Una de les obres més importants de la col·lecció artística de l’Arxiu Joan Maragall és un oli de grans dimensions que el seu autor, Santiago Rusiñol, va regalar al poeta amb motiu del seu casament, el desembre del 1891.

Es tracta del magnífic retrat d’Erick Satie, que testimonia la vida mísera i bohèmia d’un artista de Montmartre a cavall entre els segles XIX i XX. Aquest quadre és referencia als catàlegs d’art com a «Un bohemi» o també com a «Estudi d’Erik Satie».

Rusiñol es va instal·lar al barri de Montmartre de París entre el 1889 i el 1892, en un pis que compartia amb Miquel Utrillo i Ramon Canudas i els seus amics íntims, Enric Clarasó i Ramon Casas. Pintava paisatges urbans i retrats de col·legues artistes, i el músic Erik Satie, que no deixava que ningú entrés al seu minúscul estudi del número 6 del carrer Cortot, li va permetre que el retratés assegut davant la llar de foc, abstret en els seus pensaments. 

Uns anys més tard Rusiñol el descriu en el text breu «El veí»:

«Era músic compositor travessat de poeta; era jove, i començava la carrera, i tot això eren motius ben guanyats perquè visqués a les golfes pensadores i hi visqués amb un piano, dues cadires, un rentamans d’alumini, un penja-robes honorari per lo que pogués passar, una estufa amb més tubo que carbó, molts papers de música, cap paper de banc, un de fusta, una finestra amb dos vidres (des d’on podia veure, el que no patís de vértig, una llenca de parís) i un bon passament d’alegria, amb un fondo de verdor com catifa pel seu gasto d’esperança».^[1]

A l’Arxiu no es conserva cap carta que Rusiñol hagués escrit a Maragall, però sí una reproducció d’una carta del poeta al pintor del 13 de setembre del 1897, on es fa palès l’admiració que la seva vessant literària despertava en Maragall:

«Rusiñol: He llegit i torno a llegir les teves oracions. És un llibre ple d'essència de poesia, i ple de la teva personalitat artística. Jo no sento pas la vida i l'art com tu els sents [...], però no hi fa res: ets un poeta i per això sents de debò i fas sentir un aspecte de les coses tan veritable com qualsevol altre. Ara et diré "que l’oració "Al Amor" es poesia summa: és de las coses hermoses que jo hagi llegit en ma vida: allí hi és tot: mai havies fet res que s'hi acostés, i difícilment tornaràs a fer una cosa igual. És un solo de l'ànima d'aquells que un sent (qui té la sort d'arribar-lo  á sentir) poques vegades a la vida. Vaja, no en parlem mes [...] Adéu, Santiago: Deu te do molts anys de vida per fer semblants obres».^[2]

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

[1] Rusiñol, Santiago. «El veí». Fulls de vida. Barcelona, L’Avenç, 1898, p. 213-214. https://mdc.csuc.cat/digital/collection/llibimps19/id/50720. Consulta: 2 febrer 2021.

[2]  Carta a Santiago Rusiñol, any 1897. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911. Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 6-70-4, https://mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/2417/rec/16. Consulta:  2 febrer 2021.