La Biblioteca de Catalunya presenta un nou volum de la col·lecció Mínima dedicat al músic Emili Salut i Payà (Barcelona, 1918-1982) que recull una selecció de les seves memòries [1].

Emili Salut i Payà, un músic al gulag esdevé una aproximació a aquest compositor, trompetista, director i pedagog, el fons del qual es conserva a la Biblioteca gràcies a la família, i en especial a Francesca, una de les filles del músic. La donació va començar l’any 2001 i continuà en posteriors lliuraments, els anys 2010 i 2018, precisament, aquest darrer, coincidint amb l’efemèride del centenari del seu naixement.

Aquest fons ens permet reivindicar a tots aquells músics d’ofici que, com Emili Salut, poden haver dispersat la seva genialitat diversificant-la en perfils professionals com els de compositor, arranjador, harmonitzador, orquestrador, director de cor i d’orquestra, intèrpret, professor, crític, musicògraf o copista, entre d’altres.

És prou conegut que les circumstàncies aboquen a molts creadors musicals a treballar en diferents camps de la música. Per exemple, Enric Granados, Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard, Rafael Martínez Valls, Josep M. Ruera o Joan Guinjoan, són alguns dels compositors que han exercit d’intèrprets de música ballable i jazz, o de pedagogs, o bé han treballat en àrees de la composició de música incidental i per a publicitat, per tal de poder dedicar-se a les seves obres de creació.

De ben jove, Emili Salut va descobrir la veritable vocació: la composició, si bé, arran de les vicissituds personals, la va haver de compaginar amb d’altres àmbits professionals. Fou intèrpret en cafès i sales de ball del Paral·lel de Barcelona els anys 30 i posteriorment a Moscou; arranjador amb orquestracions d’obres de grans mestres com Franz Schubert o Mikhaïl Glinka; director d’un conjunt orquestral del circ rus els anys 40; compositor d’obres per a diverses formacions (piano, orquestra i cobla, per citar-ne algunes); director de cors a Noruega i Finlàndia els anys 70, així com professor de música al llarg de la seva vida.

En l’esdevenir de la Guerra Civil espanyola, junt amb un grup de pilots i marins republicans, Salut viatjà a l’URSS. Malauradament quedà reclòs en diversos camps de treball i gulags durant més de set anys, entre 1941 i 1947. Un any més tard, el 1948, aconseguí la llibertat i s’incorporà com a músic al sistema de treball de la Unió Soviètica fins que, el desembre de 1957, pogué retornar a Espanya, on continuà amb la seva polifacètica carrera musical.

Tenia conviccions fermes vers la composició. El seu Dietari íntim (1976) i els Escrits diversos sobre música (1976) estan farcits de reflexions com les següents:

«Compenetrat definitivament amb la declaració de M. Glinka sobre aquest ofici, per començar, vaig resoldre el meu problema davant el confús dilema estètic contemporani(!), amb la següent determinació: la versió d’una melodia nacional, popular, s’ha de concebre exclusivament com un cantus firmus; aquest s’ha de redactar sobre una estructura harmònica preconcebuda, analitzada i elaborada però, mai en sentit vertical projectiu(!). La interpretació ha de ser transcendental al contrapuntisme d’una fuga, fent prèviament(!) un estudi “formal” de cada obra presidit per la “teoria integral” de l’Art músic i tenir present els permanents models, que, en herència artística, rebem dels grans compositors. Hartu Debussy i Scriabin prem el meu rellotge!.» [2]

«Tocant a la “composició” que no es facin il·lusions errònies els autors; aquests no poden evadir les exigències de la forma, harmonia, contrapunt. Els fruits de cada autor estan amb directe relació dels seus coneixements; del seu “saber”.» [3]

L’apropament al món sardanístic, potser arran del seu germà, el compositor de sardanes Antoni Salut i Payà, el portaren a escriure observacions tan contundents com les que segueixen:

«L’estructura de la “Sardana” tal i com la descriu Capmany l’he estudiada atentament i a més l’he observada a la plaça ja que, una manifestació del poble no pot ésser limitada a l’expectació d’un concurs de dansaires. D’aquest estudi i observació directa, la meva obra artística s’ha robustit aconseguint posar en pràctica aquella intensa obsessió de l’any 1930 o sia: interpretació cultural del folklore a Catalunya.

Per interpretació jo vull dir concepció:

1. Obtindre al límit l’autonomia d’execució tècnica d’aquests tres instruments (flautí, tabalet, soprano, tenor) ja que els altres instruments no tenen una especificitat instrumental únicament de la cobla.

 2. L’alcoblament ha d’esser d’acord amb les necessitats del compositor i no escriure per a una plantilla instrumental, que la rutina i la manca de cultura ha momificat* Joaquim Serra, amb sana intenció, va cometre l’error de denominar-la al seu llibre didàctic Tractat d’instrumentació per a cobla quan lo correcte és escriure: per a aficionats a la composició de sardanes, ballets.

 3. Lograr els factibles racionals extrems en l’àmbit sonor de l’acoblament sense acrobàcies, de l’enganyifa d’embalar sobre la tònica! dominant, de la sèrie harmonitzada… En moltíssim casos, la sèrie aquesta deixa molt a desitjar harmònicament.

 4. Aconseguir la satisfactòria intensitat sonora en la interpretació a solo, duo quartet, tutti mantenint en totes aquestes expressions l’equilibri concomitant àdhuc en les notes de passatge.

 5. Funcionalitat del trombó! Dilema aquest, resolt en les meves obres per a cobla, desprès d’analitzar per l’observació auditiva, que a excepció d’en J. Garreta existeix en les cobles, sense “pena ni gloria”.

* Nota: un compositor, no necessita aquest tractat tota vegada que deixant a part els tres instruments citats referent als altres quatre, són estudiats exhaustivament(!) en qualsevol obra d’orquestració.

Referint-me a la interpretació, sintetitzant, no és un problema dels músics, és un gran problema de direcció d’orquestra. Per tant, que cada cobla “carregui” amb les conseqüències del personatge que té davant, durant l’assaig.» [3]

«Els factors fonamentals per al futur evolutiu de la sardana a la plaça. Referint-nos a l’audició:

No és, la forma en sí de la dansa malgrat que sempre accepto sigui susceptible de superació coreogràfica. Fixem-nos en l’aspecte subjectiu, multitudinari.

-De qui? i,com? ballen en l’actualitat sardanes?
-De qui? i, com? escolta el nostre públic?
-De quin significat té, la nostra dansa? per als catalans?
-Com interpreta i si pensa en les exigències dramàtiques que reclamen el moment actual? el nostre públic?
-Què devem exigir?
- dels compositors
- de les entitats organitzadores
- de les cobles i coblaires
- dels dansaires
- de les colles sardanistes

De les respostes a aquest curt qüestionari depèn en l’esdevenidor l’opinió que es forjarà del poble català tothom que arribi a Catalunya! La postulació d’etiquetes denigra la festa!» [3]

Emili Salut i Payà va superar els anys viscuts als gulags fabricant, ell mateix, el paper per escriure-hi el pautat amb esbossos i esborranys, inclús per escriure-hi obres, a vegades unes sobre d’altres per tal d’aprofitar el paper. També va participar en conjunts instrumentals improvisats entre els reclusos, especialment amb jueus i alemanys.

La música va encarrilar els seus estudis, va ser de gran ajuda per abstreure’l d’una realitat adversa i va omplir la seva vida professional. Com si d’una metàfora es tractés, Emili Salut apareix com a director d’orquestra a l’escena final de La Violetera (1957), pel·lícula que popularitzà la vedet i actriu Sara Montiel; perquè en realitat va ser ell, més que les circumstàncies, qui va dirigir la seva pròpia vida.

Dedicat als músics d’ofici.

Pol Cruells i Rosa Montalt
Secció de Música

Bibliografia

Biblioteca de Catalunya. Fons Emili Salut Payà. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2019. <http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Salut-i-Paya-Emili> [Consulta: juliol de 2019].

Calvo Jung, Carmen. Los últimos aviadores de la república : la cuarta expedición a Kirovabad. Madrid : Ministerio de Defensa; Fundación Aena, 2010.

Riera i Vinyes, Carles ; Serracant i Clermont, Josep M. ; Ventura i Salarich, Josep. De la A a la Z : diccionari d'autors de sardanes i de música per a cobla. 2a ed. corregida i augm. Barcelona : SOM, Revista de Cultura Popular de Catalunya, 2002. 260 p. ; 24 cm. (Mos).

Notes

[1] Memòries d’Emili Salut i Payà (BC, Fons Emili Salut, M 4947/4)

[2] Dietari íntim.1976 (BC, Fons Emili Salut, M 4947/2)

[3] Escrits diversos sobre música. Setembre 1976 (BC, Fons Emili Salut, M 4947/59)