Sebastià Roger, arxiver de l'Hospital de la Santa Creu

En els seus més de 500 anys d’història, l’antic Hospital de la Santa Creu va reunir un important arxiu que avui es conserva repartit entre la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

L’arxiu de l’Hospital neix de la necessitat de tenir a mà els títols justificatius dels privilegis i les propietats de la institució, i facilitar l’administració quotidiana d’aquesta. La seva organització ha passat per diverses vicissituds, amb algun episodi d’abandonament. La quantitat i el bon estat de la documentació conservada el converteixen en un dels arxius hospitalaris més complets de la Corona d’Aragó; ho demostra, per exemple, el gran nombre de volums conservats de la sèrie de llibres d’entrades de malalts. Un conveni signat el 2006 entre la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya dóna cobertura a un projecte de catalogació en curs, els resultats del qual es consulten a la base de dades Fons històric de l’Hospital de la Santa Creu.

Un dels primers arxivers de l’Hospital de qui tenim dades i que s’imposa per la personalitat que va imprimir a la seva actuació és Sebastià Roger (v. 1573-1623), escrivent de Ripoll i més endavant sotsdiaca.

Roger entra en escena a l’Hospital a finals del segle XVI. Ja té un cert bagatge professional, adquirit amb els papers del regent de la Cancelleria Francesc Mulet. Paral·lelament, ordena l’arxiu del monestir de Sant Antoni i Santa Clara. Els primers contactes amb l’Hospital potser estan marcats per l’empremta d’un predecessor, el notari Francesc Riu, a qui els administradors havien encarregat l’elaboració de llibres per a l’arxiu. Classificar i descriure la documentació evita els efectes perniciosos que provoca en l’economia de l’Hospital, segons Roger, “no tenir home propri en lo arxiu qui port en orde tota la màchina de les scriptures y los llevadors de rendes”. La seva insistència li reportarà el títol d’arxiver: “En 1596 ya s’i provehí, per quant nomenaren archiver a Sebastià Roger, scrivent”. A partir d’aquí, retrobem constantment la seva mà: elabora inventaris, memorials de papers no localitzats però necessaris per reclamar censos; regesta documents, els afegeix una signatura i en comenta la utilitat (de vegades nul·la: “Crec que no s'i perdria res en traure'l de l'arxiu”). Amb la mateixa finalitat pràctica, actua com a procurador menor o com a substitut de l’escrivà major en la confecció de capbreus i llevadors de rendes.

Una altra font de riquesa que cal controlar són les herències: “Aquest llibre és lo més curiós de l'arxiu”, diu d’un inventari de testaments en què l’Hospital apareix com a beneficiari. I continua: s’han de localitzar possibles llegats amagats entre els protocols notarials. El mateix Roger descriu fons personals ingressats conjuntament amb les herències, que converteixen l’Hospital en un arxiu d’arxius on es troba informació no relacionada directament amb aquest (“extravagant”), per exemple sobre la drassana reial de Barcelona.

Treballador incansable, Roger s’irrita davant de la feina mal feta. Es queixa: “Per què no posaven lo dia y any?” Fa comentaris personals, com el que dedica a l’historiador Francesc Calça mentre n’ordena els papers: “Dit Calça no portava res ab clarícia, sinó tot confusament”. I es baralla amb un escrivent que, tip de tanta crítica, acusa “lo molt prudent y corrector de vicis lo senyor Sebastià Roger, matriculat y prothoscrivent en matèria de confussió” de no predicar amb l’exemple quan redacta els seus propis llibres; l’al·ludit replica immediatament: “Dígan-ho tant com vullen, sols sien persones intel·ligents y que no parlen ab passió”.

Més enllà de la relació professional, Roger elogia encara l’aspecte caritatiu i assistencial de l’Hospital en uns versos que volen incitar el lector a col·laborar-hi

“... És l’Ospital casa que té fer mella
a qualsevol, sols racional sia,
per les obres de tanta maravella
que praticar vehem en ell tot dia.
No tractant-se en casa d’altra cosa
sinó curar de pobres malaltia
o del qui seny per sos treballs no goza,
en gran servey de Déu y honra nostra...

 

Imatge del text original

 

En l’últim testament, que redacta estant malalt en un llit de la institució que ha servit durant més de vint-i-cinc anys, fa llegats i ordena misses a l’Hospital, “al qual voldria dexar tots mos pochs béns, però tinch molts parents pobres”. Roger s’assegura que el seu propi nom quedi lligat a l’Hospital i demana ser enterrat a la capella del Sant Crucifix sota una làpida on es llegirà, “llatina ben feta”, aquesta inscripció: “Sepultura de mossèn Sebastià Roger, subdiaca y archiver de l’Hospital general, qui morí a catorse de maix de l’any de nostre Señor mil sis-cents y vint-i-tres, cuius anima requiescat in pace. Amen”.

 

Maria Toldrà
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

Comentarios

Tota una figura, sí

L'he reconegut en la seva lletra i, llegint el vostre comentari, la seva actuació, com dèieu paral·lela al monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona (entre 1597 i 1600). Tot un projecte de creació d'un servei d'arxiu monàstic (amb la designació d'unes responsables, monges arxiveres, la instal·lació en un nou espai en armaris i lleixes obertes, la creació d'inventaris i regestos) i de nous llibres destinats a donar testimoni escrit d’alguns aspectes de la comunitat (un llibre amb la relació de càrrecs i oficis, un altre amb les entrades, professions i òbits de les monges, un llibre de memòries o de coses dignes de memòria, etc.). I deixant constància de la seva feina en una mena de reglament de l'arxiu. Tota una figura per seguir estudiant-la. Molt interessant de retrobar-lo a l'arxiu de l'Hospital. Gràcies!

L'arxiver Roger

Gràcies Maria, molt instructiva la teva nota. Sebastià Roger hi apareix com un bon representant del que hauria de ser l'arxiver professional: compromès amb la seva institució i rigorós però també entusiasta amb la seva tasca (amb un punt de poeta, a sobre). Em sento especialment solidària amb ell quan diu: "per què no posaven lo dia y any?" Efectivament, quants mals de cap ens estalviaríem els arxivers si tothom hagués datat els seus documents!