L’estiu s’acaba i de ben segur que molts de nosaltres ens hem acostat un dia o altre a la platja per gaudir d’un bon bany de mar. Aquest costum no ha estat gens estrany a les ribes mediterrànies, i ens podríem remuntar segles enllà, però parlarem de temps més propers.

A la Barcelona de finals del segle XVIII es va reprendre el costum de banyar-se al mar, després de gairebé dos segles de tancament de les cases de bany. Homes joves i no tan joves s’acostaven a les platges de la ciutat per banyar-se, nus i habitualment en grup. Eren treballadors de comerços, tallers o fàbriques d’indianes, pescadors, mariners i veïns dels barris costaners. El bany era, de manera natural, masculí. No va ser fins a les acaballes del segle que un edicte municipal va autoritzar-lo a les dones, a les quals només se’ls permetia rentar-se peus i cames. Alguns bans i edictes dels segles XIX i començaments del XX conservats a la Col·lecció de Fullets històrico-polítics Bonsoms de la BC ens acosten a la vida de les platges de la ciutat. Vegem-ne alguns:

En un edicte municipal de 28 de juliol de 1820 veiem com es regulen els horaris i els llocs de bany amb un to contundent, i especialment restrictiu amb les banyistes femenines: “zelándose  empero, que no penetren las mugeres en aquellas inmediaciones, con el objeto de que no se ofenda el público decoro”. Qüestions de seguretat preocupaven també les autoritats públiques de la ciutat.  Arran d’alguns ofegaments a la platja de la Mar Vella, en un edicte de 26 de juny de 1821 s’hi deia: “el Escelentísimo Ayuntamiento y los Alcaldes constitucionales ordenan y mandan que de hoy en adelante persona alguna, de cualquier edad, sexô [sic] y condicion que sea, se desnude, nade, ni lave en todo el distrito que discurre desde la derruida torre de las Pulgas hasta la lengua de la dicha playa” i s’insistia, altre cop, en qüestions de pudicícia sent, un altre cop, més durs amb les dones: “y á las mugeres esclusivamente se les señala el lugar entre las peñas del baluarte del Rey que existe al salir de la puerta de Santa Madrona, despues empero de anochecido“. 

Avançant el segle XIX, un ban de 21 de juny de 1866 regula en onze articles l’ús i l’accés a les platges, tant per a les persones com per als animals. Continua la preocupació per la nuesa:  els homes s’han de banyar “llevando calzoncillos” i les dones “guardando el decoro debido”. També s’estableix vigilància a la zona de bany femenina per evitar l’accés de cap home “cualquiera que sea su edad” i es prohibeix que “las personas curiosas ú ociosas se detengan en los puntos designados ni en las inmediaciones”. Tanmateix “se permitirá bañar las caballerías en las inmediaciones de la playa”.

I corrent el temps, un ban de 1928 regula l’ús i accés als establiments de banys, des de qüestions de salubritat “no podrá entrarse en los establecimientos conduciendo perros u otra clase de animales”, passant per la seguretat dels usuaris “los bañistas que no sepan nadar deberán forzosamente utilizar flotadores”, obligant els establiments a “tener siempre disponibles embarcaciones y salvavidas”.  S’observaven qüestions de convivència,  quedant  “terminantemente prohibido el dedicarse a juegos o ejercicios que puedan causar molestia a los concurrentes o que sean peligrosos para los que los efectúen”, i de decòrum,  prohibint “bañarse sin traje completo de baño, que deberá llevarse constantemente abrochado”  i  que “so pretexto de tomar baños de sol, permanezcan en la playa juntos hombres y mujeres, aunque sea en el departamento de familias, que no lleven traje de baño en las condiciones anteriormente señaladas”. 

Marta Navarro Nogueras
Reserva Impresa i Col·leccions Especials

Més informació:

Villar, Paco. Banys de mar: quan la platja de Barcelona encara no era platja. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, DL 2011