Marià Vayreda i Vila (Olot, 1853-1903). Pintor i escriptor. Germà del pintor Joaquim Vayreda, signava com a Marian Vayreda. Estudià a l’Escola de Dibuix d’Olot després que la Revolució de setembre de 1868 li impedís d’entrar a la Universitat de Barcelona. Amb els seus germans participà en la Tercera Guerra Carlina després de la qual s’exilià a França. Estudià pintura a França i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. De retorn a Olot participà en la fundació del taller d’imatgeria religiosa El Arte Cristiano, que dirigí a partir de 1894.
Abandonà gradualment la pintura i començà a escriure. Participà en la vida cultural olotina amb, entre d’altres, la fundació de la revista El olotense ‒anomenada posteriorment L’olotí‒ i de l’Institut Olotí de les Arts, les Ciències i les Indústries, d’on sorgí l’escola d’Olot de pintura.
El 1891 publicà el primer conte, El roure dels penjats a La veu de Catalunya, després del qual continuà escrivint més contes i narracions breus a diferents revistes i diaris de l’època. El 1902 aparegué la seva primera novel·la, Sang nova i, dos anys més tard, i pòstumament, La punyalada, que es convertí en referent del realisme literari.