Entre finals del segle XIX i principis del XX la premsa diària en català va destacar per una sèrie de títols força representatius. De 1879 a 1881 es publicà el Diari catalá, fundat i dirigit per Valentí Almirall i posteriorment per Antoni Feliu i Codina. De tendència republicana i catalanista, entre els col·laboradors comptà amb Conrad Roure, Àngel Guimerà o Dolors Monserdà. El 1881 la revista La Renaixensa es convertiria en diari i portaveu de la Unió Catalanista. Va ser dirigit per Pere Aldavert i Àngel Guimerà i hi van col·laborar Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch. De la mateixa manera El Poble català, que ja s’havia editat setmanalment entre maig de 1904 i abril de 1906, ho faria diàriament des de maig de 1906 i fins a maig de 1919. Nombrosos van ser els col·laboradors: Antoni Rovira i Virgili, Josep Pous i Pagès, Feliu Elias Apa, Gabriel Alomar, o Andreu Nin. El Poble català seria el segon diari en català de més llarga durada fins a la Guerra Civil. El primer lloc l’ocuparia La Veu de Catalunya. Dirigida per Enric Prat de la Riba i coneguda popularment com “La Veu”, va viure trenta-vuit anys, de 1899 a 1937.

El darrer diari en català va ser La Publicitat, que començà l’1 d’octubre de 1922 sota la direcció de Lluís Nicolau i d’Olwer. Hi van col·laborar Antoni Rovira i Virgili, Carles Soldevila, Pompeu Fabra, J. V. Foix o Carles Riba. Suspesa arran dels fets del Sis d’Octubre (1934) i reapareguda el gener de 1935, es continuà publicant fins al 23 de gener de 1939, poc abans del final de la guerra.

No va ser fins als anys seixanta del segle passat, encara sota la dictadura, que algunes revistes s’atreviren a cometre l’acte agosarat de tornar a publicar en català. Entre aquests primers títols trobem Serra d’Or (1955-) i Cavall Fort (1961-), que encara es publiquen, Oriflama (1961-1977), 4 Cantons (1963-1978), Tele-Estel (1966-1970), Presència (1968-2018) o Patufet (1968-1973).

La primera pedra, doncs, ja s’havia posat i la idea de recuperar el català escrit va portar al 1967 a fundar Premsa Catalana S.A. El seu consell d’administració el formaven Jordi Maluquer, Josep Espar i Ticó i Jordi Bonet. Aquesta societat tenia com a primer objectiu editar una revista anomenada Avui. L’objectiu, que no pas el títol, canviaria amb el temps a un de més ambiciós: editar un diari. Per aconseguir prou diners per a publicar-lo, finançar l’entitat i pressionar per obtenir els permisos d’edició, s’engegà una campanya per captar subscriptors i comptes de participació. La crida va ser un èxit i els anomenats “comptepartícips” van passar dels trenta-quatre mil. L’autorització de l’Estat, però, no arribaria fins al gener de 1976.

“La nit ha estat molt llarga, ja s’acosta l’alba.”¹

Sota la direcció de Josep Faulí, el número 1 de l’Avui es publicà el 23 d’abril de 1976, tot coincidint simbòlicament amb la diada de Sant Jordi. Això és el que ens deia l’editorial de presentació: “Quan un diari comença, li cal, sense cap èmfasi, acomplir la missió que li pertoca: informar. Que faci trenta-set anys que no es compti amb una publicació diària en català obliga, però, a remarcar-ho. La iniciativa de l'Avui va començar quan els temps no eren gaire favorables. La fe a aconseguir l'objectiu i el fet que l'horitzó en certa manera presenti alguna clariana han dut el projecte a la realitat. 23 d'abril del 1976: Avui surt al carrer.”

I la sortida d’aquest primer número va ser tot un esdeveniment. Es van imprimir cent quinze mil exemplars i es van exhaurir tots.

Les oficines del nou diari s’instal·laren al mateix edifici de El Noticiero Universal, fins a 1981 quan es traslladà a un altre local, aquest cop amb El Correo Catalán. Des de 2010 compartiria espais amb El Punt.

El 23 d’abril de 1977, el diari celebrava el seu primer any de vida amb una portada que ha esdevingut icònica.

                                                                  Avui. Núm. 311 (23 abril 1977). Portada i p. 3

Però la recuperació del català en l’àmbit de la premsa no va ser pas una tasca fàcil. Els problemes econòmics van acompanyar a l’Avui gairebé des dels seus inicis. L’èxit del primer exemplar, malauradament, no va continuar i el tiratge va anar disminuint amb el temps. Un any després de la seva aparició s’engegà la campanya “Salvem l’Avui” que comptà amb el suport de diverses entitats culturals i ciutadanes de tot el país amb la finalitat d’engrescar nous subscriptors i assegurar-ne la continuïtat.

El 2004 el diari entrà en una fase crítica marcada per l’endeutament estructural. El desembre d’aquell mateix any passà a mans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el 2009 l’editora de El Punt, Hermes Comunicacions, va comprar la capçalera. El 31 de juliol de 2011, L’Avui es fusionà amb El Punt sota el nou títol: El Punt Avui.

                                          Avui. Núm. 12.179 (30 juliol 2011). El Punt Avui. Núm. 12.180 (31 juliol 2011)

El finançament no va ser l’únic obstacle que l’Avui afrontà des del principi. Tornar a publicar un diari en català també va presentar força mals de cap pel que fa a la correcció lingüística. La llengua havia anat evolucionant i el català de finals dels anys trenta no era el de mitjans dels setanta. A més dels canvis en l’estil periodístic, calia adaptar els neologismes i rectificar castellanismes que formaven part del llenguatge col·loquial.

“No coneixíem la llengua que usàvem per redactar les notícies, i encara que l’haguéssim conegut ens trobàvem que l’argot periodístic no s’havia actualitzat des de 1919”.²

Recuperar el català escrit, doncs, no només va ser una tasca periodística, sinó també didàctica. Des del primer número, l’Avui publicà a la portada la columna El Llenguatge, d’Albert Jané i incorporà la típica secció de cartes al director, anomenada Bústia.

“Aquest mot formava part d’una cèlebre trilogia de mots -la trilogia de l’estanc- que coneixia gairebé tothom però que només feien servir uns quants: bústia, segell, llumí.”³ Paraules considerades aleshores pròpies d’un català artificiós i que actualment són utilitzades amb tota normalitat.

L’humor també va ser important des del primer dia amb la publicació de vinyetes diàries, principalment de Cesc.

Per altra banda, els problemes d’edició i distribució, van originar crítiques i mofes entre els companys de professió d’altres capçaleres. A l’Avui se’l va arribar a anomenar “Ahir” perquè adquirí la fama exagerada que els subscriptors i els quioscs rebien el diari tard i quan es podien llegir les notícies ja eren del dia anterior. Aquest sobrenom inspirà amb el temps un suplement humorístic: Ahir: suplement satíric del diari Avui, que es publicà setmanalment entre 1987 i 1990.

Un altre suplement, aquest completament diferent, va ser Cultura que s’edità del 1989 al 2018, primer cada dijous amb l’Avui i després els divendres amb El Punt Avui. El 2010 va ser guardonat pel seu prestigi amb el premi Atlàntida del Gremi d’Editors de Catalunya.

També cal destacar el fons artístic del diari gràcies a l’aportació de les obres de Joan Miró, Antoni Tàpies o Salvador Dalí, entre d’altres. Actualment, es conserven al Museu d’Art de Girona i al Museu d’Història de Catalunya.

L’abril de 1995, l’Avui inicià la seva edició en línia, sent un dels primers diaris electrònics de l’Estat.

Durant el seu recorregut, el diari ha comptat amb diversos directors i grans col·laboradors. El 2002, aquesta trajectòria va ser reconeguda institucionalment amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana.

Malgrat totes les dificultats, l’Avui va fer un primer gran pas cap a la normalització del periodisme en la nostra llengua.

“Avui ha de trencar el foc, ha de fer el possible per ser punt de trobada des de totes les tendències mentre sigui l’únic, ha d’arrelar-se tant a Barcelona com a les comarques, ha de recuperar la llengua no com a fi sinó com a mitjà de diàleg i de democràcia... Però Avui només ha de ser el primer; convé que ben aviat deixi de ser l’únic. Si ha de dependre del país, Avui no trigarà gaire a tenir companyia, potser li naixerà dels mateixos diaris que ara surten en castellà.”⁴

Efectivament, la companyia no es va fer esperar gaire i altres títols s’hi van sumar a l’aventura de publicar en català, una part o la totalitat del diari. Seria el cas del comarcal Regió 7 de Manresa, que apareix el 1978, primer com a setmanari i diàriament des de 1991. El segueixen, el 1979, Punt Diari de Girona i l’esportiu Sport. L’edició catalana de El País el 1982. L’emblemàtica capçalera del Diario de Barcelona, que s’havia deixat de publicar el 1984, s’editaria en català com a Diari de Barcelona entre 1987 i 1993. Els seguirien les edicions en català de Segre de Lleida que l’11 de setembre de 1997 seria el primer diari a l’Estat espanyol en fer dues edicions simultànies i idèntiques en català i castellà. El mateix 1997, el 28 d’octubre, El Periódico estrenava una edició en català. La Vanguardia, començaria a editar la seva el maig de 2011. El 28 de novembre de 2010 sortia el primer número del diari Ara.

La història de l’Avui és massa llarga i complicada per poder-la explicar aquí en profunditat. Aquest article és només una petita pinzellada per recordar un títol històric  i commemorar el seu cinquantè aniversari.

Maria Favà, una de les redactores de l’Avui des del seu inici i autora de Diari Avui, 1976-2009: Entre el somni I l’agonia, ens diu en el capítol Entre el seny i la rauxa que la idea de fer el diari Avui va ser fruit d’una rauxa.

Potser, qui sap, amb més seny aquesta història hauria estat diferent. O potser el que es necessita és un poc més de rauxa perquè els somnis esdevinguin realitat. El somni, acomplert, de recuperar el català a la premsa diària.

A la Biblioteca de Catalunya es poden consultar les edicions impreses de l’Avui i El Punt Avui i els seus suplements.

Avui

El Punt Avui

Al portal de premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Girona es pot consultar l’Avui (1976-2011) i El Punt Avui (2011-2024). Totes les imatges d’aquest article amb l’excepció de la primera han estat extretes d’aquest portal.

Avui_Arxiu Municipal Girona

Punt Avui_Arxiu Municipal Girona

Un llibre imprescindible per a conèixer a fons i de primera mà la història del diari:

Diari Avui, 1976-2009 : entre el somni i l’agonia Maria Favà

Altres documents relacionats:

Avui, 1976-1986, 10è aniversari

Avui selecció: col·lecció d'art

En legítima defensa : recull dels millors articles de l'Avui_Isabel Clara Simó

Dibuixos originals dels acudits d'en Cesc per al diari Avui

Dibuixos originals de Lluïsa Jover per al diari Avui

Dibuixos originals de Consol Escarrà per a il·lustrar El Conte del diumenge del Diari Avui i la porta de l'Avui del Jovent

El Museu d’Art de Girona conserva una part del Fons d’art del diari Avui, que consta d’unes 600 peces de gran valor històric i artístic:

Fons d'art del diari Avui

L’edició en línia de El Punt Avui, celebra els 50 anys del diari amb la secció Avui 50+:

Avui. 50+

Entre el 24 de febrer i el 24 de maig de 2026 es podrà visitar l’exposició commemorativa Avui50+. Des de 1976, notícies, llengua i país a la sala 3 de Palau Robert.

Exposició Avui50+. Des de 1976, notícies, llengua i país. Palau Robert

Pepa Bagaria
Hemeroteca

Bibliografia

Avui, 1976-1986, 10è aniversari. Ed. Commemorativa. [Barcelona]: Premsa Catalana, 1986

200 anys de premsa diària a Catalunya. [Barcelona]: Fundació Caixa de Catalunya:  Arxiu Històric de la Ciutat: Col·legi de Periodistes de Catalunya, DL 1995

Favà Compta, Maria. Diari Avui, 1976-2009: entre el somni i l'agonia. Barcelona: Editorial Meteora, 2017

Guillamet, Jaume. Premsa catalana i premsa regional: premsa per a la democràcia. Presència, núm. 395 (nov. 1975).

Torrent, Joan; Tasis, Rafael. Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966

_____________________________________

¹Josep M. Orta. Mot a la fi. Avui, núm. 1 (23 abril 1976). P. 55.

²Maria Favà Compta. Diari Avui, 1976-2009: entre el somni i l'agonia. Barcelona: Editorial Meteora, 2017. P. 81 .

³Albert Jané. L’Avui I la llengua catalana. Avui, 1976-1986, 10è aniversari. Ed. Commemorativa. [Barcelona]: Premsa Catalana, 1986. P. 121

⁴Jaume Guillamet. Premsa catalana i premsa regional: premsa per a la democràcia. Presència, núm. 395 (nov. 1975). P. 19.