspreu del mon, i fou impresa per P. Hagenbach i L. Hurtz (BC, 11-VI-41)

[7] Catálogo de la colección bibliográfica de la Imitatio Christi (Kempis). Barcelona: Diputació Provincial de Barcelona, Biblioteca Central, 1968, p. VII